Alfredo Evangelista: l’home que va boxar amb Déu

La demonització de la boxa a l’estat espanyol durant la transició va ser fulminant. Amb prou feines en queda la memòria. Avui només els grans recordem que un dia hi va haver un púgil uruguaià-espanyol que va disputar la corona mundial dels pesos pesants a Muhammad Ali, el 1977. No el va guanyar, però va aguantar els quinze assalts dempeus, i, cap al final, li va donar prou guerra. L’home que va gosar batre’s amb Ali és Alfredo Evangelista, el Lince de Monteviedo, el Tupamaro, un lluitador descobert, educat i forjat per Kid Tunero. Evangelista, nascut el 1954, en una barraca de sostre de llauna, al barri de la Vil·la Espanyola de Montevideo, va ser sis vegades campió d’Europa dels pesos pesants, i lluità dues vegades pel títol mundial, contra Muhammad Ali i Larry Holmes.

Es va retirar el 1988. Després, la vida per a ell no va ser gens fàcil. Va obrir un restaurant, però va tenir dificultats econòmiques i problemes legals. Va passar cinc anys a la presó de Carabanchel, acusat de possessió i tràfic de drogues. Actualment viu a Saragossa, fa classes de boxa i entrena joves promeses del ring. Un matí del 2014 ens vam trobar davant la basílica del Pilar. Evangelista és un gegant de maneres suaus i educades. Em porta una foto seva, amb la cabellera d’indi que el caracteritzava i el cinturó de campió d’Europa. És presa en un ring, l’hi acompanya el seu pare, dos membres del seu equip i un impecable Kid Tunero. Mentre mira la fotografia, se li dibuixa a la cara el mateix afecte i respecte pel vell cubà que he vist en José Legrá.

Ens asseiem en una terrassa. ‘Mira, veus? Així, a la foto, és tal qual era. Era negre, sempre anava ben banyat, ben vestit, calb, amb un jersei blanc, pantalons bons, amb ratlla, sabates enllustrades… Li deien el campió sense corona. Era un monstre, boníssim, increïble. Com a persona era excel·lent. Ho dic perquè el vaig conèixer molt bé.’ Per què no va aconseguir mai la corona?, pregunto. ‘No ho sé, diuen, diuen…’ Què diuen? ‘No ho sé… Diuen que se la volien jugar i ell no va voler. I el van vetar. Va perdre combats perquè se la jugaven a ell, perquè perdés. Abans hi havia moltes trampes.’

Alfredo Evangelista va començar a boxar d’amateur a 14 anys. El xaval tenia molt bones aptituds, deien els experts. Només li calia entrenament, i algú que l’aconsellés bé i el guiés pel complex món de la boxa professional. ‘Tunero em va portar a Espanya, em va venir a rebre a l’aeroport, m’entrenava i els primers temps em pagava l’hostal i el menjar. Jo era pobre. Em faltava menjar bé, i una mica de tot. Quan vaig arribar pesava vuitanta quilos. Al cap de quatre mesos, ja en pesava noranta.’ I com et va descobrir, des d’aquí ? ‘Ell buscava una figura que tingués possibilitats de futur. Un pes pesant que, potser, pogués ocupar el lloc d’Urtain, que ja anava de baixa. Tunero, que coneixia gent arreu del món, va contactar amb un boxador uruguaià, Hortencio Gularte. Ell li va parlar de mi. Jo estava pujant molt com amateur a l’Uruguai. La gent n’estava encantada, amb mi. Envia-me’l cap aquí, li va dir Tunero. Em va pagar el passatge i aquí sóc. Des del 1975.’

La boxa ajuda a teixir amistats molt peculiars. Gularte i Tunero s’havien fet amics a hòsties, dalt el ring. Tunero l’havia noquejat fàcilment dues vegades, el 1938 i el 39. Al segon assalt i al quart, respectivament. Aquells van ser els últims combats professionals de Gularte. Després dels dos KO del cubà, es va retirar. Tot i això, aquelles dues batalles els van fer col·legues per sempre. Tunero era molt respectat per tots, fins i tot pels seus adversaris i, en aquest cas, encara que ell l’hagués tombat com si hagués pujat al ring tranquil·lament a prendre’s un vas d’aigua, que deia sempre ell.

‘Van trigar dos anys a donar-me la doble nacionalitat. La paperassa era molt lenta… La qüestió és que, el 1977, quan havia de boxar amb Muhammad Ali, encara no me l’havien concedida. D’acord, vaig dir, doncs combatré com a uruguaià. Llavors tots es van fer enrere. En vint-i-quatre hores tenia passaport espanyol, carnet d’identitat i estava exempt del servei militar. Ja podia lluitar contra Ali com a espanyol!’, recorda Evangelista. ‘Jo no vaig conèixer Franco. Quan vaig arribar aquí ja estava a les últimes. El meu debut professional, a Madrid, al Palau d’Esports, contra Angelo Visini, que vaig guanyar per KO tècnic al primer assalt, va ser l’octubre del 1975. Recordo, però, que, quan vaig conèixer José Legrá, ell duia un cotxe descapotable que Franco li havia regalat, segons deien.’

‘Tunero m’ho va donar tot’, persevera Evangelista. ‘Era un tipus molt recte, el vell. Es llevava molt d’hora, i ens vigilava, el fúting, els entrenaments… A més, érem amics. Jo anava sovint a casa seva. Yolette, la seva dona francesa, era molt bona, excel·lent. Tenia dos gossets petits. L’amor que hi havia entre Yolette i Evelio Mustelier es veu molt poques vegades. Un amor dels que ja no hi ha a la vida. Quan els visitava, m’asseia en una butaca, i ell m’explicava coses del món i de la seva vida. Era un fenomen. A casa seva es menjava de dieta. Moltes amanidetes. Ell no era de guisats, ni potatges. Era tot fibra. Un home exquisit.’

Quines són les grans lliçons de boxa que et va donar ? Què en vas aprendre, d’ell, aquells anys?, pregunto. ‘La primera cosa que em va ensenyar va ser una cosa que jo no havia vist mai a la vida.’ S’aixeca estrepitosament de la cadira, immens, i en distanciar-se de mi, alça el to de veu, provocant cares de sorpresa entre els saragossans endiumenjats que fan el vermut. Tothom se’l mira. Ell, concentrat, enmig de la terrassa, es posa en guàrdia, en idèntica postura a la que feia Tunero en les fotos de jovenet. Aixeca els dos punys, estira els braços i avança el puny esquerre. ‘Ell es posava així. Abans es boxava molt així. No era com ara…’, diu, mentre va llançant cops secs a l’aire amb l’esquerra, girant el puny, ara horitzontal, ara vertical, ara a un costat de la cara imaginària del contrari, ara, a l’altre.

‘Has de sortir amb la guàrdia alta’, em deia sempre. ‘Així, així, pang, pang, esquerra, esquerra, i quan vegis l’oportunitat treus la dreta que tens enganxada al pit, txas!, com si fos una fuetada. Un cop molt sec, molt ràpid. I la reculls, de seguida. Has de clavar la punyalada, quasi recollint, amb la dreta molt arrambada al cos, insistia Tunero sempre.’ ‘També em va ensenyar a clavar els ganxos. Sabia connectar uns ganxos molt bons, el vell. Se les sabia totes. Ell tenia la cara neta. L’havien tocat poc. Sabia mantenir la distància. No deixava que l’altre entrés al cos a cos.’

Para de llançar trompades a l’aire de la plaça del Pilar, abaixa els punys, torna a la realitat i s’asseu, de nou, estrepitosament. ‘Sí, home. I tant! Era un fenomen, Kid Tunero, sí home… Evelio Mustelier, un monstre…!’ Fa un glop d’aigua i se’m queda mirant fit a fit, com si hi veiés a través meu. ‘Sí, home… Saps? També em va donar consells molt importants. Evangelista, em deia, perquè ell sempre m’anomenava Evangelista. Quan et donin un bon cop i caus a la lona, no t’aixequis de seguida. Espera sempre el compte, fins al límit, per a recuperar-te.’ Quin tracte professional teníeu, entre pupil i entrenador? Com era la vostra relació al vestuari, i durant el combat? ‘Era discret. No es ficava a la boca del llop. Sempre estava darrere teu, amagat, comprens? Parlava poc, però en una paraula t’ho deia tot. Al vestuari et feia una xerrada llarga; al ring, al racó, no parlava. Era molt tranquil, molt bona persona. Tenia un petit problema. De vegades, al racó, es quedava adormit.’

El 14 de maig de 1976, vas pujar al ring del Palau dels Esports de Madrid, per lluitar contra el gran mite espanyol del moment, José Manuel Ibar Urtain, el Morrosko, el Tigre de Cestona, campió d’Espanya, i dues vegades campió europeu dels pesos pesants. Era el teu vuitè combat professional. Tenies un bon resultat. N’havies guanyat sis, i havies fet un nul. No era una mica precipitat atrevir-se amb Urtain? ‘Això em deia Tunero: que aguantés una mica més, que no tingués pressa. Però, mira, Urtain tenia 33 anys, jo 22, veia que la seva carrera s’anava acabant, i volia enfrontar-me a ell per guanyar-me el públic espanyol, comprens?.’ I ho vas fer. Només va poder aguantar cinc assalts. ‘Sí, el combat em va sortir brodat. Li vaig clavar una pallissa bàrbara. Ell ja era gran, però estava molt fort. Era tot múscul. I una cintureta petita, així. I peus plans, però tenia una força…! Em va pegar fort al braç i me’l va deixar tot negre. Vaig cobrar 300.000 ptes. i ell 500.000. Tot va ser derrotar Urtain, i fer-me famós.’

Com era Urtain fora del ring? Vau fer amistat després d’aquella baralla? ‘Vam ser molt amics. Era un paio excel·lent. Cuinava molt bé, feia carn a la brasa, era un paio campechano. Ens vam conèixer al programa de televisió de José Maria Iñigo. Va aixecar una pedra de 200 quilos com si fos un caramel. Era el més gran. Quan s’anunciava un combat seu, s’omplia tota la grada. Podia aplegar 20.000 o 25.000 persones. Si boxaves en una vetllada en què hi era ell, guanyaves més diners, perquè ell atreia molt públic. Era una mina d’or.’ Creus que es van aprofitar d’ell? ‘Sí. Molts han viscut molt bé d’ell. L’enganyaven, es folraven gràcies a ell. Després, quan va deixar la boxa, va tenir problemes econòmics, bevia una ampolla diària de whisky, fins que un dia es va enfonsar i va saltar per la finestra d’un desè pis. Es va suïcidar. Com que era molt gros, en tocar a terra, va esclatar’, i toca la taula amb el palmell obert de la mà dreta. Es queda callat. Sonen les campanes. ‘Sí, noi, era molt bon home…, era el Cassius Clay espanyol.’

Ja eres el primer del rànquing espanyol i europeu, i desè del mundial. Llavors et vas enfrontar al més gran dels grans, Muhammad Ali. Aquell combat va ser el trencament entre tu i Kid Tunero. ‘Don King va fer la proposta a Kid Tunero i ell va dir que no. Després me la va fer a mi. Tunero encara no volia que lluités amb Alí. Em va dir que no ho fes, que em faltava experiència, que era massa jove, que potser en un parell d’anys… Jo en tenia 21, i estava en molt bones condicions. És la meva oportunitat, pensava jo. Si es fixen en mi és que alguna cosa dec tenir, no? Tunero no va voler signar i vam trencar. Jo me’n vaig anar amb l’empresari José Luis Martin Berrocal i José Maria Martín Búfalo. Tunero i jo ens vam separar, però ho va entendre, i vam continuar essent amics.’

Malgrat el seu desacord, a preguntes dels periodistes, el preparador cubà va fer costat al seu pupil: ‘Evangelista pot donar un ensurt a Ali.’ Continuava afirmant, això no obstant, que li faltaven sis combats més per a tenir l’experiència necessària per a tancar-se amb Ali entre les dotze cordes. ‘Veig Evangelista tan il·lusionat que ja no ens podem fer enrere. Penso que jo, quan tenia la seva edat, també em vaig enfrontar a Marcel Thil, ídol de París i campió del món dels mitjans, en combat no classificatori, i el vaig guanyar per punts, contra tot pronòstic. A la seva edat, jo era tan audaç o més que ell. Alfredo té tanta confiança en ell mateix que tot sembla possible.’

Finalment, va arribar el gran dia. El 16 de maig de 1977, al Capitol Centre de Landover, a Maryland, Alí i Evangelista van pujar al ring. Uns dies abans, en roda de premsa, havien fet una mica de “show” per crear expectació mediàtica. En això, Don King, cabell d’eriçó electritzat, sempre somrient, era un mestre. Evangelista amb les seves cabelleres “beatle”, que emmarcaven un rostre enorme, pla, d’ulls petits, mig indi, de pedra picada, afirmava que venia a destronar Alí, que ell era jove, tenia 22 anys i Alí, un pobre vellet, de 36 anys… Alí feia el número d’indignar-se, de voler-lo pegar, de torejar-se’l amb un tovalló. Evangelista feia el seu primer mig somriure americà, com de timidesa, o de circumstàncies, i insistia: “És una llàstima que després de ser un gran ídol, acabi en la decadència de ser derrotat per mi”.

I no el vas vèncer, però no li vas posar gens fàcil. Quan tornes ara a veure’t en vídeo, dalt del ring, pegant-te amb Alí, què penses? “Va ser com tancar-me entre les cordes amb Déu, tocar la cara de Déu. Amb aquell combat, vaig entrar a la Bíblia de la boxa”. Suposo que tens la peli del combat al cap constantment. Què va passar? “Sí. Sempre la veig. Sempre. Si l’hagués guanyat…. En el combat, si t’hi fixes, hi ha dues parts. El que fa amb mi fins al sisè assalt, ho havia fet amb tots, amb Foreman, Frazier, etc. Riu, vacil·la, provoca, fa el pallasso… En aquests assalts, jo li perdo el respecte, a partir del sisè, s’ha acabat la broma. Quan ell m’ataca, jo responc. És un altre combat. Ell era molt tècnic, tenia molt bones cames, cintura, era perfecte”. Potser vas anar massa ràpid. Potser Tunero tenia raó ? “Si hagués esperat més, a la millor ja no hauria pogut enfrontar-me amb Clay, que ja estava al final de la seva carrera. A partir d’aquell combat, la vida em va canviar completament”.

https://www.youtube.com/watch?v=PWY-wJ1EwUI

I la teva relació amb Kid Tunero, com va ser a partir de llavors? “Vam seguir essent amics. Ell també va acabar a la ruïna, malgrat tot. Va acabar dormint en un gimnàs”, reflexiona, es queda un instant pensatiu, com si recordés les greus dificultats que ha hagut de superar a la vida, després de retirar-se, i mirant-me fixament als ulls, em diu, solemne: “Mira, et confesso que tot el que m’ha passat a la vida, tot el que he viscut i estic vivint, ja m’ho va predir el vell Kid Tunero, el mestre. Ell ja sabia, fa molts anys, quan jo només era un xaval, tot el que em passaria, tot el que em passa…”.

Ens acomiadem, la plaça del Pilar és plena de famílies que passegen i es fan fotos. Tots van guarnits de modista i sastreria. Hi ha molts militars de gala. Molta permanent de perruqueria de barri. “Sembla un dia de primeres comunions dels anys setanta”, li comento. “No, no, és que avui és el dia de la jura de la bandera !”. I sonen totes les campanes eixordadorament. Somriu, em tritura de nou la mà, afectuosament, i em diu: “Escriu la vida de Kid Tunero. La seva història és molt maca”, i se’n va, pausadament.

Després de separar-se d’Evangelista, Tunero va seguir fent de preparador tota la vida. Entre d’altres, dels seus pupils es poden destacar Tony Ortiz, campió d’Europa i d’Espanya dels superlleugers i d’Espanya dels wèlters, i Antonio Guinaldo, campió d’Espanya i d’Europa dels superlleugers.

Evangelista, Legrá, i altres figures de la boxa d’aquell temps, són gent noble. M’han fet l’honor de tractar-me com un camarada. Amb un afecte que, inicialment, semblava impregnat d’una ingènua estranyesa. Com si pensessin: A qui l’interessem, ja ? Mal dissimulaven la sorpresa de què algú volgués ressuscitar-los de la letargia dels temps. Crec que és molt gran la injustícia històrica que s’ha comès amb ells i el noble art dels punys. En altres temps herois victoriosos, després, com si fossin proscrits, se’ls va ridiculitzar, quan no demonitzar, i condemnar a la misèria i el silenci.

Els gladiadors del ring, que a les darreries del franquisme van sobreviure al KO, al fora del temps, en la transició, van ser fets fóra de la història i de la hipòcrita decència quotidiana. El progressisme babau hispànic, capitanejat pel PSOE i TVE, i cegament obeït per tots, bascos i catalans inclosos, els va condemnar a l’extinció, a la invisibilitat. La croada es va iniciar amb Pio Cabanillas, franquista reconvertit en “humanista” ministre de cultura de la UCD. Ell és un bon exemple de la perversa reconversió moral de les elits espanyoles. El 1974, Pio, portaveu del govern de Franco, va anunciar la imminent execució al garrot vil de Salvador Puig Antich, amb aquestes paraules: “Un acte de justícia és sempre un acte de justícia”.

“El País”, el 1990, va fer tota una declaració de principis: “El periòdic no publica informacions sobre la competició boxística, salvant les que donin compte d’accidents soferts pels púgils o reflecteixen el sòrdid món d’aquesta activitat. La línia editorial del diari és contrària al fenomen de la boxa, i per això renuncia a recollir noticies que puguin contribuir a la seva difusió”.

(Capítol inèdit del llibre sobre Kid Tunero que Xavier Montanyà publicarà la tardor vinent)