D’allò necessari i allò possible (i viceversa)

Després d’un sexenni de marasme amb governs articulats per partits independentistes, entrem en una nova fase del procés, que recupera mètodes i narratives del 2006, amb el tripartit PSC-ERC-IC sota la direcció del president Montilla. La política a Catalunya torna a ser presidida pel mètode de “fer necessari allò que és possible”. Caldrà veure en els propers mesos si es reprodueix no només en el fons, sinó també en la forma; és a dir, en la composició del govern. Però no ens precipitem; anem pas a pas.

Tots els problemes importants tenen un inici; però alguns són tan antics que no és gaire clar ni quan ni per què van començar. Això passa amb el conflicte polític entre Catalunya i Castella (per extensió, Espanya). Si no fou el primer problema, sí que fou molt notable el projecte de la Unió d’Armes del comte duc d’Olivares el 1626, que buscava uniformitzar i centralitzar el poder en la monarquia hispànica, en un context en què els poders de la corona de Castella perseguien feia dècades castellanitzar els territoris de la corona d’Aragó. La reacció catalana fou documentada i analitzada per John Elliott a La Revolta Catalana 1598-1640. Un estudi de la decadència d’Espanya: la hiperreglamentació  i rigidesa procedimental de les corts catalanes per a evitar l’arbitrarietat del poder castellà allí on no hi havia una atribució clara de poder. Eventualment, el procés desembocaria la guerra dels Segadors (“Guerra de Cataluña”, en la historiografia castellana), a partir del 1640.

Casualment, o pot ser no, l’hiperreglamentisme i la rigidesa procedimental són característiques de la reforma de l’estatut referendada el 2006 (post-retallada a les Corts Generals). El reglamentisme i procedimentalisme de la reforma de l’estatut no era la primera preferència en el projecte del president Maragall. El Maragall alcalde de Barcelona tenia com a objectiu inicial “fer possible allò que era necessari”. És el propi de líders transformadors: diagnosticar necessitats i treballar per satisfer-les. Per això, si la necessitat diagnosticada era transformar l’estructura territorial del poder a Espanya, la reforma havia de ser un instrument en aquesta direcció. Tanmateix, l’inici del procés de reforma és el 2004, després d’una dècada d’empenta de recentralització a Espanya. I d’un mandat d’Aznar amb majoria absoluta, en què el poder central resolia a la força qualsevol qüestió interpretativa. Per això, l’empenta propositiva es transmutà en posició defensiva i resistent; per això el projecte de reforma de l’estatut resultà tan procedimental i reglamentista, en l’esperit de les Corts Catalanes del segle XVII.

Ja vigent l’estatut reformat, la presidència del govern passà de Maragall a Montilla, amb els mateixos partits al govern. El canvi de mètode i narrativa fou substantiu: passà de “fer possible allò que és necessari” a “fer necessari allò que és possible”.  La qüestió central esdevingué diagnosticar allò que era possible (en termes d’ampliació competencial, reforma de finançament, articulació territorial…), ateses les restriccions a les institucions espanyoles. I, un cop diagnosticat allò que era possible, decretar-ho com a allò que era necessari. D’ací la transferència de la gestió de Rodalies, la reforma de finançament de 2009, i… bé, això. 

La metodologia de fer necessari allò que és possible es col·lapsà per desgast propi, per la recessió i l’inici de les retallades, i pel cop donat per la sentència del TC del 2010. No s’ha entès prou encara que la destrossa no es produí tant per la quantitat d’articles anul·lats com per la imposició de la interpretació d’articles no anul·lats com a condició per a la seua constitucionalitat. En trobem un exemple clar en l’escola i la llengua: el caràcter vehicular del català només es pot entendre sense perjudici del caràcter també vehicular del castellà. D’aquí les sentències judicials sobre el 25%. 

Els mandats del president Mas comporten la recuperació de la visió de “fer possible allò que és necessari”; especialment fent de la necessitat virtut, després del rebuig del president Rajoy al “pacte fiscal” proposat el 2012. L’acceleració política subsegüent desemboca en l’octubre del 2017. El procés, molt discutit però no del tot comprès encara, deixà pas al marasme governamental independentista que ara ha portat a la investidura del president Illa. Des d’un bon principi, el pacte entre PSC i ERC per la investidura és consistent amb la pràctica política recent d’ERC, adherida de sobte a la necessitat d’allò que és possible. Potser amb certes dificultats de fer diagnòstics acurats, i amb retòrica superlativa inconsistent amb el tomb “hiperpragmàtic”. 

Pel cantó del PSC, es reprèn la metodologia del mandat Montilla. La feina d’Illa és diagnosticar allò que és possible i decretar-ho com a necessari; allò que cal obtenir. Això, a la vegada que s’aplica morfina a les angoixes que promou l’independentisme, confiant en el seu declivi natural, per causes demogràfiques i ambientals. Per aconseguir-ho, Illa tindrà a favor diversos factors. Destaquem-ne: (1) la llarga història de malentesos en els termes dels acords i mesures –les interpretacions de l’acord de finançament ja en són paradigma–, i (2) el recurs a l’argument de “les regles de despesa a què ens tornarà a obligar Europa” (comodí ja esgrimit per la consellera Romero el 5 de setembre al parlament, defensant un suplement de crèdit per a Salut). Així, de passada, es pot entendre per què no paga la pena dedicar espai a l’acord PSC-Comuns: n’hi ha prou de dir que la mesura estrella és elevar la despesa en educació al 6% del PIB. 

El pitjor contratemps que tindrà Illa, si se’n surt amb això de carregar a Europa les restriccions pressupostàries, serà l’extensió de l’escepticisme sobre una transformació de l’articulació territorial d’Espanya. Ja no s’ho creu ningú. Avui el “federalisme” és un terme merament marginal. Com a mostra, les dues vegades que Illa emprà el terme “federal” en el  seu discurs d’investidura fou aplicat… a la Unió Europea. Per això mancarà un marc propi de política catalana que emmarqui el projecte del govern més enllà de la conducció adequada i ordenada de la gestió d’una gran diputació. Per dir-ho d’alguna manera, les necessitats diagnosticades acabaran sent molt modestes i estretes, i aquest serà el camp que quedarà a l’espai polític independentista, s’articuli com s’articuli. Perquè les propostes de participació catalana en la política espanyola han fracassat recurrentment, com certificà Vicens Vives a Espanya contemporània (1814-1953), obra publicada originalment a Itàlia, i que no fou traduïda a Espanya fins el 2012. 

A això, però, ja hi tornarem, perquè aquesta reflexió cal acabar-la amb una altra qüestió: si l’independentisme vol recuperar la idea motora de “fer possible allò que és necessari”, aquesta vegada no en tindrà prou argumentant el què; li caldrà explicar el com. Igual que en qualsevol proposta transformadora.