Els algorismes i la dependència de molts milions de persones de les xarxes socials i el món digital tenen un efecte nefast en la producció cultural i la intel·ligència del públic consumidor o espectador. Facebook, X, Netflix, TikTok, Instagram, YouTube o Spotify són maquinàries aplanadores insaciables al servei del consum i els beneficis del capitalisme, amb una inclinació ideològica visible per idees conservadores i retrògrades. Som en un punt de no-retorn o encara podem redreçar la situació en benefici de la creació lliure i les idees innovadores i crítiques? La cultura podrà recuperar el lloc que li correspon en les nostres societats?

El periodista i crític cultural de The New Yorker Kyle Chayka (Portland, 1988), expert en el món digital, denuncia el dirigisme dels algorismes de les plataformes que decideixen què desitja l’espectador i, de retruc, què li agrada i què hauria de pensar, de comú acord amb els interessos comercials de les grans empreses digitals que trafiquen amb les nostres dades i afeccions personals. El resultat és que la producció cultural i els nostres coneixements i gusts s’adapten a la simplificació i homogeneïtzació dels algorismes, que desvirtuen absolutament el paper que ha de tenir la cultura a la societat.

Com han aplanat la cultura, els algorismes? Per què sembla que a tots ens agrada el mateix? Quina llibertat tenim quan les opcions es trien prèviament en el nostre nom? Podem derrotar els algorismes de l’era digital i recuperar la nostra humanitat? Com és que internet, que ha ampliat els confins del món, ens n’ha buidat l’experiència? Podem tornar-nos a convertir en els nostres curadors mitjançant el cultiu de l’algorisme més potent i creatiu: el gust personal?

Trobareu respostes a aquestes qüestions i moltes més, i també un documentat estat de la qüestió avui dia al món digital, a l’assaig Mundofiltro. Como los algoritmos han aplanado la cultura, de Kyle Chayka (Gatopardo, 2024). L’autor, que escriu habitualment sobre tecnologia i cultura digital a The New Yorker, també ha col·laborat amb The New York Times Magazine, The New Republic i Harper’s.

Ja va destacar l’any 2016 amb l’assaig Welcome to AirSpace, subtitulat: “Com Sylicon Valley ajuda a expandir la mateixa estètica estèril arreu del món.” En aquell estudi, analitzava com l’estètica d’Airbnb, i més webs relacionades, promocionaven i imposaven un estil decoratiu i de vida homogeni i sense arrels locals, que podia ser consumit arreu del món per la mateixa mena de públic. Qui no ha entrat unes quantes vegades a punts molt remots del món, a la mateixa cafeteria amb taules de fusta rústica, rajoles de metro a les parets i cadires d’estil dels anys seixanta? Tothom. A ciutats tan allunyades en l’espai i la cultura com ara Singapur, Reykjavík, Boston i Kuala Lumpur. La seva teoria era que tots els llocs físics connectats entre si per aplicacions acaben assemblant-se els uns als altres. Tendeixen a ser com més va més semblants fins a fer-se idèntics. Quan entres en un d’aquests locals, tens la sensació que en compte de trobar un lloc nou, el lloc et troba a tu.

Al seu nou assaig, Mundofiltro, seguint la mateixa línia d’inquietud, analitza i dissecciona el funcionament automàtic dels algorismes en el modelatge i manipulació del gust i els productes culturals. Unes equacions matemàtiques, inventades per l’home, que s’han expandit i s’han alimentat tant, que ja dominen i dicten els nostres gusts i preferències. Fins al punt que poden arribar a crear una sensació d’angoixa, tant perquè l’algorisme ens interpreta erròniament com perquè ens interpreta amb una precisió inquietant.

Per als qui no som usuaris de les xarxes socials, llegir Chayka és adonar-se de la magnitud d’un problema inquietant de dimensions colossals. Ell mateix era un usuari addicte de diverses xarxes fins que un dia es va desconnectar i va passar un procés de desintoxicació com si fos una addicció a les drogues. I a partir d’ací, va començar a gaudir del seu propi gust i a tornar a descobrir llibres, films, músiques, bars, locals i obres d’art. De principi a fi, el llibre ens submergeix en les descobertes i reflexions de l’autor sobre el filtre immens de la cultura mundial que són les plataformes. Tot i que, segons que diu: “X està liquidat, Instagram fa fàstic i Facebook és mort de fa deu anys.”

De les moltes reflexions que l’assaig planteja, hi ha comentaris que, sens dubte, faran pensar el lector: “Sento que tots som o pagesos medievals enfadats amb Déu, o treballadors d’una cadena de muntatge que l’única cosa que poden fer és la tasca encarregada.”

Les llibreries Amazon

L’assaig fa un recorregut històric i intel·lectual dels orígens seculars de l’equació algorísmica i l’àlgebra, fins als nostres dies, passant per les teories del matemàtic Alan Turing o les reflexions sobre el gust, l’espai, el pas del temps o la cultura de pensadors tan diversos com ara Montesquieu, Marc Augé, Marcel Proust, Jun’ichirō Tanizaki, Walter Benjamin i David Graeber. Tot farcit d’exemples sorprenents i reveladors i explicacions d’experts sobre el funcionament i les conseqüències de l’imperi algorísmic en la configuració actual de la cultura, les idees, i les sensibilitats individuals.

Dels molts i interessants casos i experiències personals o investigades que l’autor detalla al llibre, m’ha semblat molt significatiu el relat i les impressions de la seva primera visita a Amazon Books, una llibreria física gestionada per la plataforma, a Georgetown, Washington. És un cas molt gràfic, combinació d’espai, conceptes i exposició de productes culturals, que qui vulgui pot extrapolar, amb moltes semblances i paral·lelismes a moltes de les àrees de la cultura afectades per l’imperi de l’algorisme comercial.

Tot just entrar a la botiga, el primer que el sorprèn és el caos visual. S’assembla més a una botiga de queviures que no pas a una llibreria tradicional, diu. Les cobertes són col·locades de cara com si fos una sèrie d’icones digitals. Cada llibre té una etiqueta digital per a saber quin lloc ocupa a la web d’Amazon, en nombre de vendes, recomanacions o crítiques d’usuaris. Els llibres no són organitzats per autors, ni per gèneres o criteris geogràfics, sinó per l’èxit que tenen a la xarxa.

El discurs general depèn absolutament del mercat. L’autor, un pèl angoixat i perdut, pensa que l’entorn és “irreconeixible i alienant”. L’assortiment de la botiga, basat en l’acció dels algorismes amb totes les dades d’Amazon, li resulta “curiosament homogeni i avorrit”. És una llibreria inhumana, conclou quan en surt. Una impressió que crec que potser es podria aplicar a tots els àmbits de la cultura després d’haver estat aplanats, ensinistrats i modificats pels criteris de les plataformes.

Alliberar-se de l’algorisme

En resum, després del seu extens recorregut crític per la història i l’actualitat de les plataformes, amb entrevistes a especialistes, pensadors, artistes digitals i víctimes del poder de l’algorisme, aquestes són les idees principals que podríem sintetitzar de l’assaig Mundofiltro.

Sembla que en el vast i divers terreny cultural, les recomanacions algorísmiques han suplantat el paper professional que exercien (o haurien d’exercir) els editors humans de notícies, els dependents de les botigues de moda, els curadors de museus i galeries d’art o els DJ de la ràdio. Abans confiàvem en aquesta gent, en la seva experiència, el seu saber i el seu consell. Com també en la seva creativitat a l’hora de relacionar-se i dialogar amb obres diverses. Ara manen les empreses tecnològiques. Les empreses i els seus algorismes són qui recomana i estableix preferències i tendències, sempre que generin més beneficis de publicitat.

“A Mundofiltro, la cultura més popular també és la més erma. L’han simplificada tant segons la mitjana, que han fet que acabi essent com una pastilla de vitamines, que potser conté els ingredients necessaris, però li manca brillantor i vitalitat. Aquest procés no es fa a la força com un punxó que fa estampats sobre el metall, sinó amb docilitat, atès que sovint els creadors es presten a ajustar la seva obra per adaptar-la als incentius que proporcionen visibilitat algorítmica i accés a l’audiència”, diu Chayka.

Això crec que pot aplicar-se més o menys igual al món de les opinions polítiques i periodístiques, la majoria de les quals poden estar modelades o, si més no, molt influïdes per les plataformes. Vegeu els èxits de Donald Trump gràcies a Facebook, ara que molt simptomàticament rep el suport d’Elon Musk. Aquesta qüestió, potser perquè ja és més estudiada, la deixa una mica de banda, però la seva recerca sobre la cultura és prou eloqüent per a aplicar-la a molts altres aspectes de la nostra realitat.

La cultura en mans dels algorismes és com un peix que es mossega la cua. Chayka diu que no vol dir que els artistes, quan s’adapten als motlles algorítmics, siguin uns cínics (jo crec que sí), sinó que volen cridar l’atenció per guanyar-se la vida a les indústries culturals d’internet. “El que es guanya en acceleració –cada vegada més contingut, cada vegada més de pressa– es perd en individualitat i textura, la qualitat que fa que les grans obres d’art resultin captivadores.”

El primer pas per a alliberar-se de les urpes de l’algorisme és reconèixer-lo i abandonar la mentalitat del consum passiu, conclou l’autor. Cal començar a pensar en un sistema digital postalgorísmic. Mundofiltro mateix serà una fase passatgera de la cultura, perdrà el combustible, encallat en el seu propi solipsisme. I acaba citant Walter Benjamin a L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica (1930): “De fet, cada època no solament somnia amb la que vindrà després, sinó que, quan hi somnia, n’accelera el desvetllament. Conté el seu propi final.”

Últimes notícies

Sóc a punt a tancar l’article quan m’arriben quatre notícies que no em puc estar de recollir com a colofó extret de la nostra realitat més immediata. Són notícies que s’afegeixen a la reflexió general i –per què no?– a l’alarma que causa la lectura de Mundofiltro i les idees inquietants que aporta al debat de la mediatització i el dirigisme cultural que exerceixen les plataformes digitals, en qüestions de gusts i consum cultural o de modes i tendències.

Una. Spotify augmenta l’oferta d’audiollibres a l’estat francès. D’acord amb els grans grups editorials la plataforma musical proposa sense suplement als seus subscriptors prèmium dotze hores el mes d’escolta d’audiollibres. La literatura ja ha entrat al temple de la música digital. Spotify amplia els seus serveis a mercats no anglòfons, com ara l’estat francès, els Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg.

Dues. Enginyers i analistes de Meta –Facebook i Instagram– denuncien que la companyia censura missatges interns de treballadors i continguts d’usuaris relacionats amb Palestina. El fotoperiodista palestí Motaz Azaiza, amb disset milions de seguidors a Instagram, criat en un camp de refugiats de Gaza, calcula que el 40% de les seves publicacions han estat eliminades o censurades d’ençà de l’octubre de l’any passat. Human Rights Watch ha denunciat una censura “sistemàtica i mundial” a Meta sobre continguts relacionats amb Palestina, inclosos els que alerten de vulneracions dels drets humans dels palestins.

Tres. Informes interns de TikTok revelen que la plataforma era conscient que hi havia casos d’usuàries de quinze anys que es despullaven en directe al canal en canvi de “regals” d’usuaris adults. A més, aquests informes també reconeixen que veure 260 vídeos en tan sols 35 cinc minuts –perquè són molt curts– és prou per a causar addicció a la plataforma i, així, molts menors acaben atrapats a la xarxa. TikTok té gairebé 1.600 milions d’usuaris a tot el món i els menors són els més addictes. Aquest canal també ha estat polèmic pels seus filtres de bellesa, amb què pretén que els rostres dels usuaris s’ajustin a un cànon concret. Com que hi havia un gran volum d’usuaris no atractius es va alterar l’algorisme per reduir la visibilitat dels més lleigs segons el seu model ideal.

Quatre. Hi ha un compte de X de suport a Palestina a què és impossible d’accedir. Pocs segons després de clicar al botó “Seguir”, o en el cas de refrescar la pàgina, l’acció ha estat cancel·lada per la plataforma. De fet, ja s’ha demostrat més vegades la censura anti-Palestina a X. Per exemple, la plataforma ja va blocar fa uns quants dies el compte del Congrés de Periodisme de Migracions en una xerrada sobre Gaza. Contra la censura, per a la bona informació sobre el genocidi, recomano una entrevista magnífica feta en aquell congrés a Raquel Martí, directora executiva de UNRWA a l’estat espanyol, en què afirma que “Israel fa servir l’ajuda humanitària com a arma de guerra” o que “quan sapiguem de veritat el nombre de persones que han mort a Gaza, ens posarem les mans al cap”.