18.11.2015 - 02:00
La violència ha tornat a aparèixer als mitjans. Hi ha dos fets que determinen que la manifestació de violència a París sigui colpidora. El primer és la internacionalització de la guerra. De la mateixa manera que hem internacionalitzat les nostres vides a través de l’economia, les comunicacions, l’oci i el coneixement, també hem internacionalitzat els conflictes violents. La guerra és global i ubiqua. A l’Europa-fortalesa vivim una falsa sensació de seguretat, pensant que la guerra és en països oficialment en conflicte. El segon fet és l’aleatorietat de les víctimes. Ens sembla esgarrifós que hom pugui morir pel sol fet de ser en un lloc a una hora determinada. Això a Europa encara és una novetat.
Si deixem el nostre punt subjectiu de societat aparentment pacífica occidental i ens posem a la pell dels països que hem envaït i que espoliem, la perspectiva és molt diferent. Quin grau de responsabilitat col·lectiva i individual tenim en el fet que algunes persones puguin justificar l’extermini de membres de la seva espècie? És només un fet religiós o la religió és el refugi i el vehicle per a justificar moralment una actitud vital? Fem allò que hem de fer, individualment i col·lectiva, per evitar el fratricidi?
Som responsables de què facin els nostres governs, que escollim de manera directa i que ens representen de manera indirecta com a europeus. Aquesta responsabilitat no s’exerceix només a les eleccions sinó en l’oci, el consum, l’activitat professional, etc. Som una societat molt racista i intolerant encara. Jutgem les persones per l’origen, les opcions religioses i l’orientació sexual. Durant la meva carrera professional donant suport a la contractació, he vist com gent preparada i adequada per a un lloc de feina era rebutjada en alguna empresa ‘per estalviar-se problemes’, pel sol fet de ser immigrada. Una actitud individual, de curt termini, aparentment aïllada i innòcua, que no solament no estalvia aquests problemes, sinó que els crea i els amplifica.
Si avantposem el valor de la tolerància, la inclusió i la igualtat d’oportunitats en el nostre dia a dia sembrem la llavor d’un procés molt lent cap a la pau que algun dia ens convé començar. Només de l’actitud personal, se’n podrà derivar un canvi d’actitud col·lectiva que pugui condicionar els nostres governs de manera que deixin de participar en guerres, permetre que es fabriquin armes com a negoci i que siguin intolerants amb la diferència. Hem envaït països amb la mentida i encara mantenim els governants que ho van fer.
Pensem que és més fàcil de tenir un govern orientat a l’acció, patriarcal, violent en la resposta, en què el lideratge recau en una persona. És un model que proporciona una falsa sensació. Una sensació que, com hem pogut comprovar aquests dies, no es correspon amb la realitat. A aquests governs de lideratge personal, hi podem contraposar una altra manera de fer, que no tingui por de canviar els marcs polítics, de compartir la nostra riquesa fruit de l’espoliació.
Mentre no canviem les nostres actituds, la injustícia d’avui resultarà violència demà. Un procés lent que podem canviar: és a les nostres mans. Cada vegada que no contractem la persona més preparada per a una feina perquè és immigrada ens hem de tornar a preguntar si deixem de posar el nostre gra de sorra per a construir un futur en pau.
jcabani@industria21.cat – @jaumecabani
