17.12.2019 - 21:50
Rebombori fiscal de resultes d’un maquillatge més o menys infeliç de la crua realitat: la paràlisi del govern per a anar a fons sobre les grans fortunes i els beneficis empresarials, la xocolata del lloro dels cinc-cents i escaig milions d’euros que la Generalitat en traurà a còmodes terminis, la queixa de subalterns enraholats i ensalamartinats per a amagar la hipocresia d’una patronal que no dubta a aprofitar el paradís fiscal de Madrid mentre clama al cel pels quatre quartos que haurà de desembutxacar… I el risc d’exclusió social, que assoleix el nivell històric d’una per cada quatre persones. El rebombori assegura als pragmàtics negociadors dels pressupostos l’ansiejada ‘centralitat’ entre la ‘dreta egoista’ i l”esquerra utòpica’: tard o d’hora, també La Vanguardia, no pateixin, els ha de beneir.
Assistim als prolegòmens de la coagulació d’un nou personal dirigent entre la taula de negociació de Madrid, l’anomenada ‘recuperació’ del PSC, el congrés d’ERC i les pròximes eleccions autonòmiques. Un comentarista d’actualitat, dels que distingeix molt finament entre ‘independentisme pragmàtic’ i ‘independentisme intransigent’ –com si la intransigència independentista dels últims trenta anys no hagués portat l’independentisme pragmàtic de l’1-O i el 3-O–, un comentarista dominical, dic, va deixar anar, com qui no vol la cosa, que ‘la sentència del cas Junqueras […] podria retornar la immunitat a Carles Puigdemont i ressuscitar-lo políticament’. Vet aquí el gran temor dels nous aspirants al poder regional: ai, si Puigdemont guanyés les pròximes autonòmiques, què en seria, del personal dirigent en estat de potència larvada? A quina taula de negociació seria cridat? I, sobretot, amb qui podria pactar, aquest personal amb ànsies de poder… neoautonomista, que li garantís aquella ‘centralitat’ tan cobejada?
A Madrid, n’hi ha que ens adverteixen que el possible retorn d’una dreta més bestialment anticatalana que mai, si fracassaven les negociacions entre gobierno i govern, acuradament cuinades per ERC per ‘mantenir la clau de la governabilitat’, podria acabar amb un pacte entre les oligarquies d’aquí i d’allà, o sigui, amb una entente cordiale entre dretes tèbies i dures per a mantenir les respectives paradetes. No és improbable: al cap i a la fi, la ‘dreta egoista’ –n’hi ha cap altra?–, amenaçada de desnonament del poder per un pacte popular-populista entre ERC, PSC i comuns, destinat a obtenir de l’estat-patró inversions, gestió d’infrastructures, millores de finançament, treva opiàcia en la lenta i despietada agonia de la llengua pròpia, i etcètera, aquesta dreta nostrada, dic, podria veure’s temptada de renovar pactes de classe amb Madrid, segons l’acreditada tradició del ‘peix al cove’ i altres amenitats mariscadores. Els nous aspirants al poder regional tornarien, doncs, a les direccions generals i altres sinecures com a burocràcia oportunament subordinada. Bé: entre la ‘dreta egoista’ i la petita burgesia popular-populista, juntament amb els socis locals d’estat –PSC (PSOE) i comuns (Unidas Podemos)–, les restes del procés són servides a taula amb el desordre propi de les bodes pobres.
Tot amb tot, i mentre van preparant pressupostos, esperant resolucions europees, fent càlculs electoralistes, i altres, la ‘dreta egoista’ i la petita burgesia popular-populista no s’estan de continuar estomacant el ‘personal intransigent’ a la Meridiana i on calgui, entre altres qüestions de menor quantia per tal de masegar-nos els cossos –tots en som, de materialistes, al cap i a la fi– i macar-nos els esperits –un dia o altre havíem de passar de l’èpica del carrer a la lírica dels Mossos d’Esquadra–, bo i greixant la maquinària per al dia que el retorn a l’ordre en marxa haurà d’esdevenir lloc comú, ideologia neoautonòmica, pacte per la pobresa autoregulada (els colauites, en saben molt, de maquillar-la), i etcètera. (N’hi ha que pensen que ja hi som: jo, modestament, també.)
Entretant, el Tsunami Democràtic, de qui un insigne comentarista, entre altres menesters, de la TV3 matinal lamenta el ‘xantatge’, l”anonimat selectiu’, el ‘misteri preventiu’, i l’urc de ‘superioritat moral’, ultra l”ambigüitat sofisticada’ i la ‘dimensió espectral’ –sense que tingui el bon gust de recordar al sofert lector que tota l’allau d’epítets que llença contra el Tsunami deriva de la repressió general que patim, pròpia dels pitjors anys de la transició postfranquista en transvestiment de règim; deia, doncs, que aquell escèptic comentarista per a estómacs agraïts no s’adona que, a tots els efectes, l’acció del Tsunami al camp del Barça és el correlat fàctic i factual d’un ús del futbol per a polititzar les masses, segons que denunciava en contra del franquisme l’insigne Vázquez Montalbán, alhora que el propugnava al servei d’una altra petita burgesia: més ben dit, d’una altra progressia. Sorprèn, doncs, que els colauites, sempre oportunament oportunistes, no s’hagin apuntat a ulls clucs a la performance culer del Tsunami, en lloc de manar despenjar-ne cartells de les marquesines de Barcelona. Ubi suntles neus d’antany?
I els presos polítics? Bé, de moment. Ai, el temps polític, el podrit tempo polític, que tot ho anivella…
