Alfons Llorenç: “La casa reial va prendre partit contra els valencians”

Alfons Llorenç (Alcoi, 1951) és un d’aquells personatges imprescindibles i polièdrics. Periodista, batlle, cap de gabinet del president Albinyana, assessor del president Lerma, articulista i organitzador de viatges. Entre més coses. Ara està jubilat, però continua escrivint articles sobre història i antropologia. Diu que el seu compromís amb el país el va dur a improvisar-se com a polític. Considera un privilegi haver tingut l’oportunitat d’estudiar quan poquíssims de la seua generació i de la seua extracció social ho van poder fer.

Havent militat en el PSAN, ha estat a la cuina de la majoria de fets històrics de la primeria de la democràcia al País Valencià. La seua memòria és la d’aquells anys fundacionals tan convulsos. Com que també és un gran coneixedor d’allò que passa a la cúria, val la pena d’escoltar les seues reflexions sobre el canvi imminent a la seu valenciana.

És per això que una entrevista com aquesta pot començar parlant de com s’ho feia per amagar cintes de cinema amb notícies que no agradaven el govern, i pot acabar parlant de la joia que ha despertat la designació del nou arquebisbe de València.

—Televisió Espanyola va recuperar fa unes setmanes unes imatges inèdites, per haver estat censurades, de l’atemptat contra Joan Fuster l’11 de setembre de 1981. Éreu el reporter que va anar a cobrir la notícia.
—A Aitana, el centre de Televisió Espanyola a València, em tenien una mica marginat. La UCD hi tenia uns censors que s’encarregaven de vigilar-nos i controlar-nos. Quan dius alguna cosa clara o arribes a protestar, la marginació és automàtica i diria que aquells ressorts encara no s’han acabat. D’això de Fuster em van avisar i vaig anar al director per dir-li que calia fer-ho, però la resposta va ser que allò no era notícia. Com que vaig insistir-hi, i també perquè jo venia de ser cap de gabinet de la Presidència, supose que devien pensar, a veure si aquest ara ens du problemes. Ens hi van enviar a mi i a un càmera. Enregistràvem amb cinta de cinema, sense so. En tornar em vaig posar a escriure una peça que havia de durar uns tres minuts. Quan ho vaig acabar, ho vaig passar al censor, que ho va llançar a la paperera. En aquell moment, vaig pensar en allò que em deia Sanchis Guarner, que en alguns llocs calia ser un infiltrat.

—Un infiltrat.
—Sí. I vaig anar a la cabina de muntatge a rescatar tant com vaig poder dels dos rotllos que havíem filmat. La manera d’amagar-ho era posar-ho dins la caixa on es guardava tot el material que s’havia emès durant el dia. Dins la caixa d’aquell dia hi havia tot el film emès, i aquell tros de rotllo no emès. A vegades, en comptes d’amagar la cinta censurada aconseguíem traure-la d’allà i passar-la, per exemple, a la corresponsal de la revista Tiempo, que era Rosa Solbes, i ella en treia fotogrames i contava les històries a la revista.

—Ho fèieu tot sol?
—Un càmera i un muntador hi col·laboraven. Ho fèiem amb tota mena de material. L’arribada de Renau de l’exili el 1976, unes vagues salvatges que sabíem que no sortiríem i ja en guardàvem els primers minuts… Coses així.

—Acabeu de recordar que anàreu a Televisió Espanyola després de ser cap de gabinet del president Albinyana. Com arribàreu al càrrec?
—L’any 1978 vaig fer el discurs de l’Aplec de la Joventut a Sueca. Era un discurs molt crític. S’acabava de fer el Consell de País Valencià i jo deia coses com que callant tots, el Consell rebia més insults que competències, essent l’òrgan de govern més important del país. Això va arribar al president Albinyana i em va demanar que li portara el discurs. Després em va proposar de ser el cap de gabinet. Jo li vaig respondre que segons com. Quan un polític et festeja, has de tenir un programa i un projecte. Acceptar un càrrec és un pacte. Jo l’havia conegut quan era advocat laboralista i sempre m’havia cridat l’atenció el fet que era una persona que acceptava la crítica, cosa que no era gaire habitual. Una de les meues funcions era fer-li una crítica dura per a reflexionar i corregir algunes coses.

—Va durar poc, aquella època.
—Fins al desembre del 1979, realment, gener del 1980. Ens varen fer fora del Consell, que és una cosa increïble, que un partit democràtic se’n vaja de les institucions.

—Com definiríeu aquells mesos?
—Intensos, emocionants, de patir, un poc de tot. Era la consciència autèntica de refer un país. De construir un habitatge pilot. I també sabíem que havíem de fer coses que ens transcendiren, perquè vèiem els perills que ens envoltaven. Ací hi havia el senyor Milans del Bosch. Van portar a les comissaries els inspectors de policia més fatxes i més repressors del País Basc. Un exemple de com funcionàvem. Jo tenia un informador al regiment d’intervenció immediata d’Alcoi. El seu reglament, segons encara la disposició de l’exèrcit de Franco, deia que només podien tenir vitualles per a vint-i-quatre hores. Si un dia se’n demanaven per a quaranta-vuit, vèiem venir un cop.

—El Consell era una institució molt tendra.
—No tan sols l’havíem de consolidar sinó que, per si la desmuntaven, havíem de crear coses que pogueren ser referents: l’himne, la senyera, el nom… I deixar molta documentació escrita. I això fèiem. S’havia de normalitzar el país i crear-ne les estructures. És el que intentàrem fer, fins i tot, en contra del PSOE. Va ser apassionant? Sí. Perquè cada dia notaves que la presidència creava una esperança. Era molt impressionant veure que quan algun dels partits desmobilitzava la gent i anaves a un poble, tenies la gent del PSAN i els immigrants donant suport al projecte.

—Ho vàreu fer molt, això de recórrer pobles.
—Sempre he pensat que un país necessita una capital, i jo m’estime molt València, però una de les coses que vaig pactar amb el president Albinyana era que havíem de traure el Consell de la ciutat de València. Anàrem de Sant Rafael del Riu a Oriola. Preparàvem els viatges i el missatge era que la democràcia no podia existir sense l’autogovern. Tenia molta cura del protocol. Sempre feia que el president tinguera els honors que li corresponien, encara que haguera de fer alguna trampa perquè, per exemple, sempre fos l’últim a parlar. Molts batlles encara eren de l’època franquista i jo sempre evitava que en cap fotografia apareguera cap sant del règim anterior, els Jose Antonios i els Onésimo Redondos que encara hi havia en molts salons de plens, per exemple. Jo creia honestament que calia fer-ho perquè eren signes, era allò que deia la gent propera al president Companys, que la imatge de poder crea poder. I fer allò, en aquell moment, era l’única via.

—Vàreu triar Morella com a ciutat on començar el procés autonòmic.
—Hi vaig anar l’any 1976 i vaig quedar-ne molt impressionat. Em va fer la impressió de ser a Florència. La gent tenia aquell esperit de ciutat, de cultura urbana. L’havien degradada, però mantenia els símbols. L’ajuntament encara pujava a l’església amb una marxa especial. Es conservava la marxa dels reis, de quan hi anava a fer corts… Per això vam triar Morella per a començar el procés. Decidírem que allí es fes el Plenari de Consellers que decidiren l’autonomia pel 151.

—Per a estalonar això, demanàreu als ajuntaments que s’afegissen a la petició.
—A la vista de l’assilvestrament progressiu de la UCD i de la relació d’Emilio Attard amb els anticatalanistes més radicals, vaig tenir una mena d’il·luminació. Veia que allò es podia aturar. Perquè llegies que la constitució prohibia de federar autonomies i ja tenies una idea per on aniria tot. Per això vam demanar als ajuntaments que demanaren massivament l’autonomia. Els vàrem enviar el text de l’acord i un cartell perquè tot el món tinguera la mateixa informació. Sempre que podíem, el president hi anava. Dissimulàvem i ho fèiem coincidir amb les festes patronals, per exemple. En un despatx amagat de la Generalitat tenia un mapa i anava posant agulles als ajuntaments que signaven. Així sabia quines eren les zones on calia insistir. Per a no mobilitzar la UCD i Emilio Attard, donàvem les dades amb retard.

—Malgrat tots aquests suports, el 151 se n’anà en orris.
—Quan anàrem a dur tota la documentació a Madrid ens vam trobar amb Rafael Escuredo, que era el president d’Andalusia. Albinyana li va contar com havíem fet les coses. Ell va prendre nota i van copiar el procediment. Els andalusos van poder fer el referèndum quan van voler. Al País Valencià, no. Hi havia el pacte d’Alfonso Guerra amb Abril Martorell, amb Felipe González i Adolfo Suárez darrere. I la intercesssió de la casa reial. La medalla al mèrit que la casa reial va donar a Maria Consuelo Reyna, la gran desestabilitzadora d’aquest país, era un pagament pels favors. La casa reial va prendre partit contra els valencians.

—Quan us vau adonar que tot allò que fèieu acabaria malament?
—Massa tard. Teníem molta feina i anàvem fent-la. A més, crèiem molt en la democràcia. Teníem el compromís autonòmic de tots els partits, de tots els sindicats. Fins i tot, Alianza Popular el va signar. Però vam veure que al president de l’assemblea de parlamentaris no li donava la gana de redactar l’estatut. Veies coses estranyes. Teníem el 99% dels municipis i el 99,99% de la població representada. A partir d’ací, fan com el que han fet a Catalunya, tota mena d’arbitrarietats i de conculcar els principis constitucionals.

—Enguany tothom celebra l’estatut del 1982 com una victòria. Sembla que s’obliden d’aquella derrota.
—La via del 151 la volíem perquè és l’única via de la constitució que reconeix un mínim de sobirania al país. I de fet, l’estatut el redacten els parlamentaris i, quan es debat a Madrid, els diputats del congrés no poden esmenar-lo. Només escriuen motius de desacord, que és com s’anomenen. Amb aquests motius, els parlamentaris valencians tornen a redactar-lo. Quan això ho desbaraten i arriben a la cosa salvatge de fer desaparèixer del Palau de la Generalitat les actes de les peticions dels ajuntaments, el que es fa és una llei més de les que elabora el congrés espanyol. És un estatut atorgat, i no és el mateix, perquè de la mateixa manera que et dóna competències, te les pot llevar. Per saber la categoria que tenim, només cal veure on posen el president valencià en el protocol dels grans actes de l’estat. El posen per darrere del president de Múrcia.

—…
—En un desert, no deixa de ser un instrument amb el qual s’han pogut fer coses. Però tota eixa propaganda que tenim un estatut de segona però que tenim les competències de no sé què… Jo veig més aviat que ha estat un instrument que ens ha permès de fer coses, però per a mi era molt més important que fos un instrument de sobirania, i no ho és tant. No tenim el dret privat valencià, per exemple. A l’estatut del 151, hi havia una disposició addicional que derogava el decret de Nova Planta. No oblidem que encara és en vigor.

—També vàreu ser assessor del president Lerma.
—Vaig ser el comissari del 750è aniversari del naixement del poble valencià, i després el president em va demanar que em quedara com a assessor d’afers culturals.

—El protocol de la festa del Nou d’Octubre és obra vostre?
—Sí. Me’l vaig haver d’inventar l’any 1988. Volien fer coses molt folklòriques, una naumàquia, coses així, però jo els vaig dir que calia donar una dignitat a la celebració, fer país, que la gent sabera que havíem tingut un estat sobirà independent d’ençà del 1238.

—No deixa de ser una cosa un poc folkloritzada, ara, el Nou d’Octubre. Com si el poder mateix intentara descafeïnar aquesta reivindicació i quedar-se amb el comboi.
—No tan sols han neutralitzat tot allò que fos contestació a la situació de l’estat, sinó tot allò que, senzillament, creava identitat. Fins i tot, ara empren la paraula identitat com un insult. No! L’identitarisme insultant és el de Vox. No pas el nostre, que, en definitiva, l’únic que fa és, serenament, afirmar una personalitat davant aquells que volen bandejar-la totalment. Com es pot celebrar un Nou d’Octubre de la manera que se celebra? S’hi han afegit una sèrie de coses de folklorització nua i crua. No dic que la cultura popular no hi siga present. Al contrari. Però tot al seu lloc. Que la gent tinga clar que la cultura és universal, però el gest és particular. Que això ens ha servit per a comunicar-nos. Si tu comences per desmuntar-ho… Per exemple, nosaltres fèiem, com a molt, dues altes distincions, ara en fan quaranta. Per a què? Per a omplir el saló?

—Aquesta neutralització també es nota al carrer.
—S’ha centrat tot en l’acte del matí. Una processó cívica és una cosa seriosa. Aquesta i la de l’Estendard de Palma són les dues festes nacionals més antigues del món. I Ia d’Alcoi, que és la processioneta del matí, de Sant Jordi, amb la senyera. O la d’Oriola. Això és una cosa seriosa. Però el que s’ha fet ha estat clavar-hi de tot. Fins i tot bous. I això afecta la manifestació de la vesprada. Ací estem només per a festes, no per a una cosa. Això és el que agrada a l’estat espanyol, que siguem festius. Es fa expressament, perquè això no deixa de ser una festa amb molt de cos i molta carn. Una festa que per si mateixa és una reivindicació imponent. Un estat sobirà, independent, naix a Europa. Jaume I agafa el dret romà, el ressuscita i el du ací. És massa seriós per a folkloritzar-ho.

—Tothom es felicita perquè l’arquebisbe electe és valencià. Hi ha motius?
—És una cosa realment extraordinària. L’església encara té molta importància sociocultural, no siguem babaus. Quantes coses sagrades pel poble però dessacralitzades no es mouen al voltant de l’església? En un poble, el 90% de la cultura popular pot moure’s al voltant de l’església. Quan tu veus cavalls a les festes de Sant Joan al teu poble, això s’ha salvat perquè ha anat unit a l’església. Al nostre país tot val per a desfigurar-nos. Per exemple, no podem parlar d’ànimes en pena perquè és de mal gust, però hem de celebrar Halloween, ara. És evident que hi ha una sèrie d’accions deliberades per a deixar-nos en calçotets. A més, als valencians, de la Batalla d’Almansa ençà, ens han castigat molt més que altres països. Hem tingut arquebisbes bascos, que al seu país són molt nacionalistes, però quan surten d’allà són la pica a Flandes i el braç armat de la monarquia castellana. Hem tingut les tres diòcesis castellanitzades.

—Però del País Valencià han sorgit molts bisbes.
—Que han pogut ocupar altres seus, però mai la de València. El fet de tenir un bisbe valencià, que parle valencià, que estime la llengua com l’estima el bisbe Benavent, que siga prudent, això és un bàlsam… Cañizares era de Vox i s’ha acomiadat fent un acte de Vox. Un rosari per la vida, l’excusa de sempre. Volia que la unitat d’Espanya fos dogma de fe, no transigia a fer misses en valencià… I Munilla, el que han enviat a Oriola, és un impresentable. I això és per culpa del cardenal de Barcelona, Omella, que és qui nomena els bisbes i qui vol espanyolitzar tot l’episcopat. Ara hem de tenir en compte tota la mobilització contra Benavent que hi ha.

—Qui són?
—Hi ha hagut insults. La Reial Acadèmia de Cultura Valenciana, lo Rat Penat. Hi ha capellans que imparteixen doctrina i la imposen i ara veuen com perilla el seu estatus. No el càrrec, però sí la influència.

—Encara funcionen aquestes intrigues de sotanes com si fos l’època dels Borja?
—Pitjor! Pitjor perquè a l’època dels Borja hi havia on triar! Però ara no sé com dir-te… Ara hi ha molta gent de segona fila. L’atracció de l’estat clerical ha caigut i ara s’hi clava gent que, com ells mateixos comenten, vol ascendir. Ara que s’han de nomenar càrrecs hi ha batalles campals.

—Heu citat l’arquebisbe Omella.
—En el nomenament de l’arquebisbe de València hi ha hagut quatre candidats forts. Rouco Varela, que ja està jubilat, encara mana prou en un sector de la conferència episcopal i tenia un candidat. Omella en tenia un altre, però no era Benavent, volia dur el de Barbastre. El de Madrid volia dur el de Getafe… Van estar barallant-se fins que el nunci del Vaticà es va plantar i va optar per Benavent. Un home de doctrina segura, però no reaccionari. És la persona que triarien els cristians si pogueren.

—I un home arrelat al territori.
—Encara té el seu domicili a Quatretonda. I cada mes, un dia i mig, hi va a reconstruir-se, a rehabilitar-se. La serra, la terra… Li encanta. Els valencians al·lucinem que puga ser un dels nostres. Crec que ens anirà molt bé. Encara que tindrà una oposició duríssima. Tant dins l’església com a l’entorn polític.

—El president Puig també estava content perquè és el bisbe de la seua diòcesi.
—Sí. És el bisbe del president. A més, ha estat més a Morella que cap altre bisbe de Tortosa. Ha presidit processons… Però pensa en tota la dretona. Ara els han llevat un altaveu. Farà el que puga, però els altres no faran el que vulguen, i això ja és una passa endavant.