Al·legoria ferroviària

Quan era menuda, m’agradava molt, moltíssim, el tren de la bruixa. Cada any, per fires (que, a casa, dites així sense complement, són les de Girona), indefectiblement, hi havia la passejada a la devesa i els cavallets-que-pugen-i-baixen i la pesca dels aneguets de plàstic groc i, arrapats al pare o a la mare, aquelles fuetejades dins d’una gran caldera com la de l’Obèlix. Per sobre de tot, però, sempre i aguantant l’envestida dels anys fins que ja vaig ser massa ganàpia per a encabir-m’hi, hi havia el tren de la bruixa. Amb el personatge esbalandrat, túnica fins als peus, mocador al cap, o barret de palla, màscara de calavera (no sé si el temps me n’ha deformat la imatge, però així el recordo jo: devia de ser el servidor de la bruixa), saltant de vagó en vagó i fent malabars amb l’escombra, repartint estopa a tort i a dret amb força mala bava. Amb la sirena que sonava exagerada. Amb els crits i l’expectativa de crits que despertava el curtíssim recorregut circular.

Per això, ara que vull escriure sobre una concreta línia ferroviària en al·legoria, em sabria greu atorgar-li l’etiqueta de tren de la bruixa. Perquè no se la mereix. Perquè aquest altre, a part dels sotracs en incomoditats vàries, no hi comparteix cap de les alegries que el primer, el genuí, proporcionava.

Però avui, en fi, parlarem d’aquest altre, el comsedigui, el saldo amb el qual pretenen que fem el trajecte que hauria de ser ràpid i senzill i que han convertit en calvari. Justament perquè ens sigui un calvari. Perquè el natural (i necessari) recorregut d’anada i tornada i viceversa entre València i Barcelona i d’aquí a la resta Europa esdevingui una gimcana insuportable. Tan ofensiva, de fet, que finalment n’hi hagi que en desisteixin.

No m’estendré en anècdotes. Qualsevol persona que tingui la feina aquí o l’amor allà o els amics a tot arreu o la família o les ganes de cultura o de comerç o del que sigui, i que, per tant, pretengui anar amunt i avall sense el cansament del cotxe, i sense fum, en podria contar més de mil: el dia de quedar penjats a la quinta forca durant hores, el dels seients que giren com les calderes de la fira, el del lavabo regurgitador, el de la porta que no s’obre, el de la calefacció infernal, el de l’hora i mitja de retard per causes que no són imputables als responsables de la cosa (he estat a punt d’escriure “del servei”!). De tant en tant, com que els humans tenim aquesta defensa infal·lible contra l’adversitat que és l’humor, Twitter ens forneix un bon reguitzell de fils divertits, de manera que m’hi remeto i ara no m’hi dedicaré.

I això que sovint n’he tingut la temptació. Tan sovint com pràcticament cada vegada que he d’agafar una d’aquestes cafeteres que ens destinen al “corredor mediterrani” (diguem-n’hi “passejador”, potser, en comptes de “corredor”, i l’encertarem una mica més), des del primer moment, des que torno a constatar els preus com s’apugen (cent eurets, ara, anar i tornar; una mica menys si per horari o desesperació has d’agafar les coses que anomenen “intercity” i que són capaces de dir-te d’entrada que per a fer el trajecte trigaran, retards a banda, tres hores i vint-i-vuit minuts), i els horaris com es dilaten (que un dia entre setmana només pots arribar a Barcelona des de València a les 9.45 o a les 11.55, és a dir, quan el porc canta, mentre que et pots plantar a Madrid a les 8.22 o a les 9 o a les 9.20 o a les 9.47 o…). I després, també, quan, arribada a l’estació eternament provisional i incòmoda de Joaquim Sorolla, cal fer l’enutjós, llarg, recorregut que dediquen als viatgers cap a Barcelona mentre contemples com els de Madrid (trens nous, catifa vermella), pim-pam, tenen reservat el curt trajecte directe i funcional. I quan puges al tren de naftalina. I quan toques ferro i creues els dits i t’encomanes als déus perquè no hi hagi (gaire) retard, avui. I quan, en fi, ja dalt del tren, comparteixes amb desenes de passatgers la renfeperipècia que aquell dia us hagi tocat.

M’havia resistit a fer aquest article fins que he llegit el text del professor Antoni Martí Monterde al llibre que acaba de publicar l’editorial Afers, País Valencià, present i futur. En són editors Gustau Muñoz i Vicent Olmos, i és de cap a cap una interessant incitació a la reflexió, al debat necessari sobre la base de les dades i del raonament, al retop, fins i tot. I, en aquest llibre tot just sortit del forn, el text de Martí Monterde hi planteja una pregunta clara: en l’eix Barcelona-València, per anar de l’una a l’altra en el sentit que sigui, cal passar per Madrid?

La pregunta, que en lògica sembla un estirabot, pren tot el sentit davant la insistència que dedica el poder de l’estat espanyol a fer-nos creure que sí. I que es mostra tant en “l’algorisme demencial de la pàgina web de la Renfe”, que un dia respon que, efectivament, la millor combinació per anar de Barcelona a València és la del transbordament a Madrid (com ens ho faríem, nosaltres, sense ells? Com ens entendríem? De què parlaríem? I en quina llengua? Ah, misteri!) com en el deliberat maltractament que rep l’eix clau de comunicació i d’irradiació econòmica i cultural que dibuixen València i Barcelona. Perquè, ens recorda Antoni Martí Monterde, “les relacions entre Barcelona i València sempre han tingut entrebancs artificials: el Corredor Mediterrani encara està inacabat, després de la promesa provisional d’un tren d’Alta Velocitat que va degenerar en Velocitat Alta i un quart de segle d’obres, la mediocritat d’aquest servei s’ha convertit en definitiva, i des dels partits polítics de torn al govern espanyol sempre s’ha estat donant cobertura a la fragmentació de la unitat cultural i lingüística catalana”. Que aquesta és la mare dels ous. Continua Martí Monterde: “Tot plegat amb un objectiu clar: afeblir la relació entre dues ciutats que per història, tradició i potència econòmica poden ser considerades cocapitals d’un espai cultural i nacional comú: els Països Catalans”.

Passat un quart de segle d’obres i de promeses i de fotos amb maquetes, el corredor mediterrani té els horaris de l’any 1996: per si cal explicar, en al·legoria ferroviària, què significa romandre tancats a Espanya.