05.09.2017 - 22:00
ERC és l’oposició moral a l’Ajuntament de Barcelona si ens fixem en l’últim baròmetre municipal. Aquest sondatge li atorga la segona posició quant a intenció de vot, molt a prop de Barcelona en Comú, que tornaria a guanyar. Els flirteigs entre totes dues forces no han reeixit en cap moment i el dirigent d’ERC, Alfred Bosch, s’ha erigit en un dels polítics més crítics amb les polítiques d’Ada Colau. Abans no tornin els plens, l’entrevistem per a parlar dels temes més candents a la ciutat: els ‘narcopisos’ del Raval, l’augment desbocat del preu del lloguer i, és clar, el referèndum de l’1-O.
—L’1-O els ciutadans de Barcelona podran votar al referèndum?
—L’1-O els ciutadans i ciutadanes de Barcelona podran votar. Tots els qui vulguin, amb totes les facilitats i com sempre.
—Fins a quin punt el paper de l’ajuntament és necessari per a desplegar les urnes a la ciutat?
—L’ajuntament, en unes eleccions habituals, porta bona part de la logística. Però es pot fer la votació de més maneres. De fet, des de fa temps, intentem que doni les màximes facilitats. Però és que es farà igualment perquè ja en sabem i podem arribar a tots els votants. Que ningú no tingui gens de por per això.
—Colau ha dit que hi donarà suport mentre no corrin perill els funcionaris. Com la interpreteu, la seva posició?
—Primer de tot, l’únic que ha amenaçat els funcionaris ha estat Mariano Rajoy. Amb amenaces clares que es dedicaran a empaitar els funcionaris que ajudin a la democràcia. Cap funcionari no ha de patir ni ha de tenir por. Pel que fa a la Colau, m’ofereixo a acompanyar-la a peu d’urna i que voti. Jo vull que la batllessa de la meva ciutat voti amb tota normalitat. Tothom sap que som l’oposició i ens hem desmarcat cada vegada més per la gestió de la ciutat. Però en aquesta qüestió, que ens hi juguem la democràcia, estem oberts a fer el que calgui. I ja li ho hem dit, a ella.
—A un independentista com Jaume Asens, què li diríeu?
—Doncs que també vingui a acompanyar la batllessa a votar i hi anem en comitiva. És molt important que els demòcrates sempre defensin la democràcia. Per mi, és impensable que demòcrates radicals com ells, favorables al dret de decidir i al referèndum –una altra cosa és el signe del vot–, no participin en l’1-O. Per això estic segur que estaran a peu d’urna perquè no em puc imaginar res més.
—Un altre dels problemes creixents, i mediàtics, de la ciutat són els ‘narcopsisos’ del Raval. Com es pot resoldre?
—Segurament tot és molt complicat, i cal cercar una solució complexa. Cada dia s’hi veuen escenes dramàtiques, veïns que són amenaçats o que no els deixen entrar a casa. Això no pot ser. Tornem als anys vuitanta, als anys durs de l’heroïna. Però crec que la reacció davant d’una tragèdia com la del 17 d’agost ja ens apunta el camí. Tothom va ser conscient que era una situació molt complexa i que calia aplegar totes les forces, coordinar-se i crear un grup de control i d’emergència. I es va anar per feina. Doncs hem de fer això mateix.
—Però els veïns es queixen que hi ha pocs mitjans policíacs.
—Però si tu crees un comitè d’emergència, que crec que és el que s’hauria de fer, on hi hagi els comandaments de tots els cossos, serveis socials i tots els implicats, has de poder donar les instruccions pertinents per mobilitzar els recursos necessaris. Que potser ha de ser més complicat resoldre aquesta crisi que no la crisi que es va resoldre amb rapidesa i eficàcia el 17-A? No hauria de ser així. Per tant, tenim el camí marcat i sabem que ho podem fer. Que es posin d’acord i que ho resolguin.
—I li ho heu proposat, a la batllessa, que formi una comissió?
—No. Encara no hem tingut cap ple i no hem tingut l’ocasió de fer-ho. Però ho faig ara per mitjà d’aquesta entrevista: comitè de crisi i resolguem-ho, perquè aquesta qüestió se’ns escapa de les mans. A tots. Diuen que si és per l’especulació, per la gentrificació, perquè els Mossos no fan la feina que han de fer… Però si hi ha pisos de propietat municipal. La Guàrdia Urbana, segons la disposició 16.1, té la potestat de defensar tota propietat municipal i no ha de menester cap ordre judicial. Poden entrar ara mateix i desallotjar-los. Per tant, que facin la feina.
—Teniu constància que hi hagi pisos municipals que han estat ocupats i siguin utilitzats com a ‘narcopisos’?
—Sí. Al carrer de l’Om número 9, que és del Patronat Municipal de l’Habitatge; al carrer d’en Robador 33, que és ocupat parcialment; i al carrer d’en Robador 45, que tota la finca és de l’ajuntament.
—I ho heu comunicat?
—Sí, al plenari de Ciutat Vella del juliol. Vàrem presentar una pregunta i demanàvem que es fes alguna cosa en aquestes tres finques de titularitat municipal. I van venir veïns de la zona que ho van avalar. Però la resposta del districte, que governa Gala Pin, va ser que no havien detectat cap acció ‘delinqüencial’. Que no sé exactament què vol dir, però suposo que es referia a acció delictiva. I com que ens van dir això, es van quedar tan amples. Doncs no, no n’estem satisfets i continuarem pressionant i donant suport als veïns perquè ho passen molt malament.
—Parlant de pisos. Es poden trobar ofertes de pisos de 15 metres quadrats per 650 euros. La regulació del preu del lloguer és la solució que cal aplicar?
—Vejam, això ho fan en països que tenen el mercat immobiliari molt madur. On hi ha molt pis públic, com en algunes ciutats alemanyes, Àustria o els Països Baixos. Però el problema d’aquí és que el mercat públic és molt escàs. Hi ha molt poca oferta de pis de lloguer social o de lloguer assequible. Si tu ara dius als privats que limitarem els lloguers, què faran? Ja m’ho han dit: ‘Ens n’anirem tots a la compra-venda.’ És un risc que no sé si hem de córrer. A banda que aquesta legislació només la pot fer un estat i de moment, el que tenim ens va a la contra.
—Colau sí que ha promès 2.000 habitatges de lloguer social.
—Ha fet la promesa, però no la compleix. L’últim semestre, pisos socials començats a Barcelona, 93. És el mínim històric. Hi ha la promesa electoral, que en el seu moment la va ajudar a guanyar les eleccions, però no ho fa. Al polígon d’habitatges de la Marina del Parc Vermell hi ha molts habitatges i en podrien sortir uns mil de lloguer social. Però està paralitzat. Can Batlló, veurem què en surt. Les casetes de Sant Andreu, veurem què en surt. És a dir, les promeses sí que hi són, però les xifres no. Ara com ara, el balanç en els dos anys i mig no és bo. De fet, és pitjor que en qualsevol altre govern municipal.
—Llavors, com se soluciona aquest augment del preu del lloguer que de moment no sembla que tingui aturador?
—El lloguer social ens sembla una opció molt bona, però s’ha d’activar. Els vàrem proposar que dediquessin el 25% de les inversions a habitatge social, o bé la meitat del superàvit. Ens van dir que no. I és especialment feridor perquè els últims dos anys hi ha hagut un superàvit de 100 milions d’euros cada any. Si haguessin dedicat la meitat de cada any a habitatge social, s’haurien pogut crear mil pisos en dos anys. Doncs no ho han fet. Barcelona té un parc públic de lloguer d’un 2,7%, quan la mitjana europea és del 15%. Anem molt enrere. Per això també vàrem proposar que pactessin amb l’altre 97%. és a dir, arribar a un acord de ciutat amb els privats: immobiliàries i associacions de petits i grans propietaris. Però et diuen que no perquè aquests volen fer negoci. Però és que es dediquen a això! A veure si entenem que el sector privat es guanya la vida, perquè si no entenem això arruïnarem aquesta ciutat. Això, ho fem als soviets, però no sembla que s’ho plantegin ara mateix. Acabarem aquest mandat amb la pujada del preu del lloguer més bèstia de la història de la ciutat.
—No hem parlat de l’atemptat. On éreu quan us en vàreu assabentar?
—Era a les festes de Gràcia amb el grup municipal i anàvem cap a l’atorgament dels premis. Ens van avisar que hi havia hagut un atropellament a la Rambla. En el primer pensament que vaig tenir volia que no fos un gran atemptat. Que fos un accident fortuït. De seguida es va veure que no, i llavors la sensació va ser una altra: ‘Merda, ens ha tocat a nosaltres.’ I a mesura que et van arribant imatges i en saps detalls, la desolació és cada vegada més gran. És que, vulguis o no, per mi i per molta gent, la Rambla és el nervi central d’aquesta ciutat. Jo visc a tocar de la Rambla i cada dia hi passo. Hi he viscut el primer amor, el primer petó, la primera discussió, la primera borratxera. La Rambla és tot això. Fa mal, molt mal veure la Rambla així.
—Què pot aportar de bo, si és que pot aportar res, un fet com aquest?
—Primer, que s’ha acabat la turismofòbia. Això ja no hi cap, en el nostre cor, sabent que les víctimes són totes de fora. Nascut a Barcelona, crec que no hi ha ningú. La gran majoria són clarament turistes. Com pots odiar una gent que ha estat immolada al bell mig de la teva ciutat? És impossible. Ara s’imposa una altra lectura. Tots hem de començar a entendre que si el nostre model turístic no és bo, en patim tots, també els turistes. Per tant, l’hem de canviar pels qui vivim aquí, pel nostre benestar, però també per la dignitat i el benestar dels turistes, perquè puguin fer un turisme de qualitat.
—Per tant, creieu que el model turístic de Barcelona no és bo.
—No prou. És clar.
—I què proposeu?
—Si en turisme podem ser París, per què hem de ser Cancún? Som una ciutat d’èxit, podem triar. Però per ser París hem d’aconseguir salaris de qualitat, allotjaments de qualitat –i no gent amuntegada de qualsevol manera sense inspeccions ni condicions–, serveis de qualitat… El que ens pot fer millorar i emancipar el nostre turisme és que hi incorporin la qualitat, però això vol dir que el treballador ha d’estar qualificat i ben pagat. I tot això ens ha de fer canviar el model.
—L’economista Miquel Puig diu que la solució al model turístic és augmentar els salaris. Legalment l’ajuntament pot imposar un salari mínim?
—La millor solució, la podem donar amb la república catalana. Perquè és tan fàcil com establir un salari mínim com el francès. Perpinyà té un salari mínim de 1.400 euros, i és aquí al costat. I nosaltres el tenim de 652 euros. És obvi que Barcelona podria funcionar igual o millor que a l’altra banda de la frontera amb un salari mínim més alt. Estic molt d’acord amb en Miquel Puig.
—Però legalment, l’ajuntament podria regular el salari mínim d’alguna manera?
—L’ajuntament ja ha aprovat, a proposta nostra, una iniciativa per establir un salari mínim de ciutat de mil euros. Aleshores, l’ajuntament, pot forçar fins on pot forçar. Per exemple, que els salaris que paga l’ajuntament siguin superiors a mil, i això en teoria ja passa. Dos, que les empreses que treballen per a l’ajuntament també paguin salaris mínims de mil euros, i això no es compleix. I hem protestat moltes vegades a la comissió d’economia perquè s’ha aprovat una cosa que no es compleix. L’ajuntament no aprofita aquesta mesura de pressió per a resoldre el problema.
—Les entrevistes a l’oposició són complicades perquè sempre assenyaleu els punts febles del govern i què hauríeu fet en el seu lloc, sense saber si això hauria resultat més beneficiós. Digueu-me la millor cosa que ha fet el govern municipal.
—La campanya. Ho dic molt sincerament. La van brodar. Van trobar el lema, tenia una idea força, basada en la justícia social però aferrada a un tema candent, l’habitatge. I, a més, la candidata era una persona que, per trajectòria personal, feia que fos un discurs creïble.
—I estrictament del mandat?
—És que ens ha decebut. Vàrem fer un vot de confiança i ens ha decebut. Què podem valorar-nepositivament? El cacau que van muntar al Born? Les promeses fantàstiques que no compleix? La justícia social que no arriba? L’Ada Colau era una promesa social i ja no ho és.
—Sense el PSC al govern, us afegiríeu a un pacte amb Barcelona en Comú?
—S’hauria de parlar d’un projecte, de les coses que es poden fer i quins plans hi ha. Però si volen fer les mateixes coses de sempre, PSC i ICV però al revés, no ens busqueu. Precisament la crítica d’Ada Colau era jubilar l’establishment. Això ho dic jo amb paraules molt mesurades perquè ella ho deia amb unes altres paraules que tothom recorda.
—Amb qui creieu que us entendríeu millor: Munté, Mascarell o Vila?
—Tots tres serien bons tinents de batlle. I Ada Colau, també.
—El 2019 us presentareu?
—Sí, jo sotmetré la meva candidatura al partit i el partit haurà de decidir.
