12.10.2016 - 22:00
|
Actualització: 12.10.2016 - 22:44
Atesa la polèmica que ha transcendit en alguns mitjans de comunicació aquests darrers dies sobre l’especialitat de ‘llengua i literatura catalana i castellana’ del màster que dóna accés a l’exercici de professor de secundària, i per ajudar a contrastar la informació que se n’ha publicat, voldria fer arribar als lectors, de forma molt sintètica, les següents consideracions:
Quin és el problema? El problema real no és el nombre de places disponibles en el màster i si queden estudiants fora o no; és molt més profund i als filòlegs catalans ens preocupa seriosament: tal com està plantejat ara el màster i amb els mecanismes d’accés que s’han decidit, es permet que algú que no hagi cursat mai ni una sola assignatura de llengua ni de literatura catalanes a la universitat pugui fer aquest màster (on no s’imparteixen continguts de llengua i literatura catalanes) i exercir de professor de català a l’ensenyament públic secundari. En aquest sentit, que s’ampliïn les places d’accés no resol el problema, sinó que encara podria incrementar-lo.
El mateix podrien denunciar-ho també els filòlegs hispànics. A nosaltres, però, ens preocupa especialment perquè patim per la salut de la nostra llengua i considerem com pot influir-hi la qualitat de la seva presència en l’àmbit escolar, i perquè sabem que hi haurà necessitat, en els propers anys, de molts professors de català a secundària i que el problema de la manca de preparació es pot cronificar.
Com s’ha arribat aquí? La història d’aquest màster és una acumulació de despropòsits:
a) Des dels inicis s’atorga l’organització del màster, com qui diu, en règim de monopoli, a les facultats d’educació, que interpreten com els sembla les directrius del BOE.
b) Es pren, des del departament d’universitats, la decisió d’ajuntar les especialitats de català i castellà al·legant que hi hauria ‘poca demanda’. Això no s’ha fet a cap altra comunitat autònoma, ni a València ni a les Illes. Això impedeix ara, per exemple, la possibilitat d’exigir cap nivell determinat de català per accedir al màster.
c) El Departament d’Ensenyament modifica, sense cap consulta, la llista de titulacions que permeten accedir a les llistes d’interinatge (i que són també les que donen accés al màster), amb l’efecte pràctic que també poden accedir a fer de professors de llengua, sense cap altre requisit addicional, estudiants de Periodisme, d’Art Dramàtic o d’Humanitats, per posar alguns exemples.
d) En augmentar la demanda (perquè hi ha perspectives de feina) s’estableix una competència directa entre estudiants de preparació molt diferent en què es té en compte exclusivament la nota de l’expedient. Així, estudiants graduats en Llengua i literatura catalanes poden quedar fora del màster (i sense possibilitat de fer de professors de català), perquè ocupin el seu lloc altres estudiants que potser no han fet mai res d’aquesta matèria durant la seva carrera. Aquesta injustícia és la que ha aixecat, finalment, la mobilització dels estudiants.
Què hem fet els estudis de filologia catalana davant d’aquesta situació? Els departaments i estudis de filologia catalana hem estat molt prudents, i durant molt temps hem evitat que aquest assumpte transcendís a l’opinió pública, perquè som conscients de la gravetat del problema, però des de fa almenys quatre anys hem intentat que ens escoltessin, hem reivindicat poder intervenir en el redisseny d’aquest màster i se’ns ha ignorat sistemàticament; se’ns han passejat literalment entre els departaments d’universitats i d’ensenyament, i han incomplert el compromís d’implicar-nos en la reflexió que potser algú fa (sobretot després dels resultats pèssims obtinguts en el procés d’acreditació d’aquests estudis) sobre el màster. Hem fet gestions amb la Xarxa Vives d’universitats, que ens ha donat suport, i també amb l’IEC, però han resultat, de moment, infructuoses. Creiem que ara que la qüestió ha saltat a la palestra pública és l’hora de denunciar també públicament alguns dels problemes que comporta aquest màster (perquè també n’hi ha d’altres, en què ara no cal entrar).
Possibles solucions. Nosaltres hem proposat que es fes un màster interuniversitari només de l’especialitat de llengua catalana i literatura i amb implicació dels departaments de filologia en el seu disseny (com s’ha fet amb els professors de matemàtiques). Això permetria, d’entrada, incorporar una prova d’accés que garantís el nivell de coneixements necessari per poder fer de professor de català, o fins i tot afegir-hi complements de formació destinats a obtenir el nivell necessari. Una altra proposta que hem fet és que es prioritzi l’accés dels estudiants segons la titulació d’origen. Res d’això no ha estat pres en consideració.
Consideració final. És molt lamentable que no s’aprofiti la circumstància que caldran en els propers anys molts professors de català (perquè es jubilaran massivament els que van incorporar-se a final dels setanta, quan es va introduir aquesta matèria en l’ensenyament oficial) per dinamitzar i renovar les titulacions de llengua i literatura catalanes, que passen hores baixes a totes les universitats catalanes perquè són percebudes, sovint, com a ‘poc útils’ o ‘poc de moda’, però que constitueixen, aquestes sí, una veritable estructura d’estat. La llengua catalana és una qüestió d’estricta actualitat i aixeca passions al nostre país (només cal veure la polèmica recent dels diacrítics), però paradoxalment les nostres administracions, amb la seva actuació, estan transmetent el missatge que no cal una formació específica per a poder ensenyar el català.
Francesc Feliu Torrent, professor de filologia catalana de la Universitat de Girona i president de la Coordinadora d’Estudis Universitaris de Filologia Catalana
