Alliberament a Ucraïna

Acabo de veure al Telenotícies de TV3 que Lluís Caelles ha mostrat imatges d’una fàbrica de cervesa que ha reconvertit la seva activitat. Aprofitant la immensa capacitat embotelladora, ara fabriquen còctels Molotov perquè la població d’Ucraïna es defensi amb aquestes armes, ja que no en tenen d’altres. Fa dies que ploro davant les notícies, però potser ha arribat l’hora d’eixugar-me les llàgrimes i posar-me a explicar coses. Perquè jo la conec, aquesta fàbrica de cervesa. Aquesta gent –inclòs aquest Nazar que parla a la càmera de la televisió des de la fàbrica– em van fer un dels millors regals que m’han fet mai.

Fa dies que constato, entre els amics i alguns dels opinadors que llegeixo, un gran desconeixement sobre Ucraïna. No pretendré pas ser cap expert sobre aquell país, però des del 2014 que he treballat de bracet amb el món cultural ucraïnès i tinc força històries per a contar, que potser interessaran a qui ara llegeix les notícies tràgiques de l’agressió russa i la defensa abnegada dels ucraïnesos. La meva petita història sobre aquesta fàbrica de cervesa, per exemple.

Com a director de l’organització d’escriptors PEN Internacional, va ser una alegria que els escriptors ucraïnesos ens oferissin la seva hospitalitat: volien acollir el congrés internacional del PEN el 2017. Em vaig alegrar perquè això em donava l’oportunitat de treballar braç a braç amb col·legues que havia anat coneixent des de tres anys abans. Quina ciutat van triar per acollir tres-cents escriptors d’arreu del món? Lviv, una de la quarantena de ciutats que, com Barcelona, formen part de la xarxa UNESCO de Ciutats de la Literatura. Hi vaig anar sis mesos abans del congrés per ajudar en els preparatius, i a les ciutats de Kíev i Lviv vaig visitar-hi durant un parell de setmanes ambaixades, fundacions i empreses que donarien suport financer al congrés. Tot era normal, visites semblants a les que m’havia trobat en altres països: la Universitat Ivan Franko, a l’aula magna de la qual faríem actes del congrés; les ambaixades de Dinamarca, Suècia i Finlàndia, i la residència de l’ambaixador espanyol; les oficines de l’OSCE; un teatre, un banc polonès, una start-up d’èxit, una xarxa de restaurants…

La sorpresa va ser quan em van portar a reunir-me amb el propietari de la fàbrica de cervesa Pravda. Va ser després d’una reunió llarga de treball amb l’alcalde de Lviv i tot l’equip organitzador del congrés: vam sortir a la plaça del Mercat, vam travessar-la i, davant per davant de l’ajuntament, vam entrar en un pub de tres plantes: el Teatre Pravda de la Cervesa. La reunió va ser ràpida: vaig explicar la importància d’aquell congrés –en què coordinaríem campanyes per a defensar escriptors empresonats arreu del món– i el propietari de Pravda m’anuncià que donarien suport al congrés econòmicament i també en espècies.

—Quines espècies? —vaig preguntar.
—Doncs fabricarem una cervesa especial per al vostre congrés, per honorar-vos, va respondre.

Si em punxen no em treuen sang. I llavors em van ensenyar diverses cerveses especials, com l’Obama Hope, que acabaven de produir i que ja havia guanyat un premi internacional a la República Txeca. Durant els mesos següents, des de Londres vaig tenir correspondència amb la gent de Pravda. Per exemple, em van demanar el contacte amb Tatty Martin, la dissenyadora d’una magnífica cadira. La cadira buida és el símbol del PEN: a la presidència de totes les sessions dels nostres congressos hi ha la cadira buida d’un escriptor que no pot ser amb nosaltres a causa de la repressió. Aquell 2017, la cadira buida va ser ocupada pel narrador i cineasta de Crimea Oleg Sentsov, empresonat a Sibèria, per la poeta Liu Xia –en detenció domiciliària arbitrària després de la mort del seu marit, el premi Nobel de la pau Liu Xiaobo– i per la periodista índia Gauri Lankesh, acabada d’assassinar a l’Índia. La cadira buida era el nostre símbol, de manera que els de Pravda havien fet una recerca i els agradava el disseny brillant de la cadira buida de la britànica Tatty Martin. És una cadira buida amb només dues potes, una cadira paradoxal: una cadira que camina.

Sis mesos després d’aquella primera visita a Lviv, quan vaig arribar-hi per al congrés, els de Pravda em van rebre amb centenars d’ampolles d’una American Black Coffee Lager, la cervesa del congrés. Hi havien posat nom: Liberation. L’etiqueta era un disseny especial: en l’ombra de la cadira buida hi havia escrit l’eslògan de l’alliberament. Que jo sàpiga, aquest va ser un tret distintiu del 83è congrés del PEN de Lviv: en cent anys, és l’únic congrés que ha tingut cervesa pròpia.

Ara mateix, després de veure els de Pravda al Telenotícies fabricant còctels Molotov, he anat al rebost de casa. Encara hi tenia mitja dotzena d’ampolles de Liberation. N’he fet una fotografia damunt dels diaris amb el titular de la “Batalla de Kíev” de fa dos dies. I he decidit que guardaré les cerveses tant de temps com calgui per obrir-les el dia que celebrarem el final de l’ocupació d’Ucraïna per Rússia, el de l’alliberament.

Per cert: Pravda significa ‘veritat’ i el títol d’aquell congrés va ser “Reclamar la veritat en temps de propaganda.” Però d’això en parlaré un altre dia.