Alguna cosa per recordar (2)

No sóc bona cuinera, però hi ha dos fets: la millor escudella de Nadal que he menjat l’he feta jo i la millor truita de patates també. Un any que vam celebrar Nadal a casa del meu pare jo vaig dir que m’encarregaria de l’escudella. Ell hi aportava sempre el rostit. Atesa la fama que m’ha precedit sempre, em van dir que l’escudella d’acord, però que la carn d’olla no calia. Jo els vaig dir que cap problema, que ens l’enduríem a casa perquè a nosaltres ens agradava molt (i algun any especial jo en feia canelons i tot). Arribada l’hora del rostit, els meus fills van dir que també volien carn d’olla i se’n van posar. D’aleshores ençà, hi va començar a haver una desfilada subreptícia cap a la cuina en què tots s’anaven assortint fins que el meu pare no va poder més i va demanar que li poséssim un plat de carn d’olla. Molta broma amb els meus dots culinaris però al final són irresistibles.

La truita de patates em fa sentir culpable. Quan els nanos eren petits potser en feia més sovint, però poden passar anys sense que en faci cap. Per a ells, però, és “el plat de la mare”. Cada truita que els faig és una celebració, una cosa extraordinària, un regal esplèndid. I jo no puc deixar de pensar en tots aquells que, cada dia, cuinen plats boníssims a qui ningú no dóna un valor especial. Quants plats meravellosos passen sense pena ni glòria ni que ningú els faci cap festa perquè són una experiència habitual? En canvi, jo, amb un plat que rarament cuino puc passar per la millor cuinera del món. Tot és un joc de la memòria.

Una de les darreres experiències gastronòmiques que he viscut va ser al restaurant Sa Lola de Blanes. Feia anys que hi volia anar i, per mil motius diferents, la cosa s’estroncava. Jo hi volia anar un dia feiner fora de temporada (producte realment difícil d’aconseguir). Finalment, vaig trobar l’ocasió però la meva amiga llepafils però sibarita que havia de venir no podia. Ho vaig proposar a una altra amiga que, aquesta sí, cuina com els àngels, i hi vam anar. Vam aprofitar-ho per passar per la llibreria el Set-ciències d’Arenys de Mar i, és clar, per la Ça trencada de Blanes. Vam ser les primeres comensals d’arribar al restaurant. Quan vam seure, ja havíem viscut un matí fantàstic de sol, llibres i conversa i anàvem ben decidides a continuar la festa.

El noi que porta la sala, amabilíssim, ens va aconsellar el vi i va dir una cosa que, no per òbvia, no deixa de ser una revelació: en el vi hi podem trobar memòria però si el record és inexistent, és clar que no n’hi trobarem. Ens vam posar a les seves mans i li vam demanar que triés ell per nosaltres. Arribats a cert punt, li vaig dir que potser hi havíem anat sense memòria però que en sortiríem plenes de nous records. Crec que mai no havia menjat steak tartar, potser l’havia tastat però no és una cosa que jo demanaria en un restaurant. Recordo una vegada que, a la Mensa de Marburg, anava amb un company de classe africà. Amb el nostre alemany més aviat precari, vam triar el sopar més per preu que per coneixement i ens vam trobar que ens servien un plat de carn crua amb un ou igualment cru. El vam tornar, bastant sorpresos que allò es pogués servir. Després vaig constatar que aquell plat era un dels preferits dels meus companys alemanys i que la Mensa l’oferia regularment. Mai no el vaig demanar. A Sa Lola, però, ens van portar un cornet de patata amb steak tartar que, si no fos perquè hauria d’anar a menjar-me’l allà es podria tornar un dels meus plats preferits. Un record més al sarró.

La cosa havia començat amb un donette de foie. La vista, la textura i el primer sabor et porten als “filipins” de la nostra infantesa i de cop i volta allò es converteix en foie (animalistes, perdoneu-me: normalment faig cas dels vostres consells, però jo no ho havia triat i aquella delícia era un homenatge als animals que ens alimenten). Quan ens va arribar la papallona de patata es va fer explícit que ens estàvem menjant una obra d’art. Amb el ravioli de patata amb ou ferrat la meva amiga va cometre l’error de mossegar-lo (i això que ens havien advertit) i l’explosió que hauria hagut de tenir a la boca la va absorbir per via dèrmica, per això quan va arribar el bunyol de bacallà vam deixar que fos la textura la que conduís el gust. Mentre anàvem vivint totes aquestes experiències t’adonaves que tot allò era el resultat de la feina d’un gran equip, un grup de gent abocat a crear noves experiències. No sóc ningú per recomanar res, però, si hi aneu, deixeu-vos guiar pel servei. L’encertaran.

A un dels meus fills li ha costat molt anar a restaurants, potser perquè ell mateix hi ha treballat, no ho sé. El cas és que, un dia d’aquests, em va demanar que li parlés de restaurants. Bé, em demanava quin era el millor restaurant on havia anat. Atès que la pregunta no té resposta, li vaig anar comentant diferents experiències a restaurants i vaig parlar de Sa Lola. De cop se li va encendre la llumeta i va recordar que una noia de Blanes l’hi havia convidat. Em va parlar del donette, del pa bao, de l’oliva esferificada. A ell també li havien creat memòria i ens ho vam passar tan bé recreant aquesta experiència que jo vaig decidir escriure aquests “No patiu per mi”.