L’aliat a la guerra que no tindrà lloc

Parlem de la guerra d’Ucraïna que no tindrà lloc? Aquesta guerra no tindrà lloc, si més no de manera convencional, perquè ningú no hi guanyaria prou per a satisfer-ne les costes. És una guerra de nervis i de gestos rituals com els dels galls quan inflen la cresta i es miren de cua d’ull: una competició per a guanyar o defensar l’estatus. De moment i sense disparar cap tret, Putin ja ha aconseguit fer escac a l’OTAN. Aprofitant la divisió de la Unió Europea per a paralitzar-la i qüestionar el lideratge dels Estats Units, Putin remou les peces per a situar una potència de segon ordre com Rússia al nivell de potència de primer rang. Al capdavall tenia raó el dimitit vice-almirall alemany Kay-Achim Schoenbach quan deia que Putin cerca respecte; una cosa ben diferent és que en mereixi, si no és que aquest militar entén per respecte allò mateix que entén la màfia.

De moment Putin guanya aquesta guerra que, com la per ell enyorada guerra freda, mai no haurà tingut lloc. L’extemporània proposta de Macron d’obrir canals diplomàtics amb Rússia al marge dels Estats Units és un èxit del Kremlin, com ho són la negativa del partit socialista alemany –amb l’ombra de l’ex-canceller Gerhard Schröeder movent-se entre bambolines– de subministrar armament a Ucraïna i la voluntat de connectar el gasoducte Nord Stream 2, que per Rússia no té cap més finalitat que desconnectar Ucraïna del subministrament energètic, privant-la d’una important font de finançament. Pot agradar més o menys el tarannà pinxo de Trump, el seu narcisisme insondable, les seves mentides compulsives, però se li ha de donar la raó de retreure a la Unió Europea que no contribuís equitativament a la seva defensa sota el paraigua de l’OTAN. D’aquesta situació els europeus fa dècades que en són conscients. A començament dels anys vuitanta, quan Ronald Reagan desplegava els míssils Pershing II a l’Alemanya de l’Oest, un escriptor d’aquell país em digué amb delectança que la presència militar americana era una benedicció, car tant com el país estalviava en armament podia dedicar-ho a les arts i la cultura. I no sols a la cultura. En aquella època l’economia alemanya prosperava mentre l’americana s’enfonsava en una crisi profunda i el marc alemany competia amb el dòlar amb una puixança que l’euro no sembla capaç de reproduir. Quan el PSOE girà com una mitja la seva promesa electoral de sortir de l’OTAN era que havia topat amb el principi de realitat.

Objectivament, la proposta de Macron d’independitzar la Unió Europea militarment no té trellat, car amb un Banc Central Europeu comprant deute públic sense topall malgrat el risc inflacionista, els governs no tenen marge per a augmentar la pressió fiscal i l’alternativa de retallar més les prestacions socials no sembla encara viable. A Macron ja li ho van donar entenent les Armilles Grogues. Per això la seva proposta sols s’explica per la fal·lera, típicament francesa, de posar bastons a les rodes a l’amic americà. La inoportunitat de la declaració s’explica pel ressentiment de petit estadista per l’afer del contracte de dotze submarins que Austràlia cancel·là amb França en favor dels Estats Units i el Regne Unit.

Al contrari que Macron però també al marge dels socis europeus, Pedro Sánchez s’ha afanyat a posar els efectius espanyols a disposició d’allò que decideixin els Estats Units. Com Aznar, Sánchez voldria posar les potes damunt la taula del president dels Estats Units. Però Biden no és cap lluç com George W., té experiència en afers internacionals i sap la mida d’Espanya i allò que val com a aliat. Sánchez també té present l’espifiada de José Luis Rodríguez Zapatero l’any 2003, quan, essent cap de l’oposició, no es va aixecar al pas de la bandera americana a la desfilada del 12 d’octubre i més tard maldà per reparar aquell error durant la seva presidència. Sánchez es cura en salut i mira d’acostar-se a Biden tant com pot, després de l’humiliant intent de parlar-hi durant la cimera de l’OTAN.

Del contrast entre la diligència de Sánchez i la malaptesa del president català en parlava Jordi Barbeta la setmana passada a El Nacional.cat. El senyor Barbeta és un periodista molt entenimentat en afers nacionals. Si es deixen de banda les seves opinions formulàries sobre els Estats Units, típiques de qui hi ha fet una curta estada, sempre val la pena d’escoltar-lo. Car la seva idea de decadència americana és massa abstracta i massa confirmativa perquè tingui cap valor respecte del fons del seu article, i encara menys quan malgrat el tòpic de la decadència qualifica els Estats Units de primera potència mundial en el mateix text. Com quedem, doncs? Residualment primera potència? Tenor d’una decadència dominant? Imperi obsolescent, al qual la història ja ha retirat els privilegis, conservant-li tanmateix el deure de vetllar per l’ordre mundial? Perquè aquest és l’oxímoron: que molts europeus s’han passat dècades blasmant el policia ianqui i quan els Estats Units, cansats de brega, amenacen de tornar-se’n a casa, llavors els recorden els deures adquirits. La bescantada pax americana que ha garantit la prosperitat europea durant més de mig segle comença a enyorar-se tan bon punt els tancs russos avancen per l’estepa vers l’Europa de l’est.

No és la decadència, per definició, un concepte retrospectiu? Els pobles decadents no solen saber que ho són. Alguns s’han sentit decaure quan eren al pic de la seva força. Els italians del segle XVI, per exemple, es creien decadents en ple Renaixement, els europeus del segle XIX quan assolien el màxim de l’expansió colonial, i al primer quart del segle XX les profecies organicistes de Spengler, inspirades per l’autofàgia de la Primera Guerra Mundial, influïren en la reacció vitalista d’Alemanya i la seva lluita desenfrenada pel domini mundial. La decadència europea fou conseqüència no pas de la flaquesa, sinó de l’excés de confiança d’un cos que en molt poc temps havia estat capaç de recuperar-se d’una sagnia sense precedents.

Deixem de banda la ideologia i quedem-nos amb els fets. Els Estats Units no són omnipotents, però retenen un paper geopolític determinant. Per quant de temps? Prou per a ser un factor molt important en l’eventual arbitració del conflicte entre Catalunya i Espanya. En aquest sentit, les observacions del senyor Barbeta són impecables. Si ja és prou difícil que Catalunya desplegui prou voluntat no pas per a assolir sinó fins i tot per a voler la independència, entenent “voler” en el sentit recte del mot, la consecució d’aquest voler voler és simplement impossible sense el concurs dels països que decidiran la forma del mapa polític al final d’aquest segle. Aquests països no es persuadiran de la utilitat i fiabilitat d’un estat català a l’àmbit internacional per més que els catalans omplin el món d’ONG, s’ofereixin “solidàriament” a rebre més refugiats que ningú, organitzin els Love Parades més agosarats del planeta i reparteixin premis Catalunya amb primmirada correcció política a persones ja consagrades, que no han sentit parlar de Catalunya fins que no els comuniquen el premi per uns mèrits indefinits i que lògicament se n’obliden un minut després d’ingressar el taló.

Catalunya s’encanta ella mateixa amb el forçat somriure de la impotència. Com un adolescent ple d’ideals, s’adhereix a tot de causes simbòliques per evitar de comprometre’s amb una decisió arriscada i irrecuperable. Però la vida imposa a cada pas la necessitat de decidir inexorablement i ho fa abans de dictaminar sobre la bondat o maldat de la decisió d’acord amb el resultat. La història és igualment imprevisible i sol burlar-se dels càlculs probabilistes. Puix que els catalans han estat perdedors històrics, assimilen espontàniament les formes i els valors de la derrota, que és una altra manera d’evitar el risc. Per això solen acabar derrotats abans de plantar cara i tot.

Dues vegades que he parlat amb responsables polítics de l’independentisme, dels que han passat per la presó, els he demanat explícitament si ja havien consultat l’estratègia amb els representants dels Estats Units. Ambdues vegades vaig rebre’n resposta positiva sense obtenir-ne, però, cap detall. I ambdues vegades vaig advertir-los que era imperatiu oferir algun avantatge geopolític d’una hipotètica república catalana que no entrés ja en el tractat de cooperació signat pel govern espanyol. No sé si aital avantatge existeix o és possible de crear-lo, però calia aprofundir la disponibilitat catalana bastint un pont d’interessos transatlàntics que enfortís la posició americana a la Mediterrània i enviés un senyal inequívoc de compromís defensiu a la Unió Europea.

Catalunya no hauria de repetir l’error del 1936 quan, deixant-se anar pel pendent anàrquic, convencé les “democràcies burgeses” que aquella república no valia la pena salvar-la i entre un aliat soviètic a l’entrada de la Mediterrània i una dictadura conservadora controlable, la segona opció era preferible. A més, Espanya ha jugat bé les seves cartes i avui és un aliat menys comprometedor que no ho fou en aquella època. Barbeta, doncs, té tota la raó d’advertir que qualsevol aparença de complicitat amb Rússia l’aprofitarà l’estat espanyol per a insistir en la tesi de Catalunya com a baula feble en l’estratègia russa d’afeblir la Unió Europea. Sortosament, els Estats Units disposen d’informació acurada i, malgrat la ignominiosa ensopegada del New York Times amb l’operació Vòlkhov, saben perfectament l’abast real de la notícia. Però també coneixen la pusil·lanimitat dels polítics catalans i la seva escassa fiabilitat com a aliats geostratègics. Per quins set sous haurien d’agreujar un aliat tradicional en favor d’algú que es tomba d’esquena quan toca prendre partit en una crisi de l’OTAN en la qual és implicat com a part d’un país membre? Qui voldria complicar-se la vida en benefici d’algú de qui no es pot esperar cap compromís i, en el cas d’haver-n’hi, no podries refiar-te’n?