Allibereu els diners que necessitem

El principal factor que limita la recuperació mundial no és pas el famós augment de la inflació a les economies industrialitzades –que probablement és transitori–, sinó les enormes desigualtats entre els països rics i la resta del món, tret de la Xina. Aquestes disparitats no solament impedeixen el desenvolupament de les economies més pobres sinó que també podrien acabar afectant els països més rics.

Una de les principals raons que expliquen per què la recuperació postpandèmica de l’economia mundial ha estat en forma de K són les grans diferències en la resposta fiscal entre els països rics i els pobres. Tot i que els ingressos públics van disminuir pertot amb l’esclat de la pandèmia, l’FMI estima que el 2020 les economies avançades van augmentar més d’un 6% els nivells de despesa pública. Les economies emergents, tanmateix, van gastar tan sols un 1% més de mitjana, i en el cas dels països pobres la variació en la despesa fou negativa.

L’octubre del 2021, en plena cinquena onada, molts països d’ingressos baixos i mitjans començaren a estrènyer-se la bossa de la fiscalitat, arran dels nivells creixents de deute públic, acumulats durant els dos anys anteriors. Això inevitablement els empitjorà les perspectives econòmiques i hi impedí fins i tot inversions noves –i molt necessàries– en àmbits com ara la sanitat.

L’únic punt mitjanament positiu d’aquest panorama desolador, si més no als països en via de desenvolupament, ha estat el desemborsament de 650.000 milions de dòlars en concepte de drets especials de gir (DEG), la divisa pròpia de l’FMI. Però, malauradament, els DEG es reparteixen segons la quota de cada país a l’FMI, determinada principalment pel volum del PIB estatal. D’ací ve que els països de renda baixa i mitjana solament rebessin uns 250.000 milions de dòlars d’aquests fons, i que els rics n’obtinguessin uns 400.000 milions (la majoria dels quals ni tan sols faran servir). Aquest sistema de repartiment dels DEG, doncs, és clarament absurd, oimés si ens atenim a les grans desigualtats entre països i a les imperioses necessitats de finançament dels països més pobres.

Així i tot, el desemborsament dels DEG fou un veritable salvavides per a tot de països pobres que s’encaraven amb greus penúries en la balança de pagaments. Els DEG, així doncs, evitaren que la patacada econòmica fos encara més grossa. De l’agost ençà, una vuitantena de països han fet servir els fons dels DEG per a tota mena de finalitats. 32 països els han bescanviats per divises, 55 els han utilitzats per a saldar deutes amb l’FMI i 39 els han destinats a ampliar el seu pressupost, amb el propòsit d’esmerçar-los en sectors com ara el sanitari.

Els DEG ofereixen un seguit d’avantatges respecte a uns altres fons internacionals. No computen en el deute extern dels països i, a diferència dels préstecs de l’FMI i més prestadors multilaterals, no resten subjectes a condicions polítiques estrictes. Els DEG, a més, són accessibles a tots els països, incloent-hi les economies de renda mitjana, que solen restar excloses dels altres canals de finançament multilateral. I, amb un tipus d’interès avui dia inferior al 0,1%, solen sortir pràcticament de franc als deutors. Es fa difícil de concebre un mètode de finançament extern més favorable per a aquells països que en necessiten urgentment.

Això explica per què molts països reclamen que els DEG es distribueixin més sovint. El novembre passat, a la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP26) a Glasgow, la primera ministra de Barbados va demanar el desemborsament de 500.000 milions de dòlars anuals en DEG, durant un període de vint anys, per finançar l’acció climàtica. Atès que les economies avançades no han complert ni tan sols la modesta promesa de mobilitzar 100.000 milions de dòlars anuals per als països en desenvolupament, un desemborsament més freqüent dels DEG els proveiria amb els recursos essencials per a reforçar els esforços d’adaptació climàtica. A més, els DEG permetrien a aquests països d’obtenir part del finançament necessari per a complir els objectius de desenvolupament sostenible (ODS), que ara com ara semblen inassolibles.

Aquells qui temen les possibles conseqüències monetàries d’un augment de desemborsaments dels DEG farien bé de recordar que les quantitats proposades són molt minses en comparació amb els 25.000 milions de dòlars injectats als mercats mundials per les economies avançades d’ençà de la crisi del 2008. Amb un total de 943.000 milions de dòlars, els DEG representen solament un 7% de les reserves mundials, de més de dotze bilions de dòlars. És evident, doncs, que hi ha un marge important per a augmentar-ne els desemborsaments.

Tanmateix, l’assumpte crucial és en què utilitzaran els països rics els 400.000 milions dels dòlars de DEG que els ha assignats l’FMI (i que probablement no necessiten, al cap i a la fi). No fer-los servir seria un balafiament majúscul, atesos els costs d’oportunitat. Algunes economies avançades s’han compromès a reinvertir prop de 100.000 milions provinents dels DEG, però ara com ara aquesta promesa encara no ha estat complerta.

Per tot plegat, la qüestió de com “reciclar” els DEG ha pres molta urgència. Però la proposta de l’FMI de crear un “fons de resiliència i sostenibilitat” de 50.000 milions de dòlars privaria els països en via de desenvolupament de molts dels avantatges dels DEG. En primer lloc, la quantitat proposada és escandalosament petita. Per embolicar encara més la troca, aquests fons es proporcionarien en forma de deute que s’hauria de retornar (tot i que a tipus d’interès baixos), i restarien subjectes a les condicions de préstec contraproduents de l’FMI. I, per a acabar-ho d’adobar, aquests fons solament s’oferirien als països de baixos ingressos i, per tant, la major part de les economies en via de desenvolupament en foren excloses. Per innovadora que pugui semblar, doncs, la proposta de l’FMI és la cançó de sempre, ras i curt.

Hi ha suggeriments que semblen més prometedors. Per exemple, que les economies avançades assignessin els seus DEG als bancs regionals de desenvolupament, que sí que tenen autorització per a retenir-los. Institucions com ara el Banc Africà de Desenvolupament podrien utilitzar els DEG per a ampliar la seva base de capital i proporcionar als països en desenvolupament més recursos per tal de complir els ODS.

Així mateix, l’economista Avinash Persaud ha proposat de crear un fons de finançament climàtic de 500.000 milions de dòlars anuals que seria finançat amb noves emissions de DEG per l’FMI. Els recursos d’aquest fons serien subhastats entre països, i s’atorgarien a aquells que presentessin els projectes amb més potencial de reducció d’emissions.

En cas que continuïn resistint-se a fer servir el que essencialment són diners gratuïts, els països rics malgastaran una oportunitat d’or per tal d’assegurar una recuperació més equitativa i sostenible a escala mundial. Si tot continua així, doncs, la situació els podria acabar esclatant als nassos.

Jayati Ghosh és secretària executiva d’International Development Economics Associates, professora d’economia a la Universitat de Massachusetts Amherst i membre de la Comissió Independent per a la Reforma de la Fiscalitat Internacional de les Empreses.

© Project Syndicate, 1995–2021