Allà on renaix de les cendres

Avui et torne a escriure després d’una llarga pausa. He sigut pare. Coses de la vida: ens fem grans i tot canvia. I no saps pas com ha canviat tot des de l’últim mail. De vegades em costa de creure-ho. Pense que ja no governa Rita, ni Fabra, ni Rus i encara em quede com si fos una broma. Ja veus, tants anys esperant-ho i ara ens costa d’assumir-ho. I sí, ja sé que s’ha escrit molt sobre el tema, però m’agradaria parlar de l’adjectiu ‘sorprenent’ que sovint s’ha posat al costat del substantiu ‘canvi’. Perquè em fa un poc de ràbia. Com a tu, supose. Tota la vida dient-nos que els valencians estem acabats i ara sembla que és tot el contrari. Doncs ni l’una cosa ni l’altra, tu: ni el 24 de maig al País Valencià estava tot perdut ni l’endemà ens havia caigut del cel un país nou ple de promeses.

Durant molts anys ens hem afartat de dir que ‘hi ha un altre País Valencià’. També allò de ‘hi ha una altra València’. Ho hem explicat i argumentat apel·lant a l’orgull col·lectiu. Sempre hi havia una veu assenyada que feia tocar de peus a terra el nostre optimisme i nosaltres el rebatíem no sense caure també en aquella sensació d’ingenuïtat. Però el cas és que no ho dèiem perquè sí: aquell altre País Valencià no era una invenció de quatre flipats com nosaltres. No. L’havíem palpat en viatges, concerts i manifestacions diverses. Havíem vist amb els propis ulls la crescuda invisible, però imparable, del canvi de mentalitats. És a dir, la descriminalització i normalització d’un discurs construït durant dècades entre derrotes i revifades. Un discurs amplificat gràcies a les noves generacions de valencians que han arribat a l’escena pública en un moment clau i amb ganes renovades. Com aquell suplent del planter en qui no creu ningú i salta al camp quan tot semblava perdut, i clava el gol de l’empat. Mira, m’ha vingut un símil futboler. Bé, tu ja m’entens. I ja sé que sempre et clave la llanda amb això. Però és que de vegades ens costa d’entendre que mai ningú no havia tingut accés a un ensenyament en valencià. És a dir, que som les primeres generacions que hem pogut créixer sota els principis de l’autoestima. Malgrat els darrers vint anys de despotisme espanyolista, malgrat els anteriors anys de desmobilització felipista, malgrat els quaranta anys de repressió franquista. Malgrat tots els malgrats que han acompanyat el nostre complicat procés de recuperació lingüística i cultural des del juràssic segle XIX fins ara.

Així i tot, tampoc no cal que anem de sobrats: el canvi de mapa electoral és més gran que no havíem pogut imaginar. I, com jo, deus haver-te passat hores repassant a internet els resultats poble a poble. I segur que has al·lucinat amb les candidatures obertament anticapitalistes i independentistes que també han obtingut regidors. És encoratjador. Vint-i-tants anys de censura política i d’hostilitat institucional, i ací seguim. Encara que ben mirat, aquest boicot no els va servir de res. Al contrari, va servir per a incentivar una xarxa de col·lectius, entitats i associacions que es va reactivar influenciada també pels nous moviments de resistència global que venien de la selva de Lacandona o dels carrers de Seattle. Ara sé que recordaràs aquell viatge amb autocar a la mani de Praga contra el G8. Quins temps. Doncs el resultat de tot allò foren petits grans canvis que s’han anat produint des de baix, i que han estat ocultats però que a la llarga s’han demostrat fonamentals. Te’n recordes quan fèiem L’Avanç amb quatre duros i moltes ganes? I sí, jo també sent aquell punt d’orgull quan pense en els moviments ‘Salvem’ o ‘Vius’, o en la ILP per l’Horta en plena bombolla immobiliària, o en l’esclat impensable de la música en valencià, o en l’èxit espectacular de les Trobades d’Escola en Valencià, o en la xarxa de casals, centres socials i ateneus populars, o en les festes alternatives (et vas perdre les últimes falles populars!), o en les enormes manifestacions del 9 d’octubre i el 25 d’abril que es fan cada any sense ressò mediàtic, o en les noves mobilitzacions multitudinàries com el ‘No a la guerra’, el 15-M o la Primavera Valenciana en què vam rejovenir al costat de xavals armats amb llibres davant d’antiavalots embogits. És a dir, en tants i tants projectes que s’han bastit, sense cap més recurs que les pròpies mans. I, com sempre dius, seria un terrible error de caure en el parany de l’acomodament. La història ens ensenya que només l’autoorganització permet de mantenir la força crítica dels moviments de base, que al cap i a la fi són els que contribueixen a avançar en els canvis socials.

I, parlant de tot un poc, te n’adones que en aquestes eleccions ja no ha fet efecte la cançoneta de l’anticatalanisme? Almenys no com abans. De vegades pense en aquelles pintades de ‘Animaulets al zoo’ i em torna un somriure nostàlgic. Recordes aquella mani pel barri de Carme que vam fer disfressats de Capità Ignorància? ‘No mos fareu calamars’, cridàvem davant dels del GAV. Brutal. I ens partíem la caixa encara que érem pocs en un temps que uns apuntaven des de certa premsa i uns altres ens fotien hòsties impunement. Però mira, ara són ells que tenen la desgràcia de comprovar que la societat valenciana ja no és aquella que es despertava del franquisme als anys setanta, quan els qui havien renegat i folcloritzat tot el que significava ser valencià, els qui havien educat els seus fills en castellà, van descobrir un filó electoral apropiant-se els símbols del que quedava de la vella identitat regional que, com sempre dius, nosaltres havíem rebutjat incomprensiblement. I encara més: que en ple drama social, en plena crisi de legitimitat del sistema, la gent n’està farta, de fantasmes descolorits. Ara les coses han canviat –triomfa més l’estil ‘aldeanos’– i els resultats del maig van aportar noves dades en aquest sentit.

Però bé, no voldria acabar aquest mail amb dades. Sinó amb entranyes. Amb les sensacions que vaig viure aquella nit històrica a la plaça de l’Ajuntament de València en la ‘ginctonicà’ en què acomiadàvem Rita Barberà. T’ho vas perdre, em sap greu. I ara ric perquè m’ha vingut un altre símil futboler. I no te’n burles, xoto, però he recordat les celebracions del Llevant en què mai no se celebren títols, sinó ascensos. Perquè sí, de vegades ens conformem constatant que continuem existint. I aquella nit de maig, malgrat les diferències ideològiques que ens separaven, la gent reunida allí sentíem que una altra realitat emergia per quedar-s’hi. I des de la distància, tu també et vas passar la nit repiulant petites venjances. Com els de Feliu Ventura evocant l’Ovidi des de Xàtiva. O el de David Segarra recordant la València antifeixista i republicana dels anys trenta. O els de Rafa Xambó que citaven anhels frustrats de la generació dels any setanta. I segur que vas pensar d’on venim. I et vas emocionar. Jo també. Perquè és molt bèstia comprendre que el treball diari, quotidià, aquell picar pedra sense descans, dóna fruits. I no parle d’eleccions. Parle de transformacions. Perquè ara no s’acaba res, sinó que només és un altre punt de partida per a continuar avançant fins que aconseguim guanyar-ho tot. I escric això i calle uns segons. I em torna aquella sensació d’ingenuïtat. Però qui ho sap. Fa només vint anys res d’açò que passa avui dia ni tan sols ens ho podíem imaginar.

Vinga, abraçades i besos.

T’esperem a casa.

Allà on renaix de les cendres…