03.03.2020 - 21:50
La crisi del bipartidisme a Espanya va fer minvar, des del 2011, la base de suport popular a l’estat. La davallada del PP i del PSOE, i l’ascens de Podemos i de Ciudadanos, va portar a un escenari de compromís necessari entre les classes dominants i les classes mitjanes desfetes per la crisi. Aquí entraven en joc Podemos i Ciudadanos, que s’havien d’encarregar, aparentment, de donar sortida a les reivindicacions més immediates de les classes populars, desenganyades per l’abandó de l’estat, sotmès al capital financer internacional. Com que només es plantejava en clau electoral i no de ruptura amb el sistema, l’escenari reivindicatiu donava força marge a les classes dominants (no confondre amb ‘casta’ i banalitzacions per l’estil, com s’ha demostrat) per mantenir el control del poder i barrar qualsevol possibilitat de crear una alternativa perillosa per al sistema. A canvi, s’havien de desenvolupar unes polítiques de populisme redistributiu més o menys moderat –que, després de la caiguda de Ciudadanos, ha pres cos en Podemos– per tal de millorar les condicions de vida d’amplis sectors populars colpits per la crisi. (La recomposició del bipartidisme és un fet a curt termini i les expectatives populars generades per Podemos en van essent reabsorbides.)
No va ser casual, doncs, que les expectatives de front popular, com les que volien representar els comuns a Barcelona, en termes d’una aliança entre classes mitjanes i sectors populars, creessin unes expectatives molt altes en relació amb el poder municipal barceloní, que no pensaven a capgirar-lo, sinó a utilitzar-lo per fer un nou model de ciutat, ara com ara, frustrat i degradat. Capgirar hauria volgut dir, exactament, posar-ho tot potes enlaire, sense limitar-se a les promeses electorals i a la mobilització de la gent quan toca elegir diputats o regidors, com ha passat amb l’evolució dels comuns.
La mobilització continuada de les classes populars és una forma de la lluita de classes a escala nacional i municipal. No es pot subestimar, doncs, la força dels moviments de masses als barris i als pobles de cara a una ruptura verdadera amb els poders instituïts. I si no se la subestima, aquesta força, vol dir que s’ha de tenir molt present la possibilitat d’enfrontaments amb els mecanismes jurídico-repressius dels poders municipals, autonòmics i estatals, no necessàriament violents, com han demostrat les mobilitzacions a tota la nació, des de la PAH, l’1-O, Urquinaona, Meridiana, Alerta Solidària, etc., però sostinguts i reprimits –que la crua realitat de les citacions en marxa pels talls de la AP-7 no desmenteix– en l’espai i en el temps. I si es té en compte, com semblava assenyalar l’arenga del president Puigdemont a Perpinyà, la possibilitat de generar poderosos desafiaments a gran escala en territori i en durada, això significa que la unitat popular necessita una estratègia que plantegi la creació de nous òrgans de poder municipal i nacional, sorgits dels moviments de masses, independents de les rígides institucions actuals i dels partits tancats en les seves lògiques de poder. Cosa que vol dir que l’estratègia per a un nou model nacional s’ha de crear en sintonia amb les aspiracions, les lluites i les formes organitzades des dels barris i els pobles, no pas des de burocràcies i tecnocràcies. Vol dir, també, que les promeses i compromisos d’una vida millor i d’una participació real de les capes populars en la vida nacional no poden separar vida econòmica, planificació general i òrgans de poder popular. I vol dir, per últim, que s’han de tenir molt presents les fortificacions del poder de les classes dominants locals i nacionals, directament amenaçades pels programes de ruptura popular. Són qüestions, totes elles, que sempre han estat objecte de desacord, en totes les provatures de front popular, perquè les seves finalitats han estat, igual que els seus mitjans, electoralistes; en canvi, són un terreny propici, un laboratori i una escola de formació per a l’autèntica unitat popular, l’activitat de la qual no es limita a la utilització de les institucions en clau electoral, sinó a la transformació continuada de la realitat econòmica, social, política i moral amb la gent, des de la gent i per a la gent. Perquè és qüestió de programa, com diu la CUP,’un programa polític amb propostes clares que es visualitzin com la millor proposta per la majoria social d’aquest país’, però, sobretot, de concepció del poder representatiu: un poder directe, controlable, revocable, en forma d’assemblees d’unitat popular.
Quan l’estabilitat catalana és requisit indispensable per a la recomposició del govern de l’estat en clau de tractes a porta tancada, cal preguntar-se si l’independentisme d’esquerres, al marge de les distintes tàctiques en dansa, té presents aquests problemes estratègics en relació amb les aliances de casa nostra. He sentit a parlar, amb molta alegria, de ‘fronts d’alliberament nacional’; amb certa ingenuïtat, d’abandonar estructures, com el Consell de la República, si només responien a interessos de partit; i amb molt de voluntarisme, de ‘ser moltíssims més’. En el primer cas, un front d’alliberament nacional necessita que cada component singular disposi d’estratègia pròpia, i és dubtós que, en aquests moments, l’independentisme d’esquerres en tingui cap que no sigui mer voluntarisme. En el segon cas, si et trobes dintre d’una estructura amb hegemonia aliena, sorgida des de dalt, el més fàcil és que n’esdevinguis soci secundari i, quan arribi el moment de les decisions finals, ja sigui tard per a baixar de la nau sense esdevenir un mer nàufrag. En el tercer cas, fiar la quantitat de gent a la pedra de toc dels escenaris electorals, és rutinari i estantís. En cap dels tres casos, però, no he sabut trobar un propòsit de creació d’unitat des de baix que, en les condicions esmentades més amunt, anteposi una política pròpia de les classes populars (i faci de contrapès) a les iniciatives de tancar de nou per dalt el poder autonòmic. Un poder autonòmic, formalment independentista, que, sense aquella política d’unitat popular des de baix, tendirà dissortadament, segons moments i circumstàncies, al pacte amb l’estat, atès que no serà capaç de posar en dubte el sistema que, en última instància, els unifica.
És clar que, primer, caldria introduir la qüestió fonamental de definir el(s) terreny(s) per a una ruptura popular amb el sistema, si és que encara té lògica… i hi som a temps.
