L’alliberament d’Abid Raja

Vendre més de 170.000 exemplars d’un llibre en un país de cinc milions d’habitants és tota una proesa, i és el que ha aconseguit l’advocat i polític noruec Abid Raja (Oslo, 1975) amb unes memòries titulades Min skyld (La meva culpa). Són un viatge apassionant, des de la infantesa en un petit apartament social fins al dia que es converteix en ministre de Cultura, en l’últim govern de la conservadora Erna Solberg.

La figura central del llibre és el pare, un paquistanès que va emigrar a Noruega per treballar de mecànic d’avions. Un home brutal i violent, obsessionat amb l’honor de la família i a evitar que els fills es convertissin en uns gora, ‘homes blancs’. “A la cultura paquistanesa no fèiem preguntes”, escriu Raja. “Des de petits havíem d’estar agraïts per la nostra existència. Ens havíem de sentir culpables des del primer segon que havíem respirat l’aire d’aquest món.” El petit Abid, tot i anar a una escola pública, mai no va participar en les activitats típiques dels nens noruecs –dormir a casa d’amics, anar d’excursió al bosc, aprendre a nedar. Vivia a cavall de dues realitats culturals totalment separades.

Durant la secundària els professors van detectar les lesions físiques provocades pel maltractament patern, i van contactar amb els serveis socials. Raja va ser enviat a una institució per a menors, on va establir relacions amb grups criminals i va deixar anar la fúria d’adolescent. Després d’escapar-ne va passar uns mesos dormint als carrers d’Oslo, però per sort els responsables el van poder reconduir, i la vida li va canviar quan va començar el batxillerat en un nou institut. Els companys de classe, molt políticament actius (eren els primers noranta), van començar a qüestionar-li les idees i actituds que havia après a casa. “Les discrepàncies eren interessants, les discussions tenien lloc a classe, al pati, a les escales, fora de l’escola, em seguien a la nit quan dormia.”

Abid Raja va florir, però al llibre reconeix que tenia el gran avantatge de ser un home. “Les meves germanes van veure reduïda la seva llibertat a mesura que es feien grans. Jo tenia més marge de maniobra, però alhora em van encarregar que guardés la seva reputació i honor. Els guardians morals em seguien de prop, m’observaven al carrer i al metro, i si elles o jo fèiem alguna cosa que anava en contra de la cultura i de les regles de l’Alcorà podien recriminar-m’ho.” Després de l’institut Raja va estudiar dret, i va començar a formar part de moviments polítics juvenils. Quan tenia vint-i-cinc anys el van convidar a un programa televisiu per a debatre d’immigració amb Carl I. Hagen, el Jean-Marie Le Pen noruec, i la vehemència del jove va impressionar tothom; des de llavors va començar a aparèixer sovint als mitjans, li van sortir oportunitats laborals i el Partit Liberal el va fitxar.

La gran batalla familiar la va tenir en aquesta època. Raja es va enamorar de Nadia Ansar, una estudiant de psicologia nascuda a Oslo que també era d’origen paquistanès. El pare es va oposar a la relació: tenia plans perquè ell es casés amb una cosina del seu país, i a més Nadia era d’una casta inferior, tot i que de fet la seva família a Noruega era molt més rica. Abid va aconseguir casar-se amb Nadia, però com explica, “la família era sempre l’elefant a l’habitació”. Després de tenir tres fills, el pare encara els va dir que era molt important que els eduquessin “en una cultura de l’honor, perquè tenien la sang barrejada” per la diferència de casta. L’explosió d’ira d’Abid en sentir això el va dur al psicòleg durant uns quants anys.

Al final del llibre, Raja explica que “sempre em vaig preocupar de ser acceptat tal com era, algú que se sentia noruec, que volia ser-ho, però que mai no en tindria l’aspecte típic. Mai no renunciaria a la música de Bollywood i el menjar paquistanès, però hi havia alguna cosa a la societat noruega que em va atreure. No es tractava només del model d’igualtat, sinó també l’honestedat i la transparència, la manera com tractem els altres, la confiança fonamental que ens uneix”. La pregunta és si aquesta evolució ideològica, que ell presenta com un alliberament, l’han aconseguit fer gaires immigrants.

Això és el que Raja investiga al nou llibre, El nostre honor i la nostra por. Un viatge a l’Europa musulmana, i que es va publicar l’any passat. Raja visita el Regne Unit, Alemanya, Dinamarca, s’interroga sobre els atacs islamistes i l’ascens de l’extrema dreta.  I per què, per exemple, el vel femení era gairebé inexistent quan ell era petit, i ara és omnipresent en les comunitats musulmanes? “La primera generació d’immigrants estava agraïda d’haver pogut viure a Noruega, i va treballar per aconseguir un bon habitatge. Llavors va créixer la següent generació, la meva, i una bona part volia saber més coses de l’islam. Alguns van estudiar per ser metges, enginyers i advocats, i aquests van esdevenir completament noruecs; altres, en canvi, van decidir que les seves vides estarien regulades pel dogma religiós en major mesura que els seus pares. L’islam és una religió forta que permet als creients participar en una cosa gran i poderosa”.

L’impacte del llibre ve quan Raja explica la visita a alguns instituts noruecs amb molts alumnes musulmans per a parlar de La meva culpa. I el que veu i sent l’espanta. “Quin sentiment de traïció cap a Al·là vas tenir quan vas besar la Nadia sense estar casats?”, li pregunta un noi de setze anys. “Per què deixes que les teves opinions vinguin d’un partit polític i no de l’islam?”, li diu un altre. Els joves es presenten com a iraquians, kurds, paquistanesos, somalis, mai noruecs. Un professor li explica que “qui no dejuna durant el Ramadà és assetjat. El control ve dels companys de classe, no dels pares”. Fins i tot un li deixa anar que “Hitler va ser bo per als musulmans perquè va voler exterminar els jueus”. “La por de ser discriminats, els ha dut a una espiral de recel i desconfiança”, escriu Raja. “Però com poden dir això en una democràcia com Noruega? És això el que entenem per llibertat d’expressió, dissidència i desacord? Els nois que se m’enfronten van vestits com tots els adolescents. No eviten el contacte visual ni s’avergonyeixen del que diuen, estan orgullosos de defensar la ‘visió correcta’. Ni tan sols creuen que els matrimonis concertats siguin una coacció”.

Les preguntes d’Abid Raja de moment no tenen resposta, però la seva saga continua. Tal com va passar amb el fenomen Knausgård, altres familiars han donat la seva visió de la història. Primer va ser l’esposa, Nadia Ansar, que va publicar La meva vergonya. Després va arribar El moment de la llibertat, de la germana, Abida Raja, a qui el pare va forçar a casar-se amb un marit maltractador i que abusava sexualment tant d’ella com de les filles (ara és empresonat). I finalment el fill d’Abida i nebot d’Abid, Jawad (nascut el 1994), ha escrit Creat per a l’honor, sobre la cultura opressiva que viu la nova generació. És força probable que Abid Raja torni a ser ministre després de les eleccions del setembre, o sigui, que aquí al nord en sentirem a parlar molt més.