06.09.2022 - 21:40
|
Actualització: 06.09.2022 - 21:53
Després de mesos d’augments consecutius, la taxa interanual d’inflació s’enfilà aquest mes de juliol fins a un 10,9% al País Valencià i un 10,3% a Catalunya i les Illes. Són, en tots tres casos, les xifres més altes d’ençà que se’n tenen registres.
Com era previsible, aquesta alça històrica dels preus ha tingut un impacte fort en els hàbits de consum generals. L’augment del cost de l’energia –el sector més afectat per l’escalada inflacionària derivada, principalment, de la guerra d’Ucraïna– ha repercutit seriosament en el consum energètic dels ciutadans: segons un estudi recent de l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), un 75% dels enquestats han modificat el consum d’energia aquests darrers mesos. I la inflació també ha afectat àmbits com ara l’alimentació: els consumidors estan com més va més amoïnats per una escalada de preus que no sembla tenir final. La tendència, segons els experts, és clara: preu més baix, qualitat pitjor.
Adeu als productes de qualitat
La pujada de preus d’aquests darrers mesos s’ha fet notar en tots els sectors de l’economia, i l’alimentació no n’ha estat pas cap excepció. Les dades de l’Organització de Consumidors esparveren: el menjar s’ha encarit més d’un 15,2% de mitjana aquest darrer any. Hi ha hagut augments de preu d’un 56% en el cas de productes bàsics com ara els macarrons, un 64% en els plàtans i un 118% en l’oli de gira-sol. Segons que denuncia l’organització, més d’un 94% dels productes alimentaris que es venen habitualment en un supermercat –de verdures fresques a pastisseria industrial– s’han encarit darrerament.
Vicente Inglada, secretari general de la Unió de Consumidors (UC) valenciana, explica que els consumidors han reaccionat a aquest augment generalitzat de preus d’una manera molt concreta: “La gent vol estalviar diners. Ja no es valora la qualitat de l’alimentació segons la nutrició, sinó que malauradament es decideix tot segons els diners que es tinguen a la butxaca.”
Aquesta voluntat de reduir despeses, afegeix, ja ha començat a causar alteracions significatives en els patrons de consum. “La gent modifica els hàbits de consum, sens dubte. Deixen de consumir productes frescos en pro dels congelats i, sobretot, els ultraprocessats, que tenen preus més econòmics.”
En la mateixa línia es pronuncia Oriol Roa, president de la Unió de Consumidors de Catalunya (UCC). “La gent –diu– té més dificultats a l’hora d’omplir la cistella i es decanta per productes no solament més barats sinó també menys sans. Nosaltres, de fet, hem constatat que la venda d’aquesta mena de productes ha augmentat significativament.”
Alhora, alerta que aquesta tendència pot accelerar-se si els preus continuen pujant: “Encara no en sabem l’abast real, perquè la inflació no para de créixer i podria empènyer més consumidors cap a productes de més mala qualitat.”
La reduflació, la inflació que no es veu
Roa explica que algunes marques, per no augmentar els preus, han optat per reduir la quantitat dels productes sense encarir-los. És l’anomenada reduflació: el preu es manté, però el cost real del producte puja. “Això ja passa, i pot ser que per a poder pal·liar la inflació els productors ho comencin a fer més”, diu.
I afegeix que les marques es troben legalment obligades a informar sobre les reduccions de preu, però no pas sobre les de quantitat. Per això Roa insta el sector a mantenir els consumidors informats d’aquesta mena de canvis. “Si els productors i les distribuïdores creuen que han de reduir els envasos de cent grams a noranta per a continuar venent-los al mateix preu, d’acord. Però caldria que n’informessin clarament perquè els consumidors no s’hagin de trobar amb la sorpresa una vegada siguin a casa.”
Roa, tanmateix, desconfia que les empreses alimentàries s’acullin per voluntat pròpia a aquesta mena de mesures: “Senzillament perquè no els interessa”, diu. A falta d’accions voluntàries per part del sector, creu que la tasca d’imposar aquestes mesures informatives hauria de recaure en l’administració: “Algú hauria de posar fil a l’agulla i intentar regular-ho.”
Els grans supermercats guanyen terreny als mercats de proximitat
Un efecte col·lateral d’aquests canvis en els patrons de consum és l’impuls del model de grans superfícies –supermercats i hipermercats– en detriment del comerç tradicional. “Veiem menys ús del mercat i més ús de les grans superfícies”, diu Roa. Aquesta tendència no és pas nova, puntualitza, però s’ha accelerat molt arran de l’actual espiral inflacionària.
Inglada hi coincideix: “El consum en mercats de proximitat es va traslladant als grans supermercats.” Aquest canvi, diu, s’explica per dos factors: la presència de productes de marca blanca, per una banda, i la recurrència d’ofertes, per l’altra, que a voltes poden ser molt agressives.
Inglada s’afanya a remarcar, tanmateix, que els aliments de marca blanca que es venen als supermercats no són necessàriament més barats, al cap i a la fi, que els productes de mercat. “A vegades –explica– és més econòmic consumir productes de temporada i de quilòmetre zero que no pas anar directament a un ultraprocessat que et pot resoldre un àpat esporàdicament, però que des del punt de vista de la qualitat nutricional és molt qüestionable.” I es lamenta: “El consumidor hauria de comprar qualitat per damunt de tot, però malauradament es pensa moltíssim en la butxaca i en l’economia personal. Açò és un hàbit que ens trobem molt en un temps d’inflació com el d’ara.”
Qüestió de salut
Aquest càlcul econòmic, afegeix Inglada, també té un vessant de salut pública. “El consum d’aliments saludables evita després despeses sanitàries: tot allò que es puga invertir en un menjar de qualitat implicarà, a la llarga, un estalvi per a la salut de les persones.”
Inglada és especialment crític amb les autoritats. “Traslladar eixe missatge a la ciutadana és fonamental, però malauradament les administracions no fan eixa reflexió”, diu. I afegeix: “Per açò cal fer campanya a favor del consum de productes de proximitat, a favor de consumir productes de temporada i menjar més fruita i més verdura. Si ens atenem al valor afegit de qualitat i salut que aporten, en realitat aquests productes no són tan cars com semblen.”
El president de l’UC recorda que aquests problemes afecten, sobretot, els consumidors econòmicament més vulnerables. “La gent que té dificultats financeres malauradament no fa uns dinars com hauria de fer, i açò és un problema. La cistella de la compra d’aquests consumidors no s’adequa a cap criteri de qualitat, sinó a les necessitats econòmiques que tinguen en un moment determinat”, diu.
I afegeix que la inflació també ha fet del menjar ràpid un recurs com més va habitual per als consumidors vulnerables: “Malauradament, hi ha famílies en què l’hamburguesa d’un euro de qualsevol cadena de menjar ràpid és el dinar o sopar d’un xiquet”, diu. I afegeix: “El mercat es va adaptant a les necessitats i, dissortadament, a les males necessitats i mals hàbits de consum que deixen la salut de les persones fora.”
“Per açò –insisteix– és fonamental la inversió en polítiques públiques i ajuts socials. Cal invertir en beques menjador per a assegurar-se que els col·lectius més vulnerables puguen fer almenys un àpat en condicions, perquè aquests nens, quan isquen de l’escola, menjaran el que tinguen per casa.”
De qui és culpa la inflació?
Un punt en què Inglada i Roa discrepen és en el paper de la indústria alimentària a l’hora d’explicar l’augment de preu del menjar d’aquests darrers mesos. Roa defensa que el sector de l’alimentació és un dels que menys s’ha lucrat amb l’escalada de preus: “Va esmorteint molt l’augment de preus a còpia de reduir marges”, diu.
Per ell, el responsable últim de l’augment del preu menjar són les companyies elèctriques, que s’han negat a contenir l’augment del cost de l’energia i han obligat la resta d’empreses a traslladar el consegüent augment dels costs productius als consumidors. “Qui realment s’enriqueix amb tot això són les elèctriques”, diu.
Inglada, per contra, és força més crític amb el sector. “Determinats productes de la cistella –com per exemple la farina, l’oli o bé el pollastre– han augmentat de manera desmesurada, a un ritme més alt que no el de la inflació.” Reconeix que els principals desencadenants de l’actual episodi inflacionari són fora del control de productors i distribuïdors, però igualment creu que molts s’han aprofitat de la situació per a inflar artificialment els preus.
“En una crisi d’aquesta mena tothom hi perd, no tot es pot encarar amb la perspectiva de sempre de guanyar diners peti qui peti”, afegeix Inglada. I acaba dient: “Si s’hi ha de perdre, hi hem de perdre tots. Cal un repartiment equitatiu d’eixes pèrdues entre tots. Els empresaris han de ser conscients de les necessitats de la ciutadania, s’haurien de macar algunes línies vermelles.”
