Allò que els lladres no podran robar mai a la Ciutat Invisible

Dimarts passat, avui fa una setmana, la Ciutat Invisible no va obrir les portes. La llibreria del barri de Sants, epicentre de cultura cooperativa i pensament crític, no les va poder obrir perquè algú les havia forçades durant la nit, i abans de poder tornar a atendre els clients calia avaluar els danys, endreçar els llibres que havien anat per terra, esperar la policia científica dels Mossos, etc. És el tercer cop en dos anys que els han entrat. El primer cop encara els van prendre alguns diners; els altres dos, l’alarma va foragitar de seguida els visitants. La setmana passada, eren dos homes d’aspecte europeu, segons es pot veure a les imatges.

Tres entrades en dos anys és mala sort o hi ha un rerefons polític? És difícil de saber, però en tot cas n’hi va haver prou per a decidir d’arribar-m’hi a comprar un llibre, com a mostra de solidaritat. I escriure aquest article, per si així animo algú més a fer-ho també. Des que l’any 2020 es van traslladar a la Comunal, un espai que aplega diversos projectes d’economia social i solidària, la Ciutat Invisible es va convertir encara més en una de les meves llibreries de referència. Per proximitat geogràfica i, sobretot, per proximitat ideològica. De qualsevol llibreria me n’enduria uns quants llibres, però és que de la Ciutat Invisible me’ls enduria gairebé tots!

Observo les reixes exteriors esbotzades mentre faig temps per poder xerrar una estona amb la llibretera Irene Jaume, que és una sòcia més de la cooperativa, una entre onze. Amb un accent mallorquí una mica difuminat pels anys d’exili barceloní, la Irene atén, per aquest ordre, una dona gran que ve a recollir un llibre que havia encarregat, un home que s’emporta el darrer exemplar de La vegetariana, de Han Kang, una noia italiana que demana la versió castellana d’un llibre que només és en català, tres estudiants de batxillerat i una noia que venia amb la idea de comprar una novel·la de Carmen Mola però que acaba comprant una altra novel·la negra perquè de Carmen Mola no en tenen cap.

La Ciutat Invisible és una llibreria prou gran. En una superfície de 150 metres quadrats pot arribar a oferir entre 10.000 i 12.000 volums, a més d’una petita secció de roba sostenible. Però, evidentment, no pot tenir-los tots i, per tant, cal triar. Com deia Gramsci, viure vol dir prendre partit. Tenir una llibreria, també. A la Ciutat Invisible no hi ha novel·les de Carmen Mola, per molt èxit que tinguin, com tampoc no hi ha novel·les romàntiques, ni llibres de Pilar Rahola, ni de Pérez-Reverte. En canvi, hi ha una taula destacada amb llibres d’Annie Ernaux, que va rebre el Nobel de literatura fa dos anys. També hi ha còmics i llibres infantils. Hi ha molts llibres d’editorials petites i independents, i l’agradable sensació que hi ha més autores que autors. Tots els llibres de la Ciutat Invisible són triats a consciència, perquè en el fons tots els llibres són polítics, tant pel que diuen com pel que deixen de dir.

Irene Jaume va arribar a la Ciutat Invisible fa deu anys pels moviments socials. Implicada a la Burxa i a Can Vies, embrancar-se en un projecte com aquest va ser natural. De fet, el que més li agrada és que la Ciutat Invisible és molt més que una llibreria: és un espai cultural alternatiu, on a banda de vendre llibres també es fan actes i presentacions, i també ofereixen assessorament a unes altres cooperatives, i fan estudis, formació i recerca en l’àmbit de l’economia feminista, els estudis urbans i el cooperativisme. A més, tenen la sort que el seu projecte de barri i de ciutat forma part d’un ecosistema de cooperatives de treball i associacions amb altres projectes germans, com Aula d’Idiomes, la Directa, Jamgo, Irídia, Lacol, la Deskomunal, Quesoni, la Dinamo i Entrepobles. En total, hi ha un centenar de persones aplegades a la Comunal, que aviat és dit.

La Ciutat Invisible és un espai amb ànima pròpia, on els llibres són alhora tresors i jardins, finestres obertes i ganivets esmolats,  i això no hi ha lladre que ho pugui robar. La majoria de clients que tenen són coneguts i a molts se’ls adrecen pel nom, com a les parades del mercat o a les botigues de tota la vida. En aquest cas, ser una llibreria de proximitat va més enllà de l’eslògan. Amb el comprador de La vegetariana i algun altre client, de cop, s’estableix un debat sobre si és sorprenent o no que una escriptora tan jove hagi obtingut el Nobel. Quan arriba el missatger de la casa, el Jordi, tot somrient, parlen una estona amb la Irene sobre la sort que sigui divendres i com es buida de ràpid el compte corrent un cop pagat el lloguer. Amb la noia italiana la conversa és sobre Hannah Arendt. La llibreria és més que una llibreria i els clients són més que clients: són una comunitat lleial i ben establerta. Una comunitat que es fa ben visible per poca estona que hi passis.

I d’on ve el nom de la llibreria? Les ciutats invisibles és una de les grans novel·les d’Italo Calvino, publicada l’any 1972. L’emperador dels tàrtars, el Gran Khan, demana al viatger Marco Polo que li descrigui les ciutats que ha conegut en les seves expedicions a l’interior de l’imperi. Marco Polo li fa uns informes molt detallats i precisos, tot parlant dels homes que van construir aquelles ciutats, la forma que tenen, les seves característiques, les relacions entre els seus habitants… Marco Polo veu allò que molts altres no són capaços de veure. Totes les ciutats, i Barcelona no és cap excepció, tenen una façana bonica, que és la que mostren als turistes i la que surt a les postals, i  una ciutat més fosca i soterrada, sovint invisible. A la Ciutat Invisible, malgrat el nom, fa anys que aposten per fer visible tota la ciutat, i que de passada sigui més “vivible” per a tothom.