Segurament és el moment en què he quedat més estabornit, dels molts que he passat parlant amb gent de tot Europa sobre la independència dels Països Catalans. En aquest cas era amb un polític letó important, d’aquells que Espanya no ha pogut comprar amb els avions militars. Tan senzillament, em va preguntar: “I per què no vàreu proclamar la independència quan Franco es va morir?” Ell sabia que jo havia viscut el seu procés de molt a prop –de fet, la nit que l’URSS va reconèixer la independència letona jo era a Riga. De manera que hi va insistir: “Creus que si no haguéssem fet la independència aquell dia mateix avui seríem independents?” Vaig entendre el seu missatge. Explicar-li què ens va passar ací, però, ja va ser molt més complicat.

Hi havia l’amenaça militar, li vaig dir. Nua i crua. Però a Letònia aquesta amenaça encara era molt més present i concreta. Letònia tenia poc més d’un milió d’habitants, Riga era la capital de la flota de la mar Bàltica en l’època soviètica –cosa que inundava de militars la capital letona– i a Liepāja hi havia el llegendari 14è esquadró de submarins, amb setze d’aquests vaixells estacionats permanentment. Al final de l’URSS, en el moment de la independència, a Letònia hi vivien més russos i ucraïnesos que no pas letons. Poca broma.

Hi havia també, vaig prosseguir, el fet que eixíem d’una dictadura de dècades, terrible. Amb presoners polítics, amb morts sense enterrar a les voreres de les carreteres –que encara hi són–, amb parets famoses perquè servien per a afusellar, com la de Paterna que tant angoixava l’Estellés. Però què li havia d’explicar jo a un letó? Ells no tan sols eixien d’una dictadura de dècades tan terrible o més –amb milers de deportats a Sibèria–, sinó que ho canviaven tot i canviaven de tot: de sistema econòmic, de model de societat, de forma de govern, d’organització estatal…

Finalment, li vaig dir que Espanya ens havia ofert l’autonomia. I que ens ho vam creure. Que ens vam creure que allò era un pas endavant que ens portaria a la llibertat, a la normalitat nacional, a la democràcia. I aquesta sí que era una diferència radical. Als letons els van prometre de tot: l’autonomia, la federació, la confederació, la unió d’estats independents, fins a arribar a la famosa Confederació d’Estats Independents de Borís Ieltsin i Leonid Kravtxuk… Però ells van dir que no a tot. O independència o res.

La història la vaig explicar fa uns quants anys a Alfons Llorenç, aquest “homenot de cap a peus i en la doble accepció del terme”, que es va morir ahir i que avui ens retrata tan bé Núria Cadenes en el seu article. I li la vaig explicar perquè ell precisament va ser un protagonista directe i importantíssim de l’impuls –amb visió d’estat, creient-se que posaven dempeus un estat– dels inicis de l’autonomia valenciana, de la Generalitat.

Done fe, personalment, de la confusió que dúiem i de la dificultat que molta gent teníem per a diferenciar entre aquella autonomia inicial i primigènia i la independència. Ell ho explica bé, això, en aquesta gran entrevista que li va fer Esperança Camps. L’Alfons, savi, elegant i compromès, descriu molt bé com van anar aquells anys, com van voler crear entre uns pocs una “dignitat de país” del no-res. I com, quan els espanyols van decidir que ja n’hi havia prou, ho liquidaren tot, president Albinyana inclòs.

El dia que li vaig explicar –en una taula del bar de l’Octubre– la història del polític letó, l’Alfons ja feia dècades que s’havia esborrat de qualsevol il·lusió autonomista. Cosa que gairebé ha esdevingut una necessitat higiènica, vist els espècimens, alguns literalment repugnants, que han anat ocupant la Generalitat Valenciana.

Però no havia deixat ni un sol dia de treballar pel país. Des de la cultura, promovent viatges arreu dels Països Catalans –m’explicava entusiasmat que a l’Alguer hi ha una Mare de Déu dels Desemparats–, movent-se en els cercles cristians progressistes, escrivint com el periodista, bo, que sempre va ser.

Recorde que, en rematar-la, va restar pensatiu, ell que en definitiva va deixar la pell per aquest projecte autonomista que semblava voler fer realitat el PSOE. I va reaccionar explicant-me dues coses concretes que crec que el retraten bé. I que en un dia com avui, en què ha faltat i ens ha deixat orfes, poden retornar als lectors una mica d’aquell missatge positiu, que sempre va cultivar malgrat les adversitats.

Primer va dir: “D’acord, però els hem fet empassar moltes coses també”, i em va posar d’exemple la Generalitat. “Ara poden ser tan anticatalans com vulguen, però si de la Generalitat Valenciana en diuen Generalitat és perquè és explícitament catalana: no hi ha cap Generalitat a Espanya. Per quins cinc sous, si no…?”

I després, tot parlant del procés d’independència de Catalunya, que ell, com tants i tants valencians, seguia amb autèntica passió, em va dir alguna cosa així com –aquesta frase no la recorde en el detall, com l’anterior, però sí en la intenció– que quan Franco es va morir els espanyols havien trobat una eixida intel·ligent, però en canvi no havien estat prou intel·ligents per a mantenir-la oberta. I que ara ja no enganyaven ningú. I que ningú que s’estimàs el país de veritat no podria ser enganyat, novament. Amén.

PS. Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense un mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en també o per saber els avantatges de fer-se’n.