03.07.2022 - 21:40
La convocatòria del segon referèndum escocès és una oportunitat també per al procés independentista català. En dues direccions. És una oportunitat per a canviar la dinàmica derrotista dins el moviment, perquè proposa un exercici concret entorn del qual es pot agrupar sobretot l’independentisme de base –que és el més fort de tots, però també el més desorientat i amargat, ara mateix.
I és també una bona oportunitat –immillorable, diria– en relació amb l’estat espanyol i a Europa, perquè faria molt difícil que deixassen el debat en la coneguda posició que això és un problema intern i prou. Per la coincidència amb Escòcia, però també perquè som en un moment en què la degradació de la imatge d’Espanya, per autoritària, és molt consistent; en què tant el TJUE com el TEDH han qüestionat severament –i abans d’un any podrien haver desmuntat completament– la resposta espanyola al Primer d’Octubre. A més, si pensem amb la perspectiva d’un any i quatre mesos, estic segur que la situació política interna d’Espanya s’haurà complicat molt i el govern de Catalunya, que ja haurà complert els famosos dos primers anys sense aconseguir cap mena de resultat, encara serà més desacreditat que no avui.
Totes les condicions, per això, apunten a la capacitat explosiva de qualsevol revulsiu que capgire el país i la convocatòria del referèndum escocès en pot ser un. No ha de ser necessàriament l’únic ni el bo, però sens dubte és una gran oportunitat que l’independentisme català no hauria de deixar passar. Generar una tercera gran crisi política, sis anys després de la proclamació de la independència i quatre anys després de les respostes a la sentència, és un objectiu a considerar seriosament. Perquè la independència no arribarà sense crisi, sense l’esclat d’un problema polític major que obligue tots els actors implicats a moure peça.
Ara mateix, d’aquests actors, n’hi ha tres que han optat per dibuixar un perfil tan baix com siga possible, amb la voluntat d’evitar el conflicte, convençuts que el pas dels anys ens derrotarà sense haver de fer cap més exercici explícit de violència, com els que van haver de fer el 2017 i el 2019. Aquests tres actors són els partits polítics i el govern autonòmics, el govern d’Espanya i la Comissió Europea. No són monolítics, és cert, però sobretot no són els únics actors que poden moure fitxa en aquest país. I el procés ens ha ensenyat que tampoc no són els més poderosos.
Entre la resta d’actors es destaca tota aquesta gent escampada arreu del país, indignada però incapaç, ara per ara, de trobar la manera de reaccionar. I també hi ha la dinàmica destructiva de la societat espanyola que continua i s’accelerarà els mesos vinents. I una Unió Europea, no sols la Comissió, que l’octubre del 2023 es podria trobar amb una dificultat enorme per a mantenir-se en el cinisme, si sabem fer coincidir el dossier escocès i el català –i encara més si, com sembla, també hi coincideix el cas irlandès, amb un possible referèndum d’unificació.
De manera que, amb aquest marc posat sobre la taula, dibuixaré una possibilitat simple: la convocatòria al nostre país d’un referèndum de ratificació de la independència el 22 d’octubre de 2023.
I un mètode. El mètode és que això comence de baix. La gran força del moviment independentista és la gent, i molt particularment els grups creats a cada població i a cada barri que el sustenten. No cal res més per a començar, com no va caldre res més per a desencadenar les consultes populars per la independència, per a crear l’Assemblea Nacional Catalana o –no tant, però també– per a fer possible el referèndum del Primer d’Octubre. N’hi ha prou de convocar reunions, assemblees obertes, de gent que, amb independència dels grups de què formen part o que representen, vulguen impulsar localment aquest referèndum. A tot arreu hi ha agrupacions de l’ANC, Consells Locals per la República o entitats semblants organitzades. I res no pot impedir que es reunesquen sense esperar ordres de ningú per a discutir si un projecte tan concret paga la pena.
Discutint què? En un projecte com aquest hi ha moltes coses a concretar, però heus ací una llista que supose que tots faríem:
1. Fer un referèndum és una bona idea o significaria rebaixar el Primer d’Octubre? Si fos així, què es pot fer, alternativament, per acompanyar el procés escocès i provocar una nova crisi a Catalunya?
2. Qui ha d’organitzar-lo? El model a seguir són les consultes populars, el 9-N, el Primer d’Octubre o una barreja de tot plegat? I en quin marc geogràfic es faria?
3. Hi ha d’intervenir el govern autonòmic o no? Hi han d’intervenir els ajuntaments o no? Cal aprofitar estructures com les de l’ANC o el Consell per la República o val més crear una estructura específica, amb data de caducitat, que s’ocupe de fer aquest referèndum i prou?
4. Urnes i butlletes de vot o votació electrònica? O urnes i votació electrònica?
5. Quina pregunta es formularà?
6. Què passa si el referèndum es fa i s’aprova la pregunta? Quin és el pas següent?
No vull fer trampa ni tirar la pedra i amagar la mà, de manera que explicaré també com ho veig jo. Opine que és una bona idea fer un referèndum de ratificació de la declaració d’independència del 27 d’octubre. Opine que es pot començar a organitzar de la base estant i que en tot cas més endavant, si els ajuntaments o el govern volen participar-hi, ja se’n parlarà. Em sembla que no cal respectar el mapa autonòmic a l’hora de fer-lo. Crec que és important que les institucions hi participen, per a originar la reacció espanyola, però que no l’haurien de dirigir. Diria que l’ANC i el Consell per la República units, amb els mil i un grups locals que hi ha pertot arreu, tenen prou capacitat per a començar a impulsar-lo i posar-lo en l’agenda pública. Crec que cal un cens voluntari, i recorde que a Estònia el primer pas cap a la independència va ser construir un cens nacional estonià. Per tant, aquesta és una primera feina a fer. Sóc de l’opinió que hi hauria d’haver urnes, les mateixes del Primer d’Octubre, i butlletes de vot i locals públics on votar. I crec que allò que passe després de fer-lo dependrà tan sols de quanta gent aconseguim mobilitzar.
Si en un referèndum a Catalunya hi participa menys d’un milió de persones serà una mobilització que en tot cas podrà canviar el to amb què es mou ara el país –que ja seria molt–, però no arribarà a originar una situació de crisi. En canvi, com més s’acoste la xifra d’inscrits i votants als 2.286.217 de votants del Primer d’Octubre, més possible serà de provocar una gran crisi política que obligue tots els actors a moure’s. Especialment si el país ha assumit com sembla les lliçons de l’aeroport, de les Marxes per la Llibertat, de la Jonquera i d’Urquinaona. I es comporta en conseqüència.
Això és la meua opinió, que no té cap més valor. La pregunta de veritat que us vull fer avui és si els Marcels, els Jordis, les Eulàlies, les Matildes, els Carles, les Marines, els Aleixos, les Margues, els Oriols, les Clares, les Júlies, els Marians, les Núries i tota aquesta gent que em trobe sempre a la primera fila a cada poble, sostenint el país i el procés, voleu activar-vos o no. Vosaltres teniu els whatsapps, els telèfons, els correus i, de fet, us coneixeu tots entre vosaltres i podeu coordinar-vos de punta a punta en qüestió d’hores. Tot es redueix, doncs, a saber si voleu que la bola comence a rodar o si deixem passar també aquesta oportunitat mentre continuem lamentant-nos dels polítics que tenim.
PS. Aquesta setmana tornen les visites guiades que fins ara he fet a l’exposició “Revolució VilaWeb” amb grups de subscriptors –i que d’ara endavant són obertes també als lectors que no són subscriptors encara. Al juliol en farem deu, pel cap baix, a hores diferents i en dies de la setmana diferents per a facilitar que vinga qui vulga venir. Si en voleu saber els horaris i com apuntar-vos-hi, aneu a aquesta pàgina.
