06.11.2015 - 02:00
Després de pactar el què, el com i el quan, acordar el qui no serà tan difícil. I, encara que en aquest últim aspecte les posicions semblin irreconciliables, hi ha solucions. I no requereixen necessàriament que una de les dues parts renunciï totalment a la posició inicial sobre el qui, sinó que també hi ha solucions flexibles que poden esdevenir un punt final d’acord. Sense canviar res de la normativa institucional catalana, seria perfectament possible de fer un govern de Catalunya no presidencialista o, si més no, no tan presidencialista com han estat els que hi ha hagut fins ara, en la línia d’allò que va convidar a pensar Anna Gabriel, de la CUP, des de l’endemà de les eleccions.
Apunto només quatre mecanismes existents, entre més que podrien reforçar el caràcter col·legiat, que ja té (o hauria de tenir) per llei qualsevol govern de la Generalitat:
1) En la investidura, el candidat o candidata podria presentar no únicament el programa de govern, sinó també els noms de cadascuna de les persones que en formaran part; tot i que era una exigència fixada en el reglament del parlament del 1980, actualment no és un requisit per a la investidura, però no hi ha res que impedeixi que es voti també la composició del govern (juntament amb el candidat i el programa). D’aquesta manera, el vincle de confiança política no s’estableix només entre el president o presidenta i la majoria de la cambra, sinó directament entre aquesta i cadascun dels membres del govern, i això evidencia alhora que el programa que es presenta no és el programa del president sinó el d’un equip; així mateix, l’anunci de la composició del govern prèviament a la investidura presidencial també podria anar acompanyat d’un compromís polític (no jurídic) per part del qui exercís la presidència de la Generalitat de no destituir cap membre del govern si no fos a proposta del grup polític de què forma part o per evidenciar el trencament de la majoria que donava suport al govern.
2) La delegació de funcions presidencials, que pot ser parcial o total (delegant totes les competències que legalment són delegables), però que només pot recaure en una persona, normalment el o la titular de la conselleria primera o de la vice-presidència. Aquestes dues figures són incompatibles (no poden existir al mateix temps) i, si es vol, se’ls poden delegar les mateixes atribucions (fins i tot desplegar les directrius generals de l’acció de govern). La diferència principal entre elles és que el conseller primer no és titular de cap departament. La delegació de competències, tot i que no aparta totalment el president o presidenta de la direcció del govern, sí que permet de repartir aquesta funció descarregant-lo en part de la gestió del dia a dia (i més encara si renuncia a ser el titular del Departament de la Presidència) per tal que es pugui dedicar més a unes altres qüestions, com ara la representació de la Generalitat a l’exterior.
3) La creació de comissions de govern o de comissions interdepartamentals, estructurant el govern en tres o quatre grans àmbits (en els quals s’enquadrin les conselleries) i reforçant el paper de les tres o quatre persones que presidirien aquestes comissions, que es configurarien de facto com a ‘vice-presidències poderoses’ en la línia ‘coral’ que proposava la CUP. Aquesta fórmula és una via prevista en la llei 13/2008, a diferència dels denominats ‘consellers sense cartera’, i podria donar més relleu a aquestes figures que el nomenament de ‘comissionats’ (encara que els noms s’assemblin, no són la mateixa cosa, perquè els comissionats han d’actuar sota la direcció d’un conseller).
4) L’augment del llindar mínim de col·legialitat que fixa la llei en el funcionament del govern, tant en el procés de formació de la seva voluntat (per exemple, reforçant el paper del Consell Tècnic del Govern com a gresol del consens en la tasca de preparació de les reunions governamentals) com també en l’adopció de decisions (en cas d’empat, renunciant la presidència a usar el seu vot diriment o fins i tot superant la majoria simple que fixa la llei i acordant d’actuar sempre per unanimitat o determinant els temes en què es requerirà majoria qualificada).
Són només uns exemples que permetrien de reforçar el caràcter col·legiat del govern i limitar la preeminència que l’actual normativa institucional permet que tingui el president o presidenta de la Generalitat, tant en relació amb el parlament com amb els altres membres del govern. I és només una prova que el dret ofereix solucions tècniques si hi ha ganes de trobar-ne i que el dret vigent no es pot usar d’excusa per a no a arribar a un acord polític, tant en aquest àmbit institucional com en els altres dos que ha prioritzat la CUP (desconnexió i rescat social); i exactament igual respecte de les propostes que pugui fixar Junts pel Sí.
Per tenir èxit en aquesta nova etapa de sobirania que hem iniciat, en què l’independentisme té més representació i poder que mai als ajuntaments, diputacions i parlament, caldrà fer possible allò que sembla impossible (formar un govern). I els precedents ens permeten de ser optimistes: quan semblava que no hi hauria acord, ja es va aconseguir de pactar la pregunta i el procés participatiu del 9-N. Ara cal dedicar-hi novament tant temps com calgui per a poder debatre a fons totes les propostes i que finalment l’acord sigui prou exhaustiu i sòlid (i amb mecanismes per a resoldre els imprevistos) per a aguantar la part més difícil de totes, que és la que vindrà just després del pacte: l’aplicació pràctica del com.
Marcel Mateu, professor de dret constitucional.
