Alfons Cornella: “El problema de Catalunya és que no sabem llegir el que passa al món”

Alfons Cornella presenta avui el seu últim Radical, que durant anys ha estat una de les conferències més esperades, per les seves aportacions de visió de futur. Enguany té el títol: “30 anys de somnis tangibles: Com canviarem els propers 20 anys a la llum de com hem canviat els darrers 30?” Què farà, després, Cornella? No ens ho vol revelar. Ho dirà al final de la conferència, però segur que no s’estarà sense fer res. Ens diu que no ha estat influent. Malauradament, segur que no ho ha estat tant com caldria, però segur que la seva mirada cap al futur ha servit per a il·luminar i obrir camins a molta gent. La seva feina al capdavant d’Infonomia i de l’Institute of Next, com també les seves conferències, llibres i articles, han estat una porta oberta cap al món i cap al futur. En aquesta entrevista parlem de com serà el futur i repassem la situació a Europa i al nostre país, sempre amb la Xina de fons. Ell es defineix com a optimista.

—Com serà, el futur? Ens podeu avançar res de la conferència d’avui?
—Et puc dir que durant dues hores no parlarem del Mobile. Cap crítica, que és fantàstic!, però em sembla que es deixen coses. Hi ha moltes qüestions que ens han de preocupar molt més. Quan parlem de futur, el focus el poso en dues coses: energia i educació. Són les dues coses que ens hauran de preocupar més els anys vinents. Aquest dipol energia-educació no el veig reflectit enlloc, no els veig posats junts, perquè sembla que siguin dos discursos molt separats. Per mi van molt intensament lligats. Si no tens accés a l’energia barata, no podràs desenvolupar-te tecnològicament i fer feina amb la gent amb talent que tens. Si no pots fer-la, se te n’anirà el talent.

—L’educació, com la tenim?
—Sóc optimista amb el sistema educatiu perquè tenim persones innovadores amb ganes, però s’hauria de deixar experimentar més, que no hi hagués aquesta por d’una inspecció sistemàtica que ens vingui a dir què podem fer i què no. Hi ha molta gent per a treure’s el barret. El problema és de model. Les coses han canviat i hem d’anar cap a un altre model, cap a uns altres paradigmes. Per mi, el paradigma fonamental és com determines el talent que té cadascú per veure com desenvolupar-lo. Cadascú té un talent i és una llàstima que la gent ho acabi descobrint quan té cinquanta anys. L’educació és crítica i és important veure com formem un sistema educatiu en què qualsevol persona pugui millorar. Com estimular la curiositat de la gent perquè pugui treure el màxim de talent amb l’objectiu de ser feliç i, alhora, que pugui respondre a una societat perquè sigui sobirana tecnològicament i perquè sigui possible de mantenir un nivell de vida. Si no, els bons se’n van.

—Hi ha escletxes perquè això passi?
—Hi ha molta gent que ho fa i que no ho diu. Hi ha més experimentació que no es publica perquè la gent no demana permís. Sap que no hi ha més remei que fer-ho. Tenim experiències que són de primer nivell mundial. En definitiva, l’educació persegueix apoderar, donar-te la confiança per fer-te funcional en un món que cada vegada serà més complex, on hi haurà màquines intel·ligents. Tinc un llibre en què ho explico, Educar humans en un món de màquines intel·ligents, en què la tesi és que, en el moment que hi ha màquines que fan les coses més subtils que fan els humans, l’única alternativa dels humans és ser humans.

—Cap exemple?
—L’escola Montserrat, que és una referència per a uns altres llocs del món.

—Quan dieu que l’alternativa dels humans és ser humans, què voleu dir?
—Que s’ha de treure el màxim de partit de les capacitats difícils de replicar, com ara la creativitat, la intuïció, la imaginació, la curiositat, l’empatia… Hem de tenir un sistema educatiu que doni per descomptat que d’aquí a deu anys tindrem màquines molt potents. Això és el que hem de començar a fer ara. Hem de tenir l’ambició de fer-ho. No hem de canviar el sistema educatiu perquè sí, ho hem de fer perquè han canviat les condicions d’una manera molt bèstia i el món d’aquí a deu anys en serà un altre.

—És viable?
—Quan em pregunten què passa a Catalunya, els responc que no sabem llegir el món. Tenim un Mobile en què es llegeix el món, però són tres dies. Com a societat no ens adonem que el món canvia i de qui són els nous agents que entren. Hi ha gent que ens dirigeix que no entén la narrativa de futur. El que passa en el món és una lluita per la sobirania científica i tecnològica. Perdem oportunitats per no reaccionar com en uns altres moments de la història havíem reaccionat. La revolució industrial va ser: “Ho fan a Manchester, per què no ho fem nosaltres?” I, en aquest moment, és veritat que hi ha moltes iniciatives puntuals d’emprenedors, però a escala macro no tenim una visió de quin és el paper que volem tenir com a societat en el futur. Tant si parlem d’educació com de qualsevol àmbit. La pregunta és: quina visió?

—I quina s’hauria de tenir?
—La ideal és treure partit de la multivarietat d’iniciatives que hi ha al país. No som un país de monocultiu. Vaig fer un estudi per a l’Àrea Metropolitana de Barcelona sobre les start-ups del territori. Me’n van sortir més de 2.500 que em vaig mirar amb molt de detall. És fascinant quan veus la realitat del país des del punt de vista de la gent que fa coses en l’àmbit mundial, que són al mateix nivell de gent que és en uns altres llocs i que té més recursos. T’infles d’optimisme pensant que sense que ningú ho hagi dissenyat ha aparegut una multivarietat de gent que vol ser protagonista del canvi del món. Per mi, la nostra visió hauria de ser afavorir al màxim aquesta gent que redefineix el país a partir de les seves iniciatives personals. Per fer això hauríem de tenir una narrativa important.

—Ja tenim deures.
—Et diré una altra cosa que pot ser polèmica, però jo me la crec: és sobre el moment del procés i tot el que ha passat els últims anys.

—Si us plau, digueu…
—No hem explicat per què si Catalunya fos un estat seria millor per al món. El concepte que tenim és: si nosaltres existim, com que tenim una determinada manera de pensar, de veure el món… el món seria millor. Això es podria dir de Dinamarca o dels Estats Units, o de qualsevol país, però la pregunta que m’han fet a vegades, parlant amb amics de fora, és: heu demostrat per què heu d’existir? A escala europea, els altres estats saben per què és convenient que vosaltres existiu?

—I això té resposta?
—Si ho posem tot a la mateixa olla, si ens hem de creure que podem contribuir a la millora del món i especialment a la d’Europa, hem d’aprofitar tota l’energia que existeix en la gent brillant que fa coses en l’àmbit internacional per donar-los més joc. Potser això també vol dir que hem de posar més recursos perquè les empreses d’aquesta gent funcionin millor. Potser resulta que si injectem dos mil milions d’euros al sistema d’empreses emergents de Catalunya fan un pet bestial. Doncs potser els hi hem de posar. Hi insisteixo: hem de tenir una visió que el món va cap a una competència basada en la ciència i la tecnologia. Tenir ciència d’aquí a vint anys serà fonamental; la resta seran compradors de commodities.

—I podem ser en aquesta lliga?
—Podem ser-hi perquè tenim un ecosistema de ciència i tecnologia bestial que podria ser molt millor si hi injectéssim recursos. La meva narrativa és d’optimisme i implica crear una nova narrativa de país que diu que el fet que nosaltres existim fa el món millor. I dic això, no des de la vanitat, sinó com una cosa legítima que podem aportar nosaltres.

—No hi ha consciència que aquest món de les empreses emergents pugui ser decisiu. N’hi ha a tot el país?
—N’hi ha moltes a l’àrea metropolitana, però ara he fet un projecte que m’ha dut a Lleida, Vic, Girona i Reus i a tots quatre llocs hi ha gent que fa coses. A més, totes tenen un factor comú i és que treballen en l’àmbit internacional. A mi m’agradaria entrar en una pàgina que digués “Catalunya” i veure totes aquestes iniciatives que hi ha al territori. N’hi ha moltes, moltíssimes. Vull veure un país viu, de gent que fa coses, que fa ordinadors quàntics, que fa no sé què amb una molècula que resoldrà el problema de l’Alzheimer, que fa…

—Això no es veu.
—No, i a sobre tenim la sensació que som un nyap, una sensació de pessimisme col·lectiu, perquè no expliquem tot això que passa, que és real.

—Per a les institucions hauria de ser fàcil.
—Ho sento, no tenim institucions que tinguin per objectiu crear aquesta narrativa de país. Sobre això, el País Basc està millor. Han passat de no tenir quasi res en ciència a ser importants i això ha passat perquè fa vint anys van prendre la decisió que ho volien fer. El que no tenim aquí és la visió que la competència és global, que nosaltres hauríem de ser-hi. Sí que és veritat que necessitem components de sobirania per fer-ho, però la condició necessària és que tinguis un teixit de persones intel·ligents i amb energia que vulguin estar a primera fila en el seu domini en el món. I això existeix, però amb una font de recursos molt més limitada que la que trobaries en un altre lloc. El nostre ecosistema és molt ric i infrafinançat. Si tu vols tenir un paper important en l’àmbit global, has de ser una Holanda. És veritat que no tens mecanismes de decisió perquè no ets un estat, però hi ha més coses a fer.

—Però els recursos no els tenim.
—Això és veritat.

—Amb la narrativa podríem avançar.
—Mira on és Màlaga, s’ha convertit en un pool tecnològic important i és perquè hi ha narrativa.

—Hem anat molt a fons, però tornem a la conferència i al futur més global. Què voleu dir quan dieu que ve una gran dialèctica entre dignitat i llibertat?
—Que quan les classes mitjanes d’occident comencin a veure que les classes mitjanes d’Àsia, moltes sota dictadures, viuen millor, quina decisió prendran? Estaran disposades a sacrificar la llibertat que se suposa que tenim per tenir més dignitat? Dit d’una altra manera, el que més em preocupa és la Xina. No en parlem gaire, aquí, i n’hauríem de parlar cada dia. Ens hauria de preocupar molt la seva gran potència i com canviarà el món les dècades vinents. El model de la Xina no és basat en la llibertat individual, sinó en la planificació per part d’una elit, per cert, molt ben formada, que vol dominar científicament i tecnològicament el món per garantir un estatus internacional primer i també un nivell de vida a la seva població. El model xinès va més orientat a garantir la dignitat econòmica de les persones que no la seva llibertat.

—Dignitat? Dignitat econòmica? Us referiu a benestar? La dignitat també té relació amb la llibertat.
—L’article primer dels Drets Humans diu que tots els humans tenen dret a la dignitat. Tampoc no ho aclareix, però podem interpretar més dignitat econòmica, que vol dir que tinguis garantida una vida que satisfà allò que funcionalment necessites: aliment, sostre i recursos bàsics…, per a tenir una vida correcta. El que hi ha per sobre d’això són uns altres drets com la llibertat. En un dilema en què et planteges si vols dignitat econòmica o llibertat, milions de persones diran que dignitat econòmica. El model xinès és molt més sofisticat. Si tu veus que la Xina va com una seda, que milions de persones han sortit de la pobresa i hi ha una classe mitjana que va creixent, digues a la gent que aquí ha deixat de ser classe mitjana si vol continuar vivint una lluita entre països a la Unió Europea o vol realment una línia definida per tenir una sobirania tecnològica que serà fonamental. Jo acabaré el Radical explicant que els grans conflictes seran de països que necessitaran una sobirania científica i tecnològica, de corporacions que voldran extreure el màxim a partir del seu model neoliberal de la riquesa i una població que haurà de triar entre llibertat i dignitat.

—Només ens queda aquest futur?
—Crec que hi haurà una revolta humana, les condicions que hi ha fan pensar en això. Ja es comença a veure, sobretot els joves que diuen “a això jo no hi jugo”. Es comencen a veure indicis que una part de la societat diu que el model s’ha esgotat. Per a mi la gran notícia positiva és la gran revolta dels humans.

—Però dieu que hi haurà molta gent que preferirà la dignitat econòmica, que dèieu abans.
—Dependrà molt de com vagi la Xina. Si tenen una gran fallida i el model s’ensorra, aleshores…

—Hi ha gent que diu que sí que hi haurà fallida.
—S’ha escrit molt sobre el fet que hi ha dues Xines, la de la costa i la de l’interior. La distància de PIB i renda per capita entre l’un lloc i l’altre és atòmica. Xina té un problema, que és que són 1.400 milions de persones. Però, tot i aquests desequilibris territorials enormes, té un avantatge. Van cap a un model de megametròpolis, de ciutats de més de cent milions de persones que atreuen muntanyes de talent, que, si l’encerten, tenen 1.400 milions de clients.

—Sovint expliqueu que a la Xina tenen molta cura de l’educació.
—També és molt desequilibrat, com als Estats Units, on passa això mateix. A la Xina els preocupa de tenir una població formada, amb un model que vagi més enllà de l’aprenentatge memorístic, molt lligat a una dificultat de la llengua. En la llengua xinesa has de memoritzar quatre mil símbols i això determina la forma d’aprenentatge que tenen. La Xina té universitats de prestigi que en els rànquings internacionals passen per sobre de les americanes. Tsinghua és on s’han format les elits. En general, estan molt atents a allò que passa a Singapur, que és el gran laboratori per a la Xina. Allà el sistema educatiu evoluciona cap a la creativitat i les accions per a estimular al màxim el talent. Volen canviar el model.

—Dieu que tenen clar que s’ha de potenciar la ciència perquè és d’on surt la potència tecnològica.
—Tenen clar que per a ells és fonamental d’arribar al 2049, el primer centenari de la república, amb un alt nivell científic i tecnològic. Quan hi vam ser, el 2019, vam veure que qualsevol cosa que pogués significar tenir un domini en ciència era benvinguda per al govern, i estimulant. Hi posen els recursos que calgui. La Xina em va impressionar perquè tenen visió i objectiu i mobilitzen els recursos per a aconseguir-ho. No hi ha cap lloc del planeta que ho facin com ells. Una altra cosa és el model social. I tornem al dilema de què parlàvem abans. Hi ha conceptes com el de tecnologia o ciència que seran crucials, és a dir, que o en tens o seràs un esclau, claríssimament, com a país. I el dilema, dignitat i llibertat, serà un dels cavalls de batalla en les dècades vinents. Vénen dècades en què haurem de prendre decisions que no són agradables. Seran decisions que ens afectaran a tots i el nostre benestar. Mirat des del punt de vista individual és molt difícil de prendre una decisió, sobretot amb el fenomen climàtic.

—Si tornem al nostre país, és molt inquietant veure que és tan difícil de trobar un consens per fer el pas cap a les renovables. Sembla un diàleg de sords…
—Com a país, tenim una dificultat geogràfica, que és que la costa catalana de seguida s’acaba, és a dir, que no hi ha possibilitat de posar eòlica a gran distància de la costa perquè la profunditat cau de seguida. En canvi, te’n vas a la mar del Nord i gairebé a tot arreu el més baix és noranta metres. No és estrany que allà es faci una revolució i que es pugui convertir en un lloc de riquesa insòlita gràcies a la facilitat de crear energia eòlica.

—I llavors aquí?
—El problema aquí és com fem entendre de manera creïble que es prenen decisions que són bones per a tothom i no per a un col·lectiu determinat. Hi ha molta desconfiança i hem generat una toxicitat en determinades formes de prendre decisions que ens acaba rebotant, i no en prenem. Això no és tan sols un problema nostre. La confiança en tota mena d’institucions ha caigut a tot l’occident. La gent no es fia de res, no es fia dels governs…

—S’ho han guanyat a pols.
—Totalment, però es necessita una mobilització d’agents que siguin creïbles i que diguin les coses com cal. I sembla que anem en direcció contrària, que és el populisme: no dir-te allò que has de sentir, sinó allò que vols sentir.

—La qüestió energètica és urgent?
—Arribarà un moment en què ho serà molt més que ara, en què si no tens garantit un flux energètic no podràs fer res. Ja s’ha vist amb la guerra, com, de cop i volta, els preus fluctuen d’una manera que no pots controlar. Aquesta idea de sobirania energètica és important. Necessites mecanismes per a ser sobirans en moltes coses: alimentàriament, energèticament, educativament, científicament.

—Reduir consum energètic és una opció?
—La pregunta a fer-se és: si tinguéssim una font d’energia molt barata i sostenible, caldria reduir el consum? Si, posant un metre quadrat al sostre de casa teva, tinguessis energia per sempre amb el sol, si arribéssim a aquesta situació de cèl·lules solars 100% eficaces en la conversió directa de llum solar en electricitat, tindríem aquest debat? En l’energia no es poden prendre decisions a gaire llarg termini perquè van canviant. Sí que hem de tenir la determinació que hem de tenir sobirania energètica. I quan dic això, el subjecte és Europa. Em costa parlar de Països Catalans en el terreny energètic perquè crec que ens la juguem en l’àmbit continental i tots som en el mateix nivell: el problema que té Dinamarca és el mateix que tenim nosaltres.