Alfons Esteve: “Cercar el consens en matèria lingüística és una trampa, no el tindràs mai amb Vox ni el PP”

Alfons Esteve, cap del Servei de Llengües i Política Lingüística de la Universitat de València i especialista en igualtat i usos lingüístics, ha fet públic que deixaria de pertànyer al Consell Social de les Llengües (CSL). Aquest òrgan de participació es va crear l’any 2018 i alguns dels objectius que té és avaluar la política lingüística impulsada pel govern valencià i proposar al govern mesures que fomenten la normalització del català. Té una composició molt nombrosa. En fan part, per una banda, persones designades per entitats i partits polítics i, per una altra, experts en llengua, en normalització i en usos lingüístics.

Un dels motius que han dut Esteve a presentar la renúncia és que, d’ençà que es creà l’organisme, tan sols s’han convocat dues reunions. “El resultat global és 0 accions i 0 iniciatives fetes. Aquest n’és el balanç”, escrivia a Twitter.

En aquesta entrevista, afirma que en política lingüística el segon Botànic no ha tingut cap iniciativa, que s’ha limitat a deixar passar el temps. I es demana per què el Consell Social de les Llengües no va ser consultat per elaborar l’informe sobre el requisit lingüístic a la llei de funció pública.

—Quin balanç en feu, del vostre pas pel Consell Social de les Llengües?
—Jo formava part del ple del CSL i de la comissió permanent. Només ens han convocat a un parell de reunions amb un parell de propostes. Una sobre la llengua de signes i una altra sobre el pla quinquennal de política lingüística de la Generalitat. Ens diuen que ens faran un primer esbós d’aquelles coses i que ens ho diran. I aquestes són les hores en què no s’ha fet res. Som al 2022. La darrera reunió es va fer el 4 de març de 2020. És cert que hem passat la pandèmia, però en pandèmia he fet vint o trenta reunions virtuals i presencialment ja n’he fetes unes quantes, i no se’ns ha dit res ni es preveu que n’hi haja més.

—Qui l’ha de convocar, el Consell Assessor de les Llengües?
—La potestat la té el president de la Generalitat, que també és el president del ple del Consell Assessor. Quant a la comissió permanent, la presideix el qui té el càrrec de conseller o consellera d’Educació. Qui fa de secretari en tots els casos és el director general de Política Lingüística. I ell és qui té la funció de dinamitzar i de convocar aquestes reunions.

—Abans de decidir d’abandonar el consell, en vàreu parlar amb el director general de Política Lingüística, el senyor Rubén Trenzano?
—Sí que se n’havia parlat fa un temps. És de veres que recentment, no. En una reunió d’un altre àmbit sí que li vam preguntar per l’activació del CSL i va dir que, ara com ara, no tenien previst de convocar-lo perquè volien fer un estudi de la situació actual i sense aquest estudi no volien posar-lo en marxa. No sembla que es pose en marxa en aquest any que resta de legislatura.

—Quina penseu que és la raó de fons per a no haver activat el CSL?
—No ho sé, i no sé si em correspon a mi de dir-ho. Se suposa que aquest òrgan hauria d’assessorar el Consell en matèria de política lingüística. No sé si és que realment no volen que ho fem, perquè ells tenen alguna cosa prevista… No s’entén per què el creen i després el maten. Potser és perquè és massa gran, és un monstre de consell, o  potser no hi han cregut massa. Crec que és un organisme desaprofitat.

—…
—Per exemple, dins el Botànic, hi ha la batalla del requisit lingüístic. Per què no es consulta el Consell Social? Hi ha càrrecs polítics, però també experts en sociolingüística, en ensenyament, en funció pública… Per què no s’ha consultat, en compte de fer només una comissió política per a decidir quin nivell lingüístic s’ha d’acreditar per a accedir a la funció pública valenciana? Per què no es va demanar un informe al Consell Social de les Llengües, que té capacitat per a fer-ho? No sé molt bé quin és el criteri, no sé per què no ho han fet servir, però a mi no m’interessa gens ser en un consell per ser-hi. Em fa la sensació que en aquest segon Botànic no s’ha avançat gens en qüestions de política lingüística, hi ha una certa paràlisi. Si garbelles l’activitat de política lingüística, què hi ha? Què s’ha fet aquests tres anys? Jo trobe que res i, per tant, no vull ser-hi per ser-hi. Jo vull que es faça política lingüística.

—Us referiu a l’informe sobre la mínima exigència als alts funcionaris de la Generalitat. Quina sensació teniu?
—Molta frustració. Hem esperat la introducció de la capacitació lingüística en el funcionariat des del moment que es va constituir el Botànic. En el programa del 2015 ja hi constava, el requisit. El 2016 hi ha un acord molt treballat per les entitats socials i els tres sindicats més potents de la funció pública que estan d’acord a exigir la capacitació. I fins l’any passat no s’aprova una llei. Deixen passar una legislatura i escaig. I a més, la llei que aproven no conté l’exigència, sinó que diuen que s’ha de fer un decret en el termini d’un any. Ja ha passat l’any i encara no s’ha fet. I el que es fa públic és que l’exigència per als grups més alts, A1 i A2, els tècnics, és un nivell B2. Segons el marc europeu de les competències lingüístiques, un B2 no serveix per a les tasques que ha de fer un funcionari. No té sentit que a un professor, un mestre, li demanem un C1 i a un assessor jurídic, a un arquitecte, a un metge, no li demanem el mateix nivell. No hi haurà cap expert en llengua que et diga que amb un nivell B2 es pot fer una feina correcta. No és viable.

—Com valoreu les conseqüències de l’aplicació de la llei del plurilingüisme a l’educació secundària?
—Tenim un problema molt important i és que no tenim dades. La conselleria no les publica. Estem com en èpoques passades. Ningú no publica dades. El plurilingüisme és una qüestió complexa. Tenim la justícia que tenim i és molt difícil d’avançar. Deixeu-me dir, abans de continuar, que el sistema d’ensenyament de secundària no és el meu àmbit d’actuació, i no sóc una veu molt autoritzada per a parlar-ne. Ara, molta gent explica que, com que s’introdueix un 25% de la docència en castellà a tots els centres –també allà on abans el projecte lingüístic era tot en valencià, les anomenades línies–, en zones valencianoparlants baixen les hores de docència en valencià. En canvi, en les zones castellanoparlants no s’aplica de la mateixa manera. El 25% o el 50% de valencià que diu la llei, no s’hi aplica. Per tant, alguns diuen que hem retrocedit allà on teníem el 100% i no hem avançat en el lloc on s’hauria d’haver implantat el 25% o el 50%. Però insistesc en la falta de dades.

—Aquesta xifra del 25% que al Principat també s’ha imposat, té cap explicació?
—Des del punt de vista de l’ensenyament, no té cap explicació, i aquest és el problema. No hi ha cap estudi que avale eixa xifra. Això ix d’un òrgan que no té la competència per a fer-ho. Ix d’una primera sentència de Catalunya, que diu que el mínim que  s’ha de fer en castellà en un centre ha de ser el 25%. Això no ho pot dir un tribunal. El tribunal no pot legislar. El tribunal interpreta les normes. Podria dir: “A les aules ha d’haver-hi docència vehicular en castellà.” L’exigència del 25% no sabem d’on ha eixit. És una decisió que va traure el TSJ en un cas, i el mateix tribunal ha anat fent sentències i s’ha instaurat com a norma, però això no era fixat en cap norma. Ací, al País Valencià, en la llei de plurilingüisme, sí, però a Catalunya, no. No té cap aval científic. Tots els estudis que hi ha sobre l’ensenyament de llengües diuen que en el cas d’una llengua minoritzada com la nostra, com que no tens espais públics, perquè tots són copats per la llengua dominant, necessites compensar-ho amb l’ensenyament integral. Ningú no avala que l’ensenyament haja de tenir el 25%.

—Sí que el marca la llei de plurilingüisme valenciana.
—La llei la trauen a conseqüència de l’anul·lació del decret del plurilingüisme, i crec que fan una llei a corre-cuita. S’ha dit, no sé si és de veres, que es va pactar amb el ministre espanyol del PP de l’època. Van pactar que farien una llei que diria que el mínim seria del 25% en castellà i que, a canvi, el PP no hi recorreria en contra als tribunals. No tinc dades per a confirmar-ho. Però la realitat és que hi ha el 25% i que el PP no hi va recórrer en contra quan era al govern espanyol. Ara, amb això que passa a Catalunya, alguna gent de la conselleria diu: “Veieu com nosaltres sí que tenim blindat l’ensenyament en valencià i a Catalunya tenen problemes? Nosaltres vam introduir el 25% per a no tenir eixos problemes.”

—Com a expert en política lingüística, us hem llegit papers on remarqueu que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià ja té quaranta anys i s’ha de fer nova.
—Efectivament. Aquest era un dels motius pels quals vaig acceptar de formar part del Consell Social de les Llengües. Jo entenia que hauríem pogut donar unes línies bàsiques d’actuació, perquè l’actual llei és pensada per quan no hi havia internet ni els mitjans de comunicació actuals, ni tot el sistema de consums dels xiquets i dels joves, les plataformes. No hi ha res que regule relacions laborals… No té pràcticament obligacions. Tot són desiderates. Quantes coses de fa quaranta anys aprofiten ara? La prova és que en el decret d’usos que va publicar el govern, precisament, intentaven avançar en l’ús de la llengua dins l’administració i una de les coses que deia la sentència del TSJ valencià era que el decret anava més enllà que la llei, i això un decret no pot fer-ho, i el tombaren. I encara un altre detall. El gruix de la llei d’ús té a veure amb l’ensenyament i ho han modificat fent-ne una de nova que és la llei del plurilingüisme. Però sembla que la resta de coses no les volen modificar.

—Aquells que no la volen reformar diuen que  ara no és el moment perquè no s’arribaria a cap consens.
—Crec que això és una trampa. El consens sempre es gasta per a la llengua, però per a les altres coses, no. El Botànic va aprovar no fa gaire una llei molt potent sobre les persones LGBTI, una llei de les més modernes de l’estat, i s’ha aprovat amb la dreta en contra. No hi havia consens, i no passa res. Amb la llengua, trobar consens amb Vox deu ser molt complicat. I si l’hem de trobar, no avançarem mai. En temes d’agenda LGBTI, o la llei de l’avortament, tenen el vot en contra de la dreta reaccionària, però no passa res. S’avança. I la gent ja entén que la dreta no voldrà mai aprovar eixa llei. Per què en la llengua sempre hem d’estar pendents del consens? Seria millor, és clar, però amb el PP i Ciutadans i Vox, és possible avançar? No? Doncs avancem sense ells. En altres coses som agosarats, amb la llengua no volem ser-ho?

—D’on ve aquesta por?
—Alguns diuen: “Si la canviem, encara serà pitjor.” Jo crec que no serà pitjor. Crec que en qüestions lingüístiques a aquest govern li falta molta valentia. Probablement, és que entre ells mateixos no estan d’acord. Però també en moltes altres coses tampoc no hi estan i tiren endavant. S’ha de ser valent. Si fas política és per fer allò que tu dius. I tampoc no els demanem res de l’altre món. El primer Botànic parlava d’una llei d’igualtat lingüística. No volem res més que complisquen el seu programa polític. En aquest segon Botànic, la qüestió de la llengua ha desaparegut totalment. No la trobaràs mai. I amb això, no vull dir que siguen contraris a la llengua, que no ho són, i no són el PP, però tampoc no hi ha cap avanç. I no avançar implica retrocedir. I la situació social que tenim no és bona.

—Després d’anunciar que deixeu el Consell Social de les Llengües, heu rebut cap missatge?
—No.

—Espereu que ho facen?
—M’agradaria. Però ja us dic que no… He fet moltes propostes. Públiques, privades, i no ha funcionat. La veritat és que no espere res. Ho haurien pogut fer ahir, no m’han dit res. Tant de bo em diguen alguna cosa, els explicaré per què…