Falten pocs dies perquè els militants d’ERC decideixin qui dirigirà el partit. En aquesta entrevista parlem amb Alfred Bosch, candidat a la secretaria general de Foc Nou. Bosch fa una diagnosi sobre la situació del partit: diu que ERC ha de tenir un pla per a assolir la independència i resituar-la al centre de l’acció política, a més de trencar els acords amb els socialistes arreu. Sobre possibles pactes amb les altres candidatures si hi ha una segona volta, en cas que el guanyador no superi el 50% dels vots, avisa que la missió de Foc Nou “no és fer de crossa d’estructures ja una mica antigues”. VilaWeb tanca aquests dies el cicle d’entrevistes als candidats a la presidència i la secretaria general d’ERC sense que hagi estat possible entrevistar els responsables de Militància Decidim, que han refusat les peticions d’aquest diari.

—Quin balanç en feu, de la campanya interna?
—Boníssim, perquè, d’una banda, hem introduït un canvi de paradigma. La campanya no hauria estat, ni de lluny, la mateixa sense nosaltres. Diem que és possible una línia d’esperits lliures, que no siguin les estructures oficialistes, i que no passin per les habituals cadenes de comandament del partit. D’altra banda, hem introduït la integritat, el fet de donar veu a la militància sense passar per la xarxa de càrrecs, el fet de poder fer una campanya sense diners, sense estructura, amb gent i amb força.

—Proposeu que s’acabin els pactes sistemàtics amb el PSC i fer una consulta abans d’un any sobre l’acord d’investidura de Salvador Illa. Per què aquest termini?
—Amb el PSC i el PSOE. També qüestionem el pacte de Madrid. No ha donat resultats prou sòlids per a justificar-lo: una amnistia que tan sols es compleix en el cas dels policies i poca cosa més. Per tant, és, en general, la relació amb el poder socialista, que ara mateix és a tot arreu. Al nostre entendre, la investidura de Salvador Illa va ser una equivocació. Va ser massa ràpid i irreflexiu. Es va convocar la consulta sense crear una plataforma pel no, sense generar debat. El procés no va ser prou obert, i els que ens vam pronunciar pel no ho vam fer per Twitter o amb articles. Així i tot, els resultats del no van ser importantíssims. Això ens fa pensar que hi ha molta vida intel·ligent dins d’Esquerra, i que s’hauria de fer amb més garanties i d’una manera més oberta i respectuosa amb el militant. Per què un any? Perquè ja n’haurem vist l’incompliment.

—Abans, Salvador Illa vol negociar un pressupost amb ERC.
—Tot plegat es veu molt més clar si tenim present que Esquerra Republicana no és una organització al servei dels socialistes.

—I això què vol dir?
—Que estem al servei del país. És bo per al país un pacte amb els socialistes que després, a més, porta el xantatge del pressupost perquè si no, no es podrà fer tot allò? No. Al poble de Catalunya li interessa que la presidència sigui en mans del senyor Salvador Illa? No, perquè això ens fa retrocedir. Hem de desfer un pacte erroni. Proposem desfer-lo de forma democràtica, perquè no concebem una altra manera d’encarar la política. Al cap d’un any ja haurem vist que, ni per la banda de la sobirania fiscal ni per la de moltes altres coses que es van pactar, com ara les seleccions esportives catalanes, no es fa res. I que, més aviat, es retrocedeix.

—Si Foc Nou dirigeix el partit i Salvador Illa pica a la porta d’ERC, no negociareu el pressupost?
—Si hi ha un vot per a millorar les pensions, no ens hi posarem del revés. Si hi ha un vot per a millorar les condicions dels treballadors, dels autònoms, etcètera, no ens hi oposarem. Ara, un vot global per a aprovar el pressupost sota el xantatge que, si no ho fem, no es pot complir el pla, no l’acceptem. Primer, que compleixin i després parlarem del que sigui.

—Diuen que per complir l’acord cal el pressupost.
—No és veritat. No ens deixarem ensarronar. Ja ens hem deixat ensarronar massa pels socialistes: a Madrid, a Catalunya, i ara ens volen ensarronar a Barcelona. Són una gent molt llarga. Ens han pres el número moltes vegades, ja: des de González, després Zapatero, ara Sánchez… Ja ens ho coneixem, això. O sigui, no. Som partidaris que els pactes siguin a partir dels compliments i no al contrari, perquè amb gent que històricament t’ha pres el pèl és l’única cosa que pots fer. La missió d’ERC no és salvar la cadira a Pedro Sánchez, no és estar al servei dels socialistes. El nostre objectiu, insisteixo, és estar al servei del poble de Catalunya. Per tant, si Sánchez ens demana un favor per a continuar a la seva cadira, la primera cosa que li direm és que ha de ser un demòcrata i reconèixer el dret d’autodeterminació dels pobles i, concretament, de Catalunya. Un cop ho reconegui i accepti el senyor Sánchez, parlarem de la seva cadira.

—Si Pedro Sánchez no reconeix el dret d’autodeterminació, no hi haurà negociació del pressupost espanyol?
—Hem de deixar clar allò que realment és central i és vital. Però no per a nosaltres, per a Catalunya. No podem fer el préssec constantment i regalar tota la nostra força electoral als socialistes amb promeses que no es compleixen. No estem al seu servei, no som els seus vassalls, la seva marca blanca. De vegades sorprèn com les altres candidatures no ho tenen clar i s’emboliquen a l’hora de voler donar suport compulsivament a un grup espanyol que es diu d’esquerres. Però, honestament, si els dels casinos, el Hard Rock, la Copa Amèrica, les autopistes, la B-40, l’ampliació de l’aeroport, si els del capital financer, els que volen un turisme de masses amb sous barats, els que no qüestionen el problema de l’habitatge i no ens deixen fer lleis per a millorar el problema… Si tots aquells són d’esquerres, potser que ens ho fem mirar, no? Per tant, ni per esquerres ni per espanyolistes.

—Heu presentat una proposta per a fer la independència el 2030. Parleu d’una altra votació. Us referiu a un altre referèndum unilateral?
—Sobretot parlem que ERC ha de tenir un pla per a la independència. Perquè un independentista que no té un pla és un pollastre sense cap. I això no pinta bé. Hem instat Oriol Junqueras i Xavier Godàs, les altres candidatures, que ens responguin i ho debatem. No ho volen. Em sembla molt greu, perquè un independentista que no té un projecte, que no el traça, que no fa una proposta concreta, negre sobre blanc, no és un independentista. És un immobilista. Si vols liderar l’independentisme has de tenir un projecte, proposar-lo i concretar-lo. Això és el que hem fet. A partir d’aquí es pot qüestionar el que vulgueu: que si el referèndum, que si són cinc anys, deu, dos o tres. En podem parlar. Probablement no som portadors de la veritat sempre. Som bastant humans, però volem exercir aquest lideratge. Creiem que des d’ERC s’ha de fer com en altres ocasions. La via del referèndum no la descartem. Ni la via unilateral, ni la bilateral. Cap. El referèndum del 2017 va ser una demostració de força popular, no veig per què ens ha de fer sentir incòmodes. La cosa és el que va venir després i com es va gestionar aquell èxit. Hem de dissenyar un projecte que ens doni prou fortalesa.

—Com?
—El flanc político-institucional no es va fer del tot malament. Hi va haver una unitat estratègica que es va poder pactar, i una sèrie de passes legals, institucionals. La mobilització popular també va anar molt bé, potser fins després del referèndum, en què es va desmobilitzar. S’ha d’acceptar que la mobilització ha de continuar. Aquest pla ho deixa molt clar. I després hi ha uns altres tres flancs que no es van cuidar gaire i valdria la pena de pensar-hi. El primer és el cultural i lingüístic: som una nació cultural i, en bona mesura, una nació lingüística. Això de dir que ho separem totalment… jo crec que no ho hem de fer. Una segona renaixença cultural i lingüística pot ajudar el procés polític, com va passar amb el primer catalanisme. El segon és el flanc polític espanyol. Els nostres diputats al congrés dels diputats, si hi ha una iniciativa per fer caure Pedro Sánchez, només cal que se’n vagin al lavabo, que no hi siguin, i cau Pedro Sánchez. Això ens dóna una força immensa, i la impressió és que no en som conscients. Activem aquesta força. Si no, serà molt difícil d’empènyer el poder espanyol a reconèixer l’autodeterminació i que accepti que Catalunya pugui decidir el seu futur. Finalment, el flanc internacional. El 2017 hi va haver contactes amb alguns agents internacionals i estats que es van oferir a donar un cop de mà però no es va concretar. S’hauria de fer d’una manera molt més planificada i seriosa. El que proposem no és eixamplar la base, sinó eixamplar les forces, que siguem molt més forts quan arribi l’embat. Cinc anys ens donen temps per a preparar-ho.

—Creieu que així reconnectaríeu amb l’electorat?
—Sí. Ens serveix la lliçó del 2011 al 2017. Volem exercir el lideratge, volem la llibertat del país i, a més, tenim un pla. Qui s’hi apunta? Demanar que la gent confiï en tu quan ni tan sols els expliques què faràs i com ho faràs és molt difícil. Quan sí que tens un projecte convincent i l’exposes amb tota transparència, és possible arrossegar molta més gent. Encara més, és possible arrossegar forces polítiques que potser no ho tenen tan clar, però que t’han d’anar una mica al darrere, perquè veuen que tu lideres i no s’ho volen perdre. Això ja va passar. És possible, però ens hem d’espavilar. A ERC necessitem realment ser creïbles com a partit independentista. Si intentem ser els socialistes amb barretina, no tindrem credibilitat.

—Proposeu deixar enrere la fase antirepressiva. L’independentisme s’hi ha centrat massa?
—Quan et claven un clatellot i et tomben a terra, necessites un temps. Però aquest temps ja l’hem tingut. Per tant, sí, efectivament. Les ferides de la lluita ja ens les hem llepades molt. Ara toca alçar-se i iniciar una nova etapa d’esperança amb aquest pla, amb aquestes idees, amb tota decisió i il·lusió i sense supeditar-se a forces que volen un demà molt diferent del que volem nosaltres. No vull cap mal a ningú, però és que volen un país diferent. I, per tant, no podem ser-ne còmplices. A més, la gent no ho entén. En bona part, és el que ens ha castigat durant aquests últims anys i, si no ho canviem, ens continuarà castigant.

—En una entrevista a VilaWeb, Elisenda Paluzie va explicar que la vau citar l’últim dia del judici de l’1-O. Li vau explicar que uns empresaris havien demanat els indults i li vau demanar que l’ANC ho vengués d’una manera positiva. Va ser així?
—Elisenda Paluzie té molta memòria, pel que sembla, però la meva memòria és diferent. El que recordo és dir-li que no em semblava bona idea que l’ANC demanés que els presos polítics es podrissin a la presó. Perquè ells van començar una campanya dient que s’havien de rebutjar els indults, que s’havia de rebutjar l’amnistia, que s’havia de rebutjar tot, i que s’havien de quedar a la presó. En aquell moment no em semblava bona idea. Una altra cosa hauria estat que ells ho haguessin triat personalment. Però no pots dir que acceptes la repressió i aquestes actuacions antidemocràtiques, perjudicant els líders que l’única cosa que han fet és convocar un referèndum per a poder votar lliurement sobre la independència de Catalunya. Li vaig dir això i continuo pensant que era la via més encertada en aquell moment, fins i tot estratègicament, més enllà de les consideracions humanes, que també hi són. Han de ser lliures, òbviament, perquè no han fet res mal fet. Això no vol dir que deixis de lluitar, al contrari: si surten de la presó i tornen, d’alguna manera és una victòria per al moviment independentista.

—Sobre el cas dels cartells dels germans Maragall, proposeu de fer una auditoria externa. Portaríeu els responsables als tribunals?
—Si cal, sí. La veritat existeix i s’ha d’esbrinar. No dic fer soroll i safareig permanent, com s’ha fet últimament. Al final, la sensació és lamentable, amb la gent tirant-se els plats pel cap, que és bàsicament això que han fet les dues candidatures oficialistes amb aquest tema. S’ha de treballar seriosament en una auditoria externa, amb algú que sigui neutral, si cal internacional, i que ressegueixi tots els fets fil per randa, inclosos els econòmics, que hi són. Perquè la majoria d’aquestes coses es van pagar d’una manera o altra.

—ERC ha de continuar fent campanyes sense logotip, anomenades de contrast o activisme?
—A mi, això, no m’agrada. Crec que has d’anar ensenyant la cara. És veritat que quan vas amb el segell hi ha gent que et descarta, no? Passa amb altres segells i marques. Jo em sento orgullós del triangle republicà, que ve dels temps de Macià i Companys. No m’avergonyiré mai dels colors d’Esquerra. Cal un cop de timó per a tornar-nos a encarar cap a la República Catalana.

—Helena Solà, en una entrevista a l’ACN, va denunciar pressions, coaccions i amenaces d’una candidatura amb la recollida dels avals. Es referia a Militància Decidim?
—No sé a què es referia. Li ho haureu de demanar a ella, però és possible que es refereixi, per exemple, al to i l’actitud que hem vist en algunes presentacions, mítings, debats. Quan Junqueras va dir allò que abans de curar les ferides…  i aquesta expressió de “fer net”. Tot això dóna un aire a certes campanyes que tendeix a ser hostil. Som companys d’una casa fraternal. Hem d’anar amb unes altres maneres.

—Dieu que Junqueras ha de plegar. Militància Decidim remarca que Junts ha triat Carles Puigdemont de president. Hi veieu cap paral·lelisme?
—No em feu entrar en una altra casa, que prou feina tenim a la nostra… Amb tots els respectes, espero que els vagi molt bé. El 1945, acabada la guerra mundial, els electors britànics no van triar Churchill. Van triar el laborista, i ell era el gran heroi de la Segona Guerra Mundial. És el que demano a Oriol Junqueras. Amb tots els honors, perquè ha fet coses grandioses i el seu lideratge ha estat molt bo durant uns anys, ara és l’hora d’un merescut relleu, d’un descans del guerrer. Perquè creiem que amb Oriol Junqueras no tenim la força que podríem tenir. És necessari fer foc nou.

—Heu rebut trucades de la resta de candidatures per a preparar o sondar un pacte?
—Hem parlat amb tothom i ens hem reunit amb totes les candidatures. Amb l’única amb què realment vam parlar d’un possible pacte, que no van voler, és amb Recuperem ERC, del Col·lectiu Primer d’Octubre. Amb les altres no ens hi hem reunit per negociar-hi, sinó per explicar-los el nostre projecte, el pla per a la independència 2030. Creiem que és a partir del debat que podem crear una força realment més rica, amb més grapa. Volem que ERC sigui més sexi, ara no ho és gaire. Parlarem amb tothom per a canviar les coses.

—Si hi ha una segona volta, descarteu de pactar amb Militància Decidim?
—Amb Militància Decidim o amb qualsevol de les dues candidatures?

—Us anava a preguntar primer per l’una i després per l’altra.
—Nosaltres anem a guanyar. Si no, no ens presentaríem. Creiem que, malgrat els avals, a Esquerra dominen els esperits lliures, s’ha vist en altres ocasions. Confiem en la llibertat de cor i de cap dels afiliats. Què passa si no és així? Defensarem el que hem vingut a defensar. Un canvi: que aquelles opcions oficialistes que es basen en estructures de càrrecs i en unes jerarquies ara mateix barallades o partides, però que encara hi són, no siguin el que més pesa dins l’organització. Que el que hi pesi més sigui l’ideal. No hem negociat amb ningú. No ho hem fet fins ara i no veig el sentit de fer-ho. Tenim la nostra opció, constructiva: el que no farem mai és convertir-nos en el barrufet rondinaire d’ERC. Però la nostra missió tampoc no és fer de crossa d’estructures ja una mica antigues.

—Per tant, nou sou partidaris de pactar ni amb Militància Decidim ni amb Nova Esquerra Nacional en segona volta.
—No n’hem parlat amb l’equip. Evidentment, en parlarem. De moment, tenim totes les forces centrades a guanyar i a obtenir el millor resultat possible.

—Si guanyéssiu, sobre quines bases recosiríeu el partit?
—Amb fil i agulla. En el debat de candidats a la secretaria general, vam assistir en els primers minuts a un intercanvi de plats tirats pel cap, entre les dues candidatures oficialistes. Es barallen menys quan han de prendre decisions importants ideològiques, com va ser la investidura de Salvador Illa. No ens sembla un espectacle edificant. No afeblirem aquesta casa comuna fraternal amb disputes que no tenen res a veure ni amb l’ideari, ni amb la doctrina, ni amb l’estratègia, ni amb les propostes que fem. No ens fa mal el debat de les idees. Ens fan mal les disputes personalistes. Ho hem de separar molt bé, perquè aquí està la clau del futur d’ERC. L’hem de recosir a partir del debat de les idees, superant les nostres diferències personals.

—Això és encara possible, després de tot?
—És possible si portem el kit de costura que tenim a Foc Nou. Primer, assumint responsabilitats amb una investigació seriosa independent. I després, centrant-nos en el debat: on hem d’anar amb ERC i com podem recuperar la confiança amb la societat catalana.

—Què creieu que passarà si guanyen Junqueras o Godàs? Es podrà recosir el partit?
—És més difícil perquè les fractures són molt profundes entre aquestes dues opcions. Si guanya l’una, la temptació d’excloure l’altra és molt forta, i viceversa. Quina candidatura és la més preparada per a treure el fil i l’agulla? La que no ha funcionat amb estisores i amb destrals fins ara.

—Després del congrés del 2008 hi va haver dues escissions. Pot tornar a passar?
—Pel que fa a Foc Nou, no passarà de cap de les maneres. N’hem parlat, ho tenim claríssim. Pel que fa a altres candidatures, espero que no passi.

—Continuareu militant a ERC passi què passi?
—Sí. A mi ja me n’han passat unes quantes, de coses, a ERC. Hi crec. És casa meva, soc d’esquerres, republicà, independentista, és el meu lloc. No aniré a un lloc on no pertanyo, on em senti incòmode.

—Una de les coses que us va passar a ERC va ser que vau plegar com a conseller. Es van generar dubtes sobre si havíeu encobert el que havia estat el vostre cap de gabinet, Carles Garcias, de les denúncies d’assetjament sexual. Va ser així?
—El vaig fer fora jo, que era el conseller, i era l’única persona que ho podia fer. Fer fora algú és una manera molt estranya d’encobrir-lo. Molt abans que sortís res a la premsa. Vaig prendre una decisió que no tenia a veure amb res d’assetjament sexual, que jo desconeixia, però sí amb una incomoditat pel que feia a les relacions de treball d’aquest home. Aquest va ser el motiu. El tema es va tancar. Es va investigar, es van fer sis informes, es van tancar els dos expedients, se’m va eximir, sense cap sanció. El cas no va entrar mai en el terreny de la justícia. I el tema central és que a mi no se’m va acusar mai d’assetjar ningú. Parlem d’una persona que treballava amb mi i que, en la seva vida particular, encara ara no sabem què va fer. Arriba un moment que hem de girar full d’aquestes coses. Per mi va ser molt dolorós, em va semblar molt injust. Però tinc tot el dret, i és bo i saludable per a tothom, que hi donem un cop de carpeta i tirem endavant. Hi ha una qüestió que crec que ara sí que és molt vigent: jo vaig dimitir per una cosa que no havia fet. Alguns es creuen que si has dimitit és perquè ets culpable. No, jo no era culpable. No vaig fer res. Ara, sí que va passar dins de la meva àrea. Per tant, vaig considerar que políticament sí que havia d’assumir responsabilitats. I ho vaig fer. Ho va fer Willy Brandt, que era el canceller alemany, quan es va descobrir que el seu cap de gabinet era un espia del KGB. Això als països nòrdics s’entén. Vull que s’entengui aquí també. I vull que, quan un dirigent d’Esquerra diu que han passat coses molt lletges i era el màxim dirigent però no es va assabentar de res, s’assumeixin responsabilitats.

—Ho dieu per Junqueras.
—Ho dic pel president Junqueras, per la secretària general, que ja ha fet un pas al costat, i per l’executiva en general. Nosaltres, a la llista, no portem ningú de l’executiva actual d’Esquerra. S’hauria d’entendre que encara que no fossin culpables del que va passar, encara que ho desconeguessin –que costa una mica de creure, perquè són gent intel·ligent–, tenen una responsabilitat. Si ets el president del partit i hi ha hagut un cacau que deixa el partit per terra, has de fer un pas.