“Alhora neix per endurir la base, no per ampliar-la”

Un acte fundacional, més que no pas electoral, és el que s’havia de veure avui al Teatre Borràs de Barcelona. Alhora, el partit encapçalat per Clara Ponsatí i Jordi Graupera, ha omplert dues vegades les butaques del recinte per fer el seu acte de presentació, previst abans no es convoquessin les eleccions. Un acte pensat per bastir les bases d’un projecte a llarg termini, que han insinuat que no desapareixeria: “Passi què passi a les eleccions” (la darrera enquesta del GESOP els dóna un 1,8% dels vots). Un acte pensat per traçar línies ideològiques, i de mètode, i per dibuixar una mirada a llarg termini, però que inevitablement també ha estat un acte electoral, i de mirada a curt termini –i els ponents a l’escenari han estat candidats que van a les llistes, inclosa Flora Saura, presentadora (núm. 83). Un acte també electoral, en què Joel Joan ha posat dosis d’humor (“Sóc el paio amb més ego de Catalunya després de Jordi Graupera”, “Ponsatí té els dos ovaris més grans de Catalunya”), un humor que ja havien destil·lat Júlia Ojeda, provinent de l’esquerra independentista (“En llengua, fins i tot la CUP recula, però, de fet, recula en tot, la CUP. Aquesta broma l’havia de fer jo”), Anna Punsoda (“Després de quedar-me amb un divorciat amb tres criatures, aquesta, formar part d’Alhora, és la idea més boja que he tingut mai”) i Jordi Graupera (“Després de guanyar les eleccions a Barcelona. Ai, perdoneu, aquest no era el discurs”). Alhora és un partit amb molts acadèmics, i professors universitaris, i s’ha notat fins i tot en les bromes i els discursos.

La part més de fons, i de mirada llarga, l’ha exposada Clara Ponsatí en els minuts finals del seu discurs de quinze minuts, en què ha explicat que Catalunya necessitava un rearmament democràtic per als anys vinents: “I no parlo d’ampliar la base sinó d’endurir-la.” Aquesta base endurida, segons Ponsatí, ha de ser la que encapçali la revolta popular i fer ingovernable el país si no en té el consentiment. La idea d’enduriment, de tasca difícil (“La independència no és impossible, i qui digui el contrari, menteix. Però la independència és difícil”) s’ha anat repetint al llarg de l’hora curta de durada de l’acte. Volen treure’s de sobre la crítica dels rivals, que els acusen de vendre la falsa idea que la independència és fàcil. Avui no han parat de repetir que era possible, i difícil. La segona idea que ha expressat Ponsatí és que cal comptar amb la violència del rival, però que no s’hi val a exagerar, que el problema de moment ha estat d’ordre civil, i no pas militar. Cosa que no impedeix que s’hagin de cercar “vies i forces de resistència més duradores que les exhibides el Primer d’Octubre”.

I el mentrestant? Tenir clar que qualsevol mesura (de l’educació al transport) que el país necessita ha de comptar amb el conflicte amb Espanya i les elits actuals a Catalunya, que no voldran que es moguin les coses. “Els nostres polítics tenen aversió al conflicte, i per això gestionen pitjor.” Ponsatí ha fet servir imatges i paraules contundents (es parla d’ocupació espanyola, es parla del mur de l’ocupació, es parla d’institucions catalanes que en lloc d’alliberar, apuntalen l’ocupació) i a l’escenari s’han marcat clarament distàncies amb Junts i el PSC, quan Graupera ha qualificat els Jocs Olímpics d’hivern i el Hard Rock de “projectes de la corrupció” i de formar part d’una economia basada en el turisme que ells volen enterrar. “Hem de multiplicar, escolteu-me bé, multiplicar la taxa turística. I sobretot, no fer-la servir per fomentar el turisme, com ara. Això és com destinar els diners dels impostos pel tabac a fomentar que la canalla fumi!”, deia Graupera a la seva intervenció.

L’escenari era dominat pel color vermell, i el senyor Carles Boix, que aquests dies és per aquí, i era present a la sala, deia amb sorna que semblava la imatge dels socialistes. I sí que és veritat que la contundència dels atacs al Hard Rock Cafè i els Jocs Olímpics d’hivern han situat Alhora lluny de la imatge de partit business friendly.

Graupera, a banda d’optar per les renovables, el vent i el sol de manera bella (“Estem acampats amb barraques damunt una mina d’or i els polítics ens prohibeixen cavar-la”), ha abordat el tema espinós de la immigració amb un discurs prou hàbil. Ha començat amb un “Un país que no rep immigració és un país mort”, ha continuat amb “La majoria dels immigrants entren de manera legal”, però després no s’ha arronsat a dir que si no es duen a termes polítiques d’integració, la immigració acabarà espanyolitzant-se, i espanyolitzant-nos. I hi haurà la por d’esdevenir minoria al país propi.

Ponsatí, que s’ha emocionat en un moment del discurs (quan deia que “els sentiments calen molt, però també calen idees i coratge!”) no ha acaparat tot el protagonisme, sinó que, com diu ella, ha volgut donar el relleu a una nova generació, perquè ella dóna per perduda l’actual. “Com tots vosaltres, he anat paint la magnitud de la mentida. I vaig veure que si ajudava qui no vol canviar, aleshores l’únic que feia és ajudar que s’aprofitessin de mi”, ha dit en una referència, creiem, a Puigdemont. Un nom, per cert, que no s’ha citat en cap moment de l’acte. Ni un. Ha insinuat, sense dir-ho del tot, que l’amnistia i els indults eren opcions per al benefici personal, no col·lectiu. I ha dit: “Per experiència pròpia, l’actual classe política allunya el talent perquè trinxa el cap, corromp l’esperit i reforça l’assimilació amb Espanya.” Ponsatí, amb Alhora, vol passar el relleu a una nova generació, decebuda com està amb la seva.

Per acabar, cal mencionar Júlia Ojeda i l’aposta d’Alhora per canviar el model educatiu actual. “L’escola ha perdut la capacitat de fer catalans”, deia Ojeda. I per això opten per dues menes d’escola. Una, en què la immersió en català sigui total i voluntària (hi aniria qui vol) i una segona en què es continuaria, més o menys, la situació actual, amb el català, però també el castellà, com a llengua vehicular. Es vol impedir l’espanyolització del país que comença a les escoles, i “no podem subvencionar productes fets en castellà”.

Ada Ferrer, i la seva pensada intervenció sobre l’economia de la felicitat (“Som més feliços si tenim confiança en les institucions, cosa que ara no passa, i si tenim certesa en el futur, que tampoc”). Ara ni l’economia genera certeses, ni la política, confiança, i per això neix Alhora, deia Ferrer.