24.09.2023 - 21:40
Sarah Kaplan · The Washington Post
Dempeus sobre la capa de gel de Grenlàndia era fàcil sentir que el món sencer era congelat. L’extensió de gel blanca i lluent superava els límits de la vista en totes direccions i la superfície ondulava com l’oceà a causa del vent.
Però sabia que, en realitat, aquest paisatge és increïblement vulnerable a mesura que el planeta s’escalfa. Segons les anàlisis de la NASA, Grenlàndia perd cada any una mitjana de 270 gigatones de gel, prou per a omplir deu milions de piscines olímpiques. Els científics diuen que la pèrdua no farà sinó accelerar-se a mesura que la contaminació d’origen humà continuï escalfant el planeta.
A la primavera vaig viatjar en aquest racó remot de la capa de gel juntament amb un equip de científics que provaven d’esbrinar exactament el grau de deteriorament de Grenlàndia. Van acampar durant dos mesos a temperatures sota zero mentre intentaven de perforar a més de mil sis-cents metres de profunditat. L’objectiu era descobrir roques sota la capa de glaç que poguessin indicar quan va ser l’última vegada que Grenlàndia s’havia fos del tot i quan tornaria a passar.
Us expliquem per què aquesta feina és tan important per al futur del món:
Grenlàndia és a la regió del planeta que s’escalfa més de pressa
Segons un estudi publicat l’any passat a la revista Nature, la temperatura mitjana de l’Àrtic és tres graus més alta que no pas el 1979. Aquest augment és quatre vegades superior a la mitjana mundial en aquest període de temps.
Els científics diuen que aquest escalfament ràpid és el resultat d’un bucle de retroalimentació conegut com a “amplificació àrtica”, causat per la disminució del gel en la superfície de la mar.
Quan la superfície de l’oceà és gelada, el gel marí de color blanc brillant reflecteix la major part de llum solar que hi toca, i retorna dos terços d’aquesta radiació a l’espai. Tanmateix, a mesura que l’aigua va escalfant-se i l’augment de la temperatura de l’aire causa el desgel, la superfície obscura de l’oceà absorbeix més llum solar. Això escalfa l’aigua i impedeix el creixement del gel marí, i això fa que l’oceà s’escalfi encara més.
En relació amb la mitjana del 1981-2010, l’Àrtic ha perdut 595.000 milles quadrades de gel marí, prou per a omplir la superfície de Texas, Califòrnia, Colorado i Nova York plegats. A més, el gel marí es forma més tard a la tardor i desapareix abans a la primavera. Aquesta pèrdua no solament accelera l’escalfament, sinó que perjudica les persones i els animals que en depenen per a sobreviure. Quan vaig ser a Grenlàndia, vaig parlar amb els habitants de la remota localitat de Qaanaaq i deien que la disminució del gel marí els deixava sense una plataforma estable en què poder caçar i pescar.
La desaparició del gel terrestre, com ara les capes de glaç i les glaceres, també pot crear un bucle de retroalimentació. Però com que la terra no és tan fosca com la superfície de l’oceà, no causa tant d’escalfament addicional. Per això, en part, el pol Sud (cobert pel continent antàrtic) no s’escalfa tan de pressa com el Nord (envoltat d’oceans). L’Antàrtida també és protegida per l’immens i gèlid oceà Antàrtic, i per patrons meteorològics que impedeixen l’entrada de masses d’aire calent sobre el continent gelat.
La capa de glaç de Grenlàndia contribueix més a l’augment del nivell de la mar que cap altra
El desgel marí no contribueix a l’augment del nivell de la mar, perquè ja és a l’oceà. Penseu en un glaçó dins un got d’aigua: la quantitat d’aigua que desplaça mentre és congelat és aproximadament igual al líquid que afegeix quan es desfà, per això el nivell general de l’aigua no canvia.
Però l’amplificació de l’Àrtic resultant de la desaparició del gel marí és un problema greu per al gel terrestre, sobretot per a la capa de gel de Grenlàndia. L’escalfament de l’oceà es filtra sota el gel i el desfà per sota. A principi d’estiu, unes quantes ràfegues d’aire càlid van fer que es desglacessin més de tres-centes mil milles quadrades.
Quan tot aquest gel terrestre es fon, flueix cap a l’oceà, i fa elevar el nivell de la mar uns tres quarts de mil·límetre cada any. Segons el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, Grenlàndia perd massa a un ritme dues vegades més alt que no el de l’Antàrtida.
Joerg Schaefer, geoquímic de l’Observatori Terrestre Lamont Doherty i investigador principal del projecte de perforació, va qualificar la capa de gel de Grenlàndia com “el pacient més malalt del sistema climàtic”.
Uns quants centímetres de pujada de nivell de la mar poden no semblar gaire, però les comunitats costaneres ja en pateixen les conseqüències. La pujada dels oceans pot inundar les infraestructures i desbordar els barris fins i tot quan no plou; segons un informe de l’Administració Oceànica i Atmosfèrica nord-americana, les “inundacions en dies assolellats” s’han duplicat als Estats Units aquestes darreres dues dècades. A més, l’aigua salada s’infiltra en reserves subterrànies d’aigua, mata boscs i enverina camps de cultiu.
I el desglaç de Grenlàndia encara pot empitjorar. Fins i tot si el món deixés d’emetre gasos d’efecte hivernacle, un estudi publicat l’any passat concloïa que la capa de gel perdria més de 110 bilions de tones de gel el 2100, cosa que causaria un augment de gairebé trenta centímetres del nivell de la mar. Tant de desgel negaria Nova York, inundaria Miami i podria esborrar del mapa nacions insulars senceres.
Grenlàndia va fondre’s una vegada i seria catastròfic que es repetís
Fa gairebé una dècada, Schaefer i el codirector de Green Drill, el geòleg de la Universitat de Búfalo Jason Briner, van tenir l’oportunitat d’analitzar una mostra de roca extreta de sota la part més profunda de la capa de gel de Grenlàndia. Van descobrir que la roca havia estat exposada a la llum solar en aquests darrers 1,1 milions d’anys, fet que vol dir que, en condicions climàtiques no gaire diferents de les actuals, Grenlàndia va ser gairebé lliure de gel.
Actualment, Grenlàndia conté prou glaç per a elevar el nivell de la mar d’uns sis metres. Segons una anàlisi de Climate Central, aquesta pujada esborraria 440.000 milles quadrades de terra, on viuen més de 375 milions de persones. Xangai, Amsterdam i la meitat inferior de Florida desapareixerien.
Els models informàtics no poden preveure exactament quant de gel de Grenlàndia es fondrà a conseqüència del canvi climàtic modern. Green Drill –el projecte que va portar-nos a Schaefer, Briner i a mi al cim de la capa de gel– pretenia d’esclarir aquesta incertesa analitzant les roques de Grenlàndia per trobar pistes sobre el passat.
Aquestes roques que han estat sepultades per les capes de gel porten signatures químiques de la darrera vegada que van ser exposades a la llum solar. L’equip de Green Drill espera d’identificar quines parts de la capa de gel desapareixen primer quan comença a pujar la temperatura. Aquestes troballes poden ajudar a millorar els models que els científics fan servir per a preveure com es fondrà Grenlàndia enmig de l’escalfament global.
Investigar la història de Grenlàndia és difícil, però essencial
Extreure aquestes mostres de sota el gel va requerir milions de dòlars i un equip de dotze científics i enginyers. Durant més d’un mes, els membres de l’equip Green Drill van dormir en tendes sense calefacció i van cuinar en estufes de propà. Tota l’aigua que bevien havia de fondre’s de la neu. No podien dutxar-se ni trucar per telèfon. Tot i que els sol brillava les vint-i-quatre hores del dia, les temperatures eren sempre sota zero.
Malgrat tot, durant els tres dies a la capa de gel, vaig veure la determinació que cal per a treballar en aquestes condicions. Les màquines són menys eficaces i es trenquen més fàcilment amb el fred. Les bateries duren menys. Cada tasca requereix més temps, perquè cal fer-la amb guants i els dits entumits. El simple fet de vestir-me al matí va convertir-se en un calvari.
Hi ha una raó per la qual els científics no havien provat mai d’extreure unes quantes mostres de roques de sota de més de mil peus de gel. “No és gens fàcil”, va dir-me Schaefer. Però també va explicar-me que el projecte mereixia el risc, perquè la gent necessita saber fins a quin punt pot fondre’s la capa de gel a mesura que el planeta continua escalfant-se.
“La capa de gel de Grenlàndia és probablement el pacient número 1 del sistema climàtic”, va dir Schaefer. I Green Drill és “bàsicament una biòpsia” que revelarà el grau de deteriorament de la capa de gel.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
