Aliança Catalana, al parlament

Actualment tenim tres partits independentistes al parlament, i aquest article defensa que, com a mínim, hi haurà un quart partit que hi entrarà amb les pròximes eleccions catalanes. Des d’ahir sabem que el quart partit no serà la llista cívica de l’ANC. El quart partit podria ser, però no ho sé, el de Graupera i Ponsatí (els veig més forts que no semblen). Però crec, i explico per què, que el quart partit serà el de Sílvia Orriols, d’Aliança Catalana. Un partit d’extrema dreta independentista al parlament. L’article defensa que Sílvia Orriols és part del fenomen europeu, de l’avanç dels partits d’extrema dreta, i no en serà pas l’excepció. Ara, l’article també defensa que Sílvia Orriols no és feixista, sinó que és extrema dreta del segle XXI. Un espai ple de dirigents que són dones, negres i gais. Molt allunyats dels feixismes clàssics. Un altre punt és que Sílvia Orriols entrarà perquè no va sola, té un cap pensant al darrere. Finalment, a Sílvia Orriols, li anirà bé l’abstenció.

Sí, defenso que Sílvia Orriols és extrema dreta per la manera com parla dels musulmans. Per dir-ho suau, els té mania. I per dir-ho més cru, en parla d’una manera que, si no és racista, poc se’n falta. Els menysprea constantment, els insulta, els etiqueta. Els menysvalora. Els assenyala. Els fa culpables, bocs expiatoris. I una cosa, crec, molt perillosa: insinua, deixa caure, que els musulmans, per se, són el mal. I que la solució és que deixin de ser musulmans.

I jo crec que no.

Els musulmans, i no els cristians, han estat els tolerants; n’hi ha prou de fixar-se que durant segles els jueus van preferir de viure en terra musulmana, no pas cristiana. La tolerància era allà, com explica José Luis Villacañas, en el seu estudi sobre els sefardites. A la península ibèrica, durant segles, els cultes van ser ells, i nosaltres, pobres cristians, més bàrbars. Però també hem d’afegir que això és cert, però que va passar fa segles. I que ara la intolerància ha canviat de bàndol i per això (entre més raons) hi ha més jueus als països cristians que no pas als països musulmans. La tolerància no és la que era.

Crec, humilment, que la solució no és que els musulmans deixin de ser-ho. La solució és que ho siguin amb la cultura, la ciència i les canalitzacions d’aigua com les d’al-Àndalus, que superaven les de Londres. Gent refinada, que havia llegit i viatjat. A Còrdova, Averrois, el gran filòsof, vivia dues illes de cases més enllà del filòsof més important del món jueu, el sefardita Maimònides. Diguem que el món musulmà ha viscut èpoques millors. Per tant, la solució no és pas de deixar de ser musulmans, perquè perdrien tot aquest passat.

La meva paradoxa és que sóc un ateu que lamenta la poca forma dels musulmans. I dels comunistes. I dels anarquistes. Necessito contrapunt als meus propis fills de la grandíssima puta que tenim manant a Occident. Les nostres elits han perdut la por perquè no tenen ningú que els faci contrapunt. I els musulmans actuals, menys encara. Potser amb Averrois tindríem més sort.

Que Sílvia Orriols no és feixista m’ho va explicar en Jordi Borràs, periodista amenaçat per la ultradreta: “[A Sílvia Orriols] jo tampoc no la qualificaria de feixista. Que sapiguem, no ha fet ús de la violència. I jo, en això, sóc de l’escola del Carles Viñas: ‘El feixisme és un moviment polític que neix el 1919 i que s’acaba el 1945, amb la mort de Mussolini a Milà’.” També ho explica Cas Mudde, amb unes altres paraules: diferencia entre la ultradreta que fa ús de la violència i la que no. La que no vol eleccions i la que es presenta a les eleccions. I Orriols és de la segona. I això és important perquè sovint es diu que el feixisme a Catalunya sempre ha estat espanyolista, tan violent, i que un partit feixista independentista no pot triomfar. I això és veritat…, si creus que Orriols és feixista. Però no ho és, d’entrada, quant a la violència. I de sortida, perquè, a diferència d’Anglada, a qui se li escapava la mà alçada franquista, Sílvia Orriols no l’aixeca ni l’aixecarà. Ella no emana, crec, del feixisme espanyol, surt de la ultradreta europea, que creix pertot arreu, com ella farà. Créixer.

I creixerà atacant covardament els musulmans. Atacant cap avall. Cap als febles. Mentint que són emirs, quan els seus veïns són gent sense palaus. Llançant odi contra ells. Això farà. Una dona com ella al govern trepitjaria els drets d’una minoria sense compassió. Passa que Orriols és part d’un espai ple de negres (com el de Vox), dones (com ella). La ultradreta del segle XXI és un lloc molt allunyat del feixisme clàssic, però amb un missatge clar: el món va malament per culpa dels musulmans. A por ellos, oe.

Sílvia Orriols no va sola. Té un cap pensant al costat, que és qui basteix ideològicament el salt al parlament de Catalunya. El seu nom és Jordi Aragonès. I ho té tot, absolutament tot, perquè tots plegats en puguem fer demagògia infinita. Per una banda, diran els uns, com no podia ser d’una altra manera, el cap d’estudis i programes de l’Orriols és un senyor de dretes, independentista, ex-militant d’Unió Democràtica de Catalunya, que la va deixar amb Vila d’Abadal, que és doctor en història, amb una tesi sobre Jordi Pujol i una altra sobre el seu avi, Josep Aragonès i Montsant, el batlle franquista de Pineda de Mar durant dècades.

Per una altra banda, diran els altres, és de l’òrbita d’ERC, és Jordi Aragonès (1993), cosí del president Pere Aragonès, professor d’institut. Els Aragonès són una família a tenir en compte, perquè mani qui mani a Catalunya, mana un Aragonès. Durant la República els besavis Aragonès eren de la JSU i d’ERC. Durant el franquisme el batlle franquista de Pineda era l’avi Aragonès. Durant el pujolisme el diputat de CiU a Pineda va ser el pare. I ara que mana ERC, el president és el fill Aragonès. Que l’extrema dreta avança? El cosí Jordi Aragonès treballa amb Sílvia Orriols.

Mani qui mani, Aragonès.

I mentre els uns i els altres s’ataquen (Sílvia Orriols, filla de Junts! Sílvia Orriols, família Aragonès! Sílvia Orriols, feixista!) Jordi Aragonès buscarà el vot de classe mitjana empobrida, i com més va més. Gent amb ganes de donar la culpa als globalistes i als musulmans. El model que triomfa. A Catalunya n’hi ha a milers. N’hi ha, pocs però reals, d’efectivament empobrits per l’entrada d’immigrants al mercat laboral, com explicava amb dades Andreu Domingo, sots-director del Centre d’Estudis Demogràfics (CED). N’hi ha que no són gens empobrits, però sí directament portadors d’un odi ancestral, un malestar ibèric, secular, una mania directa, més o menys enterrada que a la península existeix contra el musulmà molt més que no contra uns altres grups. I que Orriols desperta.

L’abstenció farà que calguin menys vots per a arribar al tant per cent necessari per a entrar.

Catalunya és Europa. I Europa té la ultradreta al parlament.

L’avantatge d’articles com aquest és que són carn d’hemeroteca. Si els d’Aliança entren, tindré raó jo. I si no, em menjaré l’errada amb patates. No falta tant per a sortir de dubtes. Caldrà que recullin les signatures necessàries, d’entrada.