Allò que no sabem que ens delata

L’octubre de 1937, l’exèrcit de la República Dominicana va matar un nombre estimat de 15.000 haitians que vivien en la zona fronterera entre els dos països que comparteixen l’illa de l’Espanyola. No és només un moment fosc de la història del segle XX, una història relativament poc coneguda d’entre els molts genocidis que s’hi van dur a terme. El cas és destacable per la seva dimensió lingüística, que mostra un dels noms que se li ha donat: la massacre del Julivert.

Des del segle XIX, la frontera entre la República Dominicana i Haití havia estat porosa i poc definida, fet que, combinat amb la disponibilitat de terres per a conrear, havia donat lloc a una comunitat fronterera on els que eren ètnicament haitians i els ètnicament dominicans vivien en certa igualtat i harmonia. No era sinó des de les elits dominicanes urbanes, liderades pel dictador Rafael Trujillo, que es propugnava la idea dels haitians com a una amenaça per a la “cultura dominicana” europeïtzant, idea que va culminar amb la massacre.

Segons explica una part de la història oral, una de les principals maneres en què els soldats identificaven i decidien qui matar era fent que el sospitós digués la paraula julivert en castellà, perejil. La idea era que els haitians, principalment parlants de crioll haitià, basat en el francès, serien incapaços de pronunciar el so [r] a la manera castellana, i que per tant es delatarien. Això és un exemple del que anomenem xibòlets: costums, gestos o, sobretot, paraules i frases que es fan servir per distingir grups de gent (bàsicament, per a diferenciar els “nostres” dels “altres”). El nom prové d’una història bíblica, en què la tribu dels gileadites, incidentalment durant una massacre contra els efraïmites, feien que aquells que fugien a través del Jordà pronunciessin la paraula šibbōlεṯ, “riu”, ja que els segons pronunciaven el so inicial com una fricativa alveolar [s] (com la essa de sabata), mentre que els primers ho feien amb una fricativa postalveolar [ʃ] (com la ics de xocolata). Segons aquesta història, si aquell que volia fugir feia una essa, el mataven.

Com ja he mencionat més amunt, els xibòlets no són únicament lingüístics: durant la guerra del Vietnam, els presoners americans donaven cops a la paret de la seva cel·la al ritme de les cinc primeres notes de “Nas de barraca”, i esperaven les dues últimes notes com a resposta per comprovar si hi havia un americà a l’altra banda. I és famós, encara que en aquest cas fictici, el xibòlet que apareix a la pel·lícula Maleïts malparits (2009), en què els malparits del títol, infiltrats entre nazis, es revelen com a no-alemanys quan fan servir els dits índex, del mig i anular per demanar tres cerveses, en comptes del polze, índex i del mig. No obstant això, si tant el nom del fenomen com la representació principal tenen orígens lingüístics és perquè la llengua és una de les principals marques d’identitat de les persones i, per tant, dels pobles. I el senyal més clar de la identitat lingüística d’algú és la fonètica, és a dir, els tipus de sons que surten de la boca del parlant, en tant que és allò més immediat i primordial per a la comunicació lingüística. A més, la fonètica i la fonologia dels parlants, que en néixer estan preparats per aprendre qualsevol llengua, esdevenen força inflexibles al final de la infantesa; es considera que cap a l’adolescència el sistema fonològic queda d’alguna manera “congelat” i que, si bé encara és ben possible aprendre noves llengües i parlar-les amb fluïdesa, és gairebé impossible aconseguir-ne una pronúncia a nivell natiu. Per tant, és ben difícil amagar la pròpia identitat en la parla.

La majoria d’articles i històries sobre xibòlets queden aquí, com curiositats històriques que criden l’atenció per la manera en què en temps de conflicte (també d’actual) s’han cercat solucions “enginyoses” que fan servir les nostres idees sobre la pertinença al grup i la llengua. Jo hi vull afegir, però, dues problemàtiques.

En primer lloc, la discriminació des del poder per la manera de parlar d’algú no ha quedat en el passat. Encara avui dia, en el món “modern”, “civilitzat”, i en suposats temps de pau, existeix aquesta pràctica de manera oficialitzada. Per exemple, a Austràlia, lloc amb històries sòrdides relacionades amb l’acollida d’immigrants, que sovint s’envien a centres de detenció a diverses illes-estat-client. Allà, part del procés per decidir si es garanteix l’accés al país és el que s’anomena LADO, acrònim que podem traduir al català com a “anàlisi lingüística per a la determinació de l’origen”, en què s’avalua la parla, l’“accent” del migrant en qüestió, per fer-ne una classificació.

En segon lloc, tot tornant a la història de la massacre del Julivert, hi ha una part de la història oral que contradiu fins a cert punt la narrativa. Com ja sabem, hi havia generacions d’haitians que havien viscut i s’havien integrat a la República Dominicana, i part d’aquesta integració era el domini natiu o gairebé natiu del castellà. Això suposa que fer pronunciar paraules als suposats haitians no necessàriament serviria com a prova de la seva suposada identitat ètnica. De fet, la major part de les identificacions d’haitians durant la massacre la feren civils haitians, normalment polítics locals. El xibòlet es pot entendre, per tant, com un acte de befa per part dels soldats dominicans, una manera d’humiliar la població i a la vegada construir una identitat distinta catalitzada pels prejudicis cap al que es considera “de fora”.

I és que, com ja n’he parlat en un article anterior, els prejudicis sobre les altres persones a través de la parla solen ser més artificials i construïts que autèntics, i les narratives i tòpics que n’emergeixen poden acabar alterant la nostra percepció de l’altre, l’estranger, el bàrbar. Qui pot afirmar que el soldat dominicà, matxet a la mà, no sentia realment una erra francesa allà on no n’hi havia?

Alejandro García és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).