11.07.2018 - 22:00
|
Actualització: 03.08.2018 - 11:15
Algú ha decidit que els Borbons ja són amortitzats. Ignore per quina raó i això –no saber el motiu de tot plegat– no m’agrada gens ni mica. Perquè és segur que no és de franc i que no és tan senzill com dir que és la venjança d’un simple policia. Ahir es van fer públics uns enregistraments que expliquen molt gràficament fins a quin punt és podrit Juan Carlos i que contribueixen a destapar-ne els negocis escandalosos a uns nivells fins ara desconeguts. Però no ens enganyem. Aquests àudios són una filtració interessada i responen, com totes les filtracions, a coses que tenen molt poc a veure amb el periodisme i la informació. Hi ha una guerra oberta a la cúpula de l’estat espanyol, conscient que la monarquia és moribunda i amatent sempre a situar-se en el millor lloc. I a Madrid sempre hi ha un diari o altre que es presta al joc d’interessos i a escampar la filtració. I encara en diuen ‘periodisme’, d’això, i es permeten de donar-nos lliçons…
Ja veurem a què respon tot plegat i en virtut de quina estratègia esbomben ara aquestes històries. Però de moment ja tenim, reproduïdes pertot arreu, les declaracions de la senyora Sayn-Wittgenstein i tot allò que era discreció, de sobte, s’ha tornat excés. Excés, de moment, amb l’anomenat rei emèrit, però un excés que projecta una ombra espessa sobre la figura del seu fill i successor, ja castigada. Amb el cunyat a la presó, amb la família barallada, amb la seua dona objecte de tota mena d’invectives, amb la seua figura política marcada per sempre més pel discurs, terrible i inaudit, del 3 d’octubre. El Borbó pare, al final és sobretot un barrut que si pot viure bé accepta el que calga i fa qualsevol paperot. El Borbó fill, en canvi, és un ultra irritat, un personatge autoritari que no ha entès el seu lloc en el món i que ell mateix és atrezzo. Cosa que en un negoci com el seu és un problema.
Parle de memòria i em podria equivocar, però crec que va ser a George Bernard Shaw que li vaig llegir una vegada que els reis eren com al·lucinacions, entitats externes a la realitat diària que, tot d’una, podien desaparèixer, esvair-se, estranyament, sense que se’n sabés mai més res. Certament el Juan Carlos venerat per aquella ridícula esquerra espanyola capaç de proclamar-se republicana i juancarlista, avui ja és, més que res, un ectoplasma. Mort en vida i empestat. Tòxic. Però en un dia com avui no hauríem de passar per alt de cap manera què ha significat aquest personatge i quin paper ha tingut com a peça central d’aquest gran engany coral que ha estat la transició, una transició que li sobreviu encara, només amenaçada pel republicanisme independentista. Tots els interessats a mantenir-se i prosperar a partir del règim van enganyar repetidament la població falsificant la realitat d’allò que feia aquest sàtrapa, en la vida pública i en la privada. De les amants al suport al 23-F i dels negocis indecents a les aliances perilloses. Que les sabien i les saben molts. I, en canvi, van perseguir les veus que –aquestes sí– investigaven durament enmig de la foscor més espessa i còmplice per aportar una mica de llum des de la clandestinitat.
Avui, per això, cal recordar, per exemple, que Rebeca Quintans va haver d’escriure amb pseudònim el seu magnífic llibre Un rey golpe a golpe, el primer gran treball crític sobre Juan Carlos, en el qual, ves per on, ja va col·laborar un jove David Fernàndez. Recordeu que ella va enviar l’original per correu i va desaparèixer sense cap explicació, perdut a Correus. Recordeu que aquest llibre es va haver de publicar l’any 2000, sense peu d’impremta. Recordeu que al seu editor, l’extraordinari periodista Pepe Rei, li va costar el tancament, a càrrec de Garzón (de qui sinó?), de l’editorial Ardi Beltza i una altra detenció. I recordeu que les grans cadenes de llibreries no van voler vendre’l. Ni clandestinament. Mentre la majoria dels mitjans, aquests mateixos que avui xalen amb la història de l’amant guiada pel despit, el silenciaven. Ben activament i a consciència. Còmplices. Sense gens de vergonya.
[Si no en sou encara, de subscriptors de VilaWeb, us demanem que us en feu. És molt difícil sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a arribar a un punt de tranquil·litat empresarial que ens permeta de sentir-nos definitivament forts i que allunye qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot. Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.]
