Alguna cosa més que no pancartes

Ara ja hem vist la trista imatge de Joaquim Forn a l’ajuntament, amb Colau acceptant de grat vots amb el segell de Ciutadans per a esdevenir batllessa i amb Manuel Valls repetint –a la mateixa sala, amb mala fe i amb Forn davant– que era mentida que hi hagués presos polítics i exiliats.

A Forn l’esperaven furgonetes de la policia per tornar-lo a la presó; a Valls, la renúncia de quatre regidors (que curiosament es van esperar que Colau fos batllessa abans de plegar, per la cosa aquella de llançar la pedra i amagar la mà, no fos cas que se’ls pogués acusar d’haver fet batllessa la ‘populista i sectària’ Colau); i a Colau, que combat aquesta imatge amb el maquillatge habitual en forma de pancartes, l’espera un mandat sense majoria amb el PSC del 155 al govern. El mateix PSC amb el qual va trencar l’acord de govern anterior precisament pel seu suport al 155.

També hem vist, aquesta setmana, la imatge del regidor de Medi Ambient d’Avià Josep Subirana refusant el premi europeu sobre sostenibilitat per la inacció d’Europa vers els presos polítics i els exiliats. Recomano de veure la cara la fa la senyora que hi ha a la dreta de Subirana quan ell diu que a Catalunya hi ha repressió política i social… Subirana, que és interromput per la presentadora de l’acte, acaba dient que ja poden tornar el premi al comissari europeu d’Energia, Miguel Àngel Arias Cañete: ‘No acceptarem el premi fins que Europa no actuï seriosament per resoldre aquesta anomalia.’

Segur que Colau s’hauria estimat molt més no haver hagut de menester els vots de Ciutadans ni haver hagut de recolzar-se en aquest PSC que, sigui d’esquerres o no –val la pena de preguntar-s’ho–, sembla no tenir ànima a l’hora de parlar dels presos polítics. Aquest PSC, més PSOE que mai, carceller de la injustícia i domador de la repressió. Tenir ànima i empatia, sobretot enfront de les injustícies, deien els clàssics, era més propi de les esquerres que no de les dretes. En fi…

Alhora, segur que Subirana també s’hauria estimat més, amb molt de gust, d’acceptar el premi de la Unió Europea per la gran tasca d’Avià en la reducció de les emissions i el consum energètic, amb la normalitat i l’orgull de la feina ben feta. Però la realitat en què vivim és com és i de normal, ja fa mesos o anys, en té ben poca cosa. I dissimular-la o amagar-la, en aquests casos, és pitjor. Plantar-se, a voltes, és l’única opció, ni que sigui per a evitar de perdre un altre tros de la dignitat que ens roben cada dia. Cada dia de presó i d’exili que passa.

Perquè, no ens enganyem –i que no ens enganyin–, arribats en aquest punt la dignitat ja és gairebé l’únic prisma que ens resta per a analitzar la realitat. No pas de grat: ens hi han obligat. I no hi podem pas fer gran cosa. Això fa que el contrast entre aquestes dues imatges sigui, si més no, feridor.

Però és que, a més a més, Avià continuarà aplicant aquetes polítiques ambientals guardonades per la Unió Europea quatre anys més, reduint encara més el consum energètic i les emissions. Però i Barcelona? Què hem d’esperar d’aquests quatre anys de mandat a Barcelona, si és que no s’acaba abans d’hora, bé perquè esdevé ingovernable, bé perquè Colau se’n va de ministra a Madrid, bé perquè per un empatx de realitat es parteixen la batllia Colau i Maragall? La política de pancarta, sigui amb llaços grocs, amb proclames contra desnonaments o amb crides per a acollir refugiats, caduca. Caduca tant que cada dia hi ha una desena de desnonaments a Barcelona i caduca tant que avui és el Dia Mundial dels Refugiats i resulta que dels 629 refugiats que ara fa un any van arribar a València a bord de l’Aquarius en un enèsim gest de pancarta de Sánchez, cap no ha obtingut asil a l’estat espanyol. Cap ni un. L’estat francès, en canvi, ha concedit asil a vuitanta d’aquests mateixos refugiats, potser justament perquè ara Valls ja no hi és…

De desafiaments i de feina a mig fer (o per començar a fer d’una vegada), Colau, tots en tenim la motxilla plena. On es farà el nou CAP del Raval Nord? S’actuarà contra la trentena (tirant curt) de narcopisos que resten al Raval? Què se’n farà dels manters? Quins canvis hi haurà a la guàrdia urbana? Es limitarà el nombre de creuers? I els pisos turístics? I els desnonaments? …? Potser vostè es va sentir incòmoda dissabte, mentre parlava Valls. Però com diu Subirana, el regidor d’Avià, nosaltres ens hi sentim més. I comencem a necessitar alguna cosa més que no pancartes.