Ali Lmrabet: ‘Al Marroc m’haurien deixat morir’

Ali Lmrabet (Tetuan, 1959) és periodista. Els seus articles han rebentat els tabús de la societat marroquina i han exposat els draps bruts del règim de Mohammed VI. Víctima de la censura i la persecució judicial, ha estat empresonat i inhabilitat. Tanmateix, assegura que no pensa deixar el periodisme. ‘Què més em poden fer? Matar-me? Tots ens hem de morir algun dia’, assegura amb convenciment. Ens trobem amb ell al jardí de l’Ateneu Barcelonès ara que el Pen Català li ha concedit el desè premi Veu Lliure.

—Quants anys fa sou exiliat a Barcelona?
—Molts. La meva família és rifenya i té una relació d’amor i odi amb Espanya.

—Què voleu dir?
—Són històries llargues. El meu avi va lluitar contra els espanyols a la guerra del Rif i el meu pare va lluitar al bàndol franquista durant la guerra civil. En aquella època el Marroc era un protectorat espanyol i els rifenys n’érem els peons. Als militars, primer els van desplegar a Astúries durant la revolució del 1934 i després els va tocar la guerra civil. El meu pare va combatre tots tres anys i va rebre un munt de condecoracions, entre les quals la medalla militar individual per la batalla de Terol.

—I quan torna al Marroc continua la carrera militar?
—No. Estava desfet i va decidir d’abandonar la carrera. Però la història no s’acaba aquí. El 1947 els francesos van autoritzar que Abd al-Karim, capitost de la resistència rifenya contra els colonitzadors, pogués abandonar l’Illa de la Reunió i s’instal·lés a Marsella. Però en una escala a Port Saïd (Egipte) es va escapolir. Els espanyols van témer que tornés al Marroc i van prendre represàlies contra qui havia format part de la resistència. I van detenir el meu avi…

—I llavors?
—El van portar a la comandància d’Al Hoceima. Quan el meu pare se’n va assabentar, va anar a Tetuan a recollir l’uniforme i totes les condecoracions. Després es va presentar a la comandància vestit de militar i va exigir que alliberessin l’avi. Però els funcionaris li van dir que no hi podien fer res, que era un afer de la policia política. ‘On és el meu pare? Jo vaig lluitar per Espanya. Vaig donar la meva sang per vosaltres i ara tortureu el meu pare’, els cridava. Quan en va sortir es va llevar totes les medalles i les va engegar a la merda.

—Què feren al vostre avi?
—El van torturar fins que el van matar.

—I amb aquesta història tan conflictiva, com és que us exilieu a Barcelona?
—Molt senzill, la meva dona és catalana. Coses del destí, suposo. [Riu.]

—Com és ser periodista a l’exili?
—No seré jo qui descobreixi als espanyols i als catalans què és l’exili. Crec que aquest país ja l’ha sofert prou. L’exili és una realitat molt dura i complicada. T’obliga constantment a reinventar-te per sobreviure, però a la vegada em referma en qui sóc. Jo, encara que passi cinquanta anys a l’estranger, sempre em creuré marroquí.

—I com tracteu les fonts si no podeu trepitjar el carrer ni reunir-vos-hi?
—Jo rebo molta informació, sobretot ara amb internet i les xarxes socials. El problema principal és verificar-les i contrastar-les. Sobretot perquè al Marroc la majoria no vol parlar. No hi ha llibertat d’expressió ni dret d’informació, però a l’estiu n’hi ha molts que vénen a passar les vacances a Espanya, França o Itàlia. I llavors sí que em truquen o m’envien informació. És en aquest moment que puc contrastar i verificar. És clar que hi ha moltes tipologies de fonts, però generalment qui es pot permetre d’anar a la Costa del Sol, la Toscana o París són fonts molt ben connectades dins el sistema. Generalment, doncs, la informació és bona.

—És un sistema una mica rocambolesc…
—No he dit que sigui senzill, però has de pensar que moltes d’aquestes fonts t’ho donen tot. No solament et confirmen informacions, sinó que et donen molta documentació rellevant. El problema és que tinc la taula de l’estudi plena de pilons de dossiers que arriben fins al sostre. [Riu.] Quan començaré a treure aquestes informacions? A poc a poc. És molta informació interessant i s’ha de tractar bé.

—Informació sobre què?
—Són temes que mai no han estat publicats al Marroc. Vulneracions dels drets humans, fortunes amagades a l’estranger, com ara els papers de Panamà, vincles dels militars amb la indústria pesquera al Sàhara, moltes coses.

—No és un risc personal de tenir tota aquesta documentació a casa?
—He sofert tantes represàlies que sincerament m’és igual. Tinc el rècord de revistes censurades i clausurades al Marroc. Me n’han tancat tres. M’han linxat mediàticament. La meva cara ha sortit a totes les portades dels diaris marroquins amb titulars plens d’insults, amenaces, difamacions… M’han condemnat a quatre anys de presó i m’han tancat a la garjola amb assassins i narcotraficants.

—I simplement perquè sou un periodista crític?
—Simplement per haver fet la meva feina: informar i explicar la veritat. De fet, entre el 2005 i el 2015 em van inhabilitar. Per això vaig decidir d’exiliar-me a Barcelona. Una volta va expirar el vet vaig provar de tornar i d’exercir de periodista, però em van impedir de renovar el DNI i el passaport. Em van convertir en un indocumentat. Només hi havia una antecedent d’un cas similar. Abraham Serfaty, un polític marxista-leninista i pres polític durant el regnat de Hassan II. A ell li van treure la nacionalitat perquè es van inventar que era brasiler. A mi, en canvi, no em vam donar cap explicació.

—I què vàreu fer?
—Vaig fer una vaga de fam de trenta-cinc dies davant el Consell dels Drets Humans de l’ONU. Al Marroc m’haurien deixat morir, però fent-la a Ginebra van acabar cedint. ‘Podeu passar pel consolat de Barcelona a recollir la documentació’, em van dir. I quan hi vaig anar estava tot llest. Foto inclosa. Va ser esperpèntic. En fi, en tots aquests anys m’han fet de tot. M’han amenaçat de mort, m’han agredit… Què més em poden fer? M’han pegat i insultat tant que ja no em fa cap efecte.

—Matar-vos?
—Ens acabarem morint tots algun dia.

—També poden fer patir familiars i amics.
—Ja ho han fet. Al meu pare, per exemple, que té més de noranta anys, li han enviat manifestants per fer-li un escarn públic a la cafeteria on ha anat tota la vida. L’insultaven, l’amenaçaven i li ensenyaven fotografies meves. Els han fet patir a tots. Amics, parents… Arriba un moment en què et tornes immune. Ells volen que tinguis por i que visquis amargat, però no els penso donar aquesta alegria.

—I què feu per no ensorrar-vos?
—El meu lema és perseverança i idees simples. Repeteixo, idees simples. Jo sóc un defensor de la llibertat d’expressió. Primer de la meva i si després algú em vol imitar, endavant. Però jo no faig política ni activisme polític. Ni aquí ni al Marroc. El meu ofici és informar. Per tant, contrasto i publico. La informació és informació i, si és crítica amb el règim, el problema és seu i no meu. Pensa que sóc dels pocs periodistes que no ha estat mai condemnat per difamació o atemptat contra l’honor.

—I per què us han condemnat?
—A mi m’han condemnat per delictes eteris i injustificats, fins i tot diria medievals, com d’atemptat contra la monarquia, falta de respecte al rei o atemptat contra la integritat de l’estat. En els meus texts no exigeixo el canvi de règim o tenir cap mena de subvenció. Jo simplement vull viure lliurement i de manera digna al meu país. No he fet mai política, sinó que opino i critico.

—Però sabeu perfectament que la llibertat d’expressió és el catalitzador de canvis molts més profunds.
—Exactament, perquè t’imiten i això engega dinàmiques diferents. Però jo no em puc fer càrrec de què fan o deixen de fer els altres. Com deia, jo només vull opinar i criticar respectant unes regles; no les marroquines, sinó principis universals reconeguts per l’ONU. Ara, quan defenso la meva llibertat, no em refereixo a una llibertat, perquè això no existeix. Com a periodista no puc mentir ni fer crides a la violència com la ràdio Mille Collines durant el genocidi de Ruanda.

—I tot i seguir aquests principis universals no heu esquivat els tribunals…
—M’han posat més de 150 querelles. Me n’han arribat a presentar tres al mateix dia a Casablanca, Marràqueix i Agadir. Ara, cada vegada que m’han acusat de mentir o difamar m’he presentat al tribunal amb els documents oficials que justificaven les informacions. Que defenso uns principis que no existeixen al Marroc? Sí, ho sé. Per això ja no puc ni treballar d’escombriaire al meu país.

—Com és l’arquetip del periodista marroquí?
—És un noi que no és un defensor acèrrim del règim. Té dona, fills i ha de pagar factures. A més vol poder comprar-se una casa, un cotxe i, per tant, no vol problemes. Quan entri en un diari es fixarà en la línia editorial si és pro-règim, que són el 99,9% de les publicacions, i la seguirà sense temptar els límits. Però saps què?

—Què?
—Jo m’he alimentat moltes vegades d’aquests periodistes. Per què? Quan cobreixen la presentació d’un cotxe, per exemple, fan un article lloant-lo i hi afegeixen algunes declaracions. A mi, en canvi, em deien la veritat. ‘El cotxe és una merda.’ A més, m’explicaven tant com veien. Els funcionaris, els agents de policia, què feien, què deien, etc. Evidentment, tenia una caixa negra per a pagar aquestes confidències. Allò que no podia fer era posar-los a la picota. Sempre he protegit els meus col·laboradors, fossin periodistes o caricaturistes. Mai no delataria un company. I a mi ja no em venia d’un judici més o un judici menys.

—De tota manera, la primera vegada que vau topar amb el règim no fou com a periodista, sinó com a diplomàtic.
—Als anys vuitanta treballava com a ajudant de professor a la Universitat de la Sorbona. Preparava la meva tesi doctoral, però per motius familiars vaig decidir de tornar al Marroc. Em vaig treure una plaça en la diplomàcia marroquina i al cap de poc em van enviar a Buenos Aires. Jo era l’ajudant de l’ambaixador. Allà em vaig adonar de la corrupció i la podridura del sistema. ‘Som tan lluny del Marroc que ni saben que existim’, em deia. L’home s’emportava diners, es perdia nits senceres en barris dubtosos i aprofitava la balisa diplomàtica per fer contraban. Comprava televisions, electrodomèstics… de l’Àsia i els revenia amb un bon benefici. Feia igual amb cotxes d’alta gamma que comprava a Miami i Iquique (Xile). Era un peça.

—Vós ho vau denunciar?
—Sí, moltes vegades. Però el ministeri em responia que era un exagerat, que tot anava bé. Fins que un dia la dona de l’ambaixador va estomacar a la cuinera, que també era marroquina. Li vaig fer una fotografia i li vaig prendre declaració per presentar una denúncia, però la vaig avisar que totes les denuncies passaven per les mans de l’ambaixador abans d’arribar a Rabat. I quan li va arribar li vaig donar una còpia de la testimoni. ‘Això és una traïció’, em va dir. I Rabat, en compte de considerar que feia bé la meva feina, em va castigar. Em van repatriar i em van col·locar en un despatx sense telèfon. No tenia feina. Entrava al matí i me n’anava al vespre. Com es diu al Marroc, em van posar en un garatge.

—I és en aquest moment quan per primera vegada us ofereixen d’escriure?
—Sí, un company em va demanar que escrivís una columna. No era res romàntic. Havia d’omplir un últim espai abans de tancar la maqueta de la seva revista. I el problema és que li va agradar i em va demanar que continués. [Riu.]

—La recordeu, aquesta primera columna?
—Evidentment. Vaig escriure sobre el retorn de Fqih Basri, un dels opositors més durs del règim i que va viure molts anys exiliat a França. A la columna em preguntava sobre quin Basri tornava, si l’home combatiu i contrari a la monarquia o una versió conciliadora que acceptava d’integrar-se en el sistema. Parlem d’una persona que havia intentat derrocar Hassan II més d’una vegada. Basri no em va perdonar mai aquell text. Una vegada em va concedir una entrevista i quan em vaig presentar a casa seva em va dir: ‘A tu no et penso donar l’entrevista.’ Quan toques les contradiccions, la gent s’ofèn.

—Quan decidiu de fer el salt al periodisme?
—Escric alguna columna més i decideixo de fer-me periodista. Vaig rebre alguna carta instant-me a tornar al despatx si no volia ser expulsat de l’administració, però me’n vaig anar al banc i vaig cancel·lar el meu compte. No volia cobrar cap més nòmina de l’estat i ser acusat de desfalc o de qualsevol altra cosa.

—Què volíeu fer com a periodista?
—La meva primera feina va ser en un diari petit, després vaig fer el salt a Le Quotidiene Marocain i més tard a la Vie Economique. Feia reportatges. Tenia facilitat per a escriure. La premsa francòfona al Marroc és una mena d’elit. Un periodista francòfon guanya tres o quatre vegades més que no pas un d’arabòfon. Després vaig entrar a Le Journal, que al principi només publicava sobre economia i finances. A mi em van donar carta blanca per a escriure sobre política. I ho vaig aprofitar.

—Sobre què escrivíeu?
—Escrivia tota mena d’articles, però els meus preferits eren els que tocaven temes tabú per a la societat marroquina. Les violacions dels drets humans, la situació del Sàhara, que per la majoria de marroquins només existeix quan hi ha manifestacions en favor del rei… Vaig entrevistar polítics i activistes exiliats. I també vaig ser el primer periodista del món àrab musulmà que va entrevistar Binyamín Netanyahu. Ens van segrestar la revista manta vegada. Però l’èxit era bestial. Al principi Le Journal venia uns 3.000 exemplars a la setmana; quan vaig me’n vaig anar eren més de 70.000.

—Per què us en vau anar?
—Vaig decidir d’anar-me’n de manera voluntària després de la mort de Hassan II (1999). La direcció va decidir que calia acompanyar la transició amb Mohammed VI, tal com havia fet El País aquí, però jo els vaig dir que al Marroc no hi havia transició, sinó un canvi de cares al capdavant del règim. Ens tocava explicar què passava, res més, som periodistes. Vaig escriure un article que es titulava ‘Els homes passen, el sistema roman’, en què em mostrava crític amb la suposada transició. La direcció va considerar que era contrari a la línia del diari i no me’l van publicar. En vista de la censura vaig decidir d’abandonar Le Journal. L’article es va acabar publicant a la revista francesa Courrier International. Humilment, crec que no anava pas errat.

—I després què decidiu de fer?
—El març del 2000 fundo una revista anomenada Demain, que me la tanquen el desembre del mateix any.

—Què va passar?
—Le Journal va publicar que el socialisme marroquí s’havia aliat amb el general Mohammed Medbouh per fer un cop d’estat contra Hassan II el 1972. Nosaltres vam trobar interessant la informació, és a dir, ben fonamentada, i la vam replicar. Llavors el primer ministre era socialista, Abderrahmane Youssoufi, i va decidir de fer servir un article constitucional que li permetia de tancar publicacions sense justificació. Ens va tancar a nosaltres, a Le Journal i a As-Sahifa, la versió en àrab. L’escàndol va ser tan gran que en la reforma constitucional del 2011 es va retirar l’article en qüestió.

—El tarannà conciliador amb Mohammed VI va servir de ben poc a Le Journal.
—És trist, però el Marroc és així.

—I malgrat tot torneu a obrir una revista.
—No tenia res i no sabia què fer. Finalment em vaig decidir a treure una altra revista, Demain Magazine, però senzilla: setze pàgines i paper tabloide. De tota manera, vaig voler canviar una mica el to i afegir-hi un deix de sàtira. El primer exemplar només tenia el meu nom i poca cosa més. En vam vendre 11.000. Cada setmana pujaven les vendes. La volien a tot el Marroc. Però mai, mai, no em van concedir que reimprimís cap exemplar. Quan vam assolir el màxim per a una publicació francòfona, uns 70.000 exemplars, vam preparar la versió en àrab. El primer número va sortir el novembre del 2002 i va vendre 40.000 exemplars. Va ser una barbaritat. A més tot era sense publicitat, perquè el sistema al complet ens feia boicot. Sobrevivíem gràcies a les vendes… fins que el març del 2003, una altra vegada, ens van tancar.

—Per què era tan incòmode Demain Magazine?
—Per l’humor. El règim no suporta la sàtira. Una vegada vam fer un article sobre el pressupost reial, que és vint-i-set vegades superior al de la Zarzuela. En compte d’un article fent escarafalls o demanant explicacions, vam ser més irònics. El pressupost reial sempre s’aprova per unanimitat. Tant l’extrema esquerra com els islamistes voten en favor. Nosaltres vam demanar que, si més no, es debatessin les xifres, perquè era possible que algun diputat estimés que calia donar més diners a Mohammed VI. L’article no va agradar gens a Rabat i em van presentar una querella per haver faltat el respecte al rei.

—Tornem als temes tabú, doncs.
—Correcte. També vam publicar informacions en què detallàvem que el cap de la Gendarmeria Reial –que seria la Guàrdia Civil del Marroc– i el cap de l’estat major tenien una empresa pesquera al Sàhara, tot i que els càrrecs militars no poden tenir llicències de pesca. L’empresa es deia Kaben Pêche. Ka d’Abdelhaq Kadiri, cap de l’estat major, i ben de Housni Benslimane, cap de la gendarmeria. Pêche crec que no necessita traducció per a un català, oi?

—Trencar-se tan poc el cap amb el nom denota que es creien intocables.
—Els importava tot una merda. Se sentien impunes. Un any després de la publicació van liquidar l’empresa. Vaig rebre amenaces, però ningú no em va portar a judici. La informació era certa i constatava dues coses: l’espoli dels caladors del Sàhara i una il·legalitat flagrant per part de càrrecs militars. Però no s’acaba aquí la història. Els pesquers d’aquesta gent no portaven el peix a port. En aigües internacionals distribuïen les captures a vaixells japonesos, russos… tot en negre. Uns diners que, evidentment, acabaven en un compte a l’estranger. La part més graciosa és que aquesta gent són els mateixos que s’omplen la boca de patriotisme.

—Però aquesta vegada no tan sols us tanquen la revista…
—A mi em condemnen a quatre anys de presó, tot i que el fiscal me’n demanava vint. Els càrrecs eren atemptat contra la monarquia, contra la integritat territorial del Marroc i falta de respecte al rei.

—Com són les presons marroquines?
—Un desastre. Les condicions eren infames. El menjar era una merda, tot era una porqueria, no hi havia gens d’higiene. Els vidres de les finestres eren trencats i hi feia molt fred. Ho vaig descriure en diversos articles que es van publicar a El País i a la premsa francesa. S’anomenaven ‘Les meves peripècies a la presó’. En vaig publicar cinc. El sisè el tenia llest, però mentre cercava com treure’l d’allà, em van alliberar. [Riu.] En aquella presó tothom es podia moure amb llibertat total. Els narcotraficants, els assassins, els sahrauís, els islamistes, els corruptes… Tothom menys jo. A mi em tenien confinat a la darrera cel·la de l’ala més dura.

—El periodista, el reclús més perillós...
—Sí, sí. Em tenien amb els assassins i els violadors. Ara, el reis de la presó eren els narcos, fotien com volien. Tenien putes, drogues, menjar… ho tenien tot. Però entre ells també hi havia jerarquia. El Nene, un de famós que va desaparèixer més tard a Ceuta, era al capdamunt de tot. Els funcionaris li portaven fins i tot el cafè de la seva cafeteria preferida. Entraven a la seva cel·la amb la tassa, platet i una cobertura de paper de plata perquè no es refredés.

—Com en trèieu els articles?
—Un el vaig dictar per telèfon. Un pres tenia un mòbil que anava passant de mà en mà, fins que de tant en tant m’arribava a mi. Així també vaig poder concedir algunes entrevistes, tot i que era prohibit. Per això em van acabar posant un inhibidor a la cel·la. Es pensaven que el mòbil era meu. [Riu.]

—I la resta?
—Els altres? De maneres diferents, però no t’ho diré. Pot ser que acabi a la presó una altra vegada.

—Vau complir la condemna íntegra?
—Hi vaig estar vuit mesos. Els funcionaris no paraven de dir-me: ‘Si demanes l’indult, el rei el signa i surts avui mateix.’ Però jo no volia, ni vull, el perdó del règim. Finalment, el rei va decretar una mena d’amnistia general d’islamistes i sahrauís.

—I vós?
—Jo al mig dels dos blocs. Esquitxa que alguna cosa queda. Quan vam sortir, la premsa ens esperava. Tots els amnistiats deien: ‘Nosaltres hem sortit gràcies al periodista.’

—Una volta alliberat proveu de tornar al periodisme?
—Tenia diverses proposicions. I com que continuava escrivint de manera lliure, es van reduir a dues: El País i El Mundo. El segon em va oferir una feina fixa com a corresponsal itinerant i la vaig acceptar.

—I per què us inhabiliten?
—Pedro J. Ramírez em va demanar que anés als camps de refugiats de Tindouf. Hi vaig entrevistar al difunt Mohamed Abdelaziz, president de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). Però també vaig aconseguir que el Polisario em deixés parlar amb els militars marroquins detinguts. I també en vaig fer un reportatge. S’han d’explicar totes les realitats, si no et diran que prens partit. I quan vaig tornar al Marroc la gent estava exaltada. Com podia ser que un periodista marroquí hagués anat als campaments de Tindouf? En fi. Un mitjà em va entrevistar i em van demanar si Tindouf eren campaments de segrestats. Jo vaig respondre que no, que eren refugiats reconeguts per l’ONU. I arran d’això em van inhabilitar per exercir el periodisme al Marroc durant deu anys. És en aquest moment, que no puc treballar, que no tinc res, que decideixo de venir a Barcelona.

—Quin record teniu de Pedro J.?
—En aquell moment hi tenia una relació molt pròxima. En termes periodístic en tinc un bon record. Jo no parlava amb ell de política, només de la meva feina.

—Per què?
—Perquè jo intento no parlar de política interna, espanyola o catalana… Per exemple, quan em demanen si sóc independentista o espanyolista, jo responc que sóc marroquí i que no puc ser res més. Per mi és un tema estranger, no tinc gens de pretensió de nacionalitzar-me espanyol o català. Jo aquí sóc un hoste i algun dia me n’aniré. Ara, una cosa que sí que em va molestar molt fou el Primer d’Octubre.

—En quin sentit?
—La violència policíaca. Jo era al carrer cobrint la votació i ho vaig veure. I també vaig ser a Economia el 20-S. L’única violència que hi va haver aquells dies va ser la de la policia i la Guàrdia Civil. Aquella reacció tan visceral, tan militarista, va fer molt de mal a Espanya. Només cal veure com ho va tractar la premsa internacional.