02.01.2022 - 21:50
La primera hipòtesi que es pot fer amb les dades del desembre a la mà és que a Catalunya es poden haver tancat més empreses que no a la resta de l’estat espanyol. Això lligaria amb la informació de les darreres enquestes fetes a casa nostra, i cal suposar que són comerços, bars i restaurants que han abaixat la persiana definitivament. A la resta de l’estat espanyol, sobretot en aquests establiments, les mesures aplicades no han estat tan restrictives com a Catalunya. I potser la Generalitat, amb les dades a la mà, hauria de reflexionar sobre l’estratègia seguida en la lluita contra el virus i posar en l’altre plat de la balança la comparació amb els resultats sanitaris obtinguts aquí i a la resta de comunitats. No seria sobrer…
No, aquestes línies no les he escrites ara. Són de la píndola del 5 de gener del 2021. És a dir, de gairebé fa un any. Sembla mentida, oi? Que al cap d’un any tinguem una situació i hàgim de fer uns retrets semblants vol dir que tots plegats no n’hem après pas gaire. Ha canviat el nom dels protagonistes i les dades, però el rerefons s’assembla massa. Fa un any la variant es deia alfa i ens va fer anar de corcoll tot el primer trimestre. I quan ja semblava que a l’estiu tot aniria millor, va aparèixer la delta i ens va fer la guitza, sobretot amb el turisme. I ara, quan ja fa un any que es va posar el primer vaccí a Catalunya, ens surt l’òmicron i ens esberla les festes de Nadal. Ha estat un any molt complicat, en el qual es pot criticar al govern, que, a l’hora de les decisions dràstiques, hagi bandejat sistemàticament els empresaris i autònoms, que continuen sense tenir veu allà on seria adient que en tinguessin.
Una cosa és ben certa: que hem ballat tot l’any al so de la covid-19. I allò que ha estat una gran sorpresa per als ciutadans és veure com, fins i tot amb un percentatge de població vaccinada molt important, no ha deixat d’haver-hi sobresalts.
I l’economia? Diguem ben aviat que l’evolució ha estat positiva, si bé no tant com s’esperava. Al cap de l’any haurem crescut entorn del 5%, una xifra destacada, però no prou per a arribar a la part prevista per a recuperar la caiguda de l’11,5% el 2020. Això vol dir que hi ha encara una gran distància amb els nivells d’abans de la pandèmia, que no assolirem pas l’any 2022. Ben entès: hi ha alguns sectors de l’economia que sí que hi arribaran, sobretot a la indústria, però els serveis de més contacte personal han quedat endarrerits, sobretot, a causa de restriccions i manca de turisme estranger. De totes maneres, sobre l’arribada de visitants exteriors, cal dir que ha estat del 50% en relació amb el volum del 2019, tal com preveia la Cambra de Comerç. I que el turisme interior ha crescut molt. Un creixement necessari, però no suficient.
On sí que hi ha hagut notícies més positives és al mercat laboral. Vam començar l’any amb 3,35 milions de cotitzants a la Seguretat Social (SS) i al novembre eren 3,50 milions. Això vol dir un augment de 150.000 persones. Per una altra banda, ara fa un any hi havia 170.000 treballadors afectats per un ERTO i el mes passat en restaven uns 40.000. Quant a la desocupació, l’evolució també ha estat positiva, perquè la taxa de l’EPA per al tercer trimestre és tres punts percentuals més baixa que no a la fi del 2020 (10,9% i 13,9%, respectivament).
Un altre aspecte positiu de l’any és que s’ha avançat molt en la digitalització de les empreses. Un dels sectors que més feina han tingut, precisament, és el de les consultores que s’hi dediquen. Em diuen que en un any es pot haver avançat allò que condicions normals s’hauria fet en tres anys.
Les exportacions han continuat funcionant molt bé. A Catalunya, del gener a l’octubre, s’ha exportat per un valor de més de 66.000 milions d’euros, xifra que equival al 25,6% del total de l’estat espanyol i –cosa més important– supera d’un 6,4% la del mateix període del 2019, l’any del rècord. Quan falten dos mesos estatístics per a acabar l’exercici, tot fa pensar que el 2021 establirà un nou record anual. Els tres sectors que les encapçalen –plegades abasten el 60% del total– són el químic, el de béns d’equipament i l’alimentari. Tots tres tenen augments considerables, però els dos últims amb alguns alts i baixos: per les dificultats de producció i transport en els béns d’equipament i per la baixada de les vendes de porc a la Xina en el sector alimentari.
I quines dificultats han hagut d’encarar les empreses? Sens dubte, la més important és que s’han continuat ressentint del tracte diferencial respecte de la resta d’Europa, quant al volum d’ajuts directes. Ací s’ha preferit mantenir el camí dels crèdits ICO i ara tenim empreses molt endeutades i encara més de 10.000 pimes amb treballadors en ERTO, que poden acabar en concurs. N’hi ha moltes que, si encara no hi han acabat, és per la moratòria existent.
Però vet aquí que han aparegut dos problemes nous, en certa manera inesperats. El primer és el creixement espectacular de la inflació i el segon, els retards en els subministraments que han originat colls d’ampolla en moltes indústries. Sobre la inflació, cal dir que l’IPC del novembre va ser d’un 5,3%. Una xifra que cal comparar amb el -0,6% que teníem el desembre de l’any passat. En aquesta diferència tan espectacular, es destaca el grup de l’habitatge, que inclou els efectes del preu de la llum i del gas, amb un augment de preus del 14,7% i el 13,7% del transport, de resultes de l’encariment de la benzina.
Els preus són un dels aspectes que, amb vista a l’any vinent, presenten més incerteses, malgrat que les institucions internacionals consideren que l’augment és transitori i que passada la primavera s’ha d’acabar. Però la puja del preu majorista de la llum, fins a rècords mai imaginats –fa pocs dies fou de 400 euros MW/h– sembla intolerable i requereix una solució a escala europea.
El fet més curiós és que, malgrat la pujada, els preus al consum s’han contingut relativament. Veiem que els preus industrials (els de sortida de fàbrica) han crescut d’un 19,7%, comptant-hi l’energia, i 9,9% sense comptar-la-hi. Per una altra banda, la inflació subjacent (la total menys l’energia i els aliments no elaborats) volta l’1,7%. Si ens fixem en les tres dades, veurem com els augments de costs a la indústria no repercuteixen totalment en els preus al consum. Això vol dir que indústria i comerç frenen pujades de preus, en canvi de perdre marge de benefici. Aquesta situació sí que és transitòria, perquè cada vegada es trobaran més obligats a fer repercutir costs. Segons el Banc d’Espanya, el problema més greu pot venir d’una pujada de salaris, empesa per l’IPC, perquè llavors sí que es tendirà a una inflació de caràcter estructural, difícil d’aturar.
L’altre gran problema de la indústria ha estat el retard en els subministraments, sobretot els que es fabriquen a Àsia. En el cas més conegut, el dels microxips, ha estat decisiu el fre de la producció a Taiwan, i en uns altres components n’ha estat responsable el retard a la Xina. Per una altra banda, amb una oferta mundial a la baixa i una demanda a l’alça, només hi ha una resposta possible: apujar els preus. I això ha passat. A més, el tancament de ports a la “fàbrica del món” ha perjudicat el transport de contenidors. N’han quedat milers i milers de buits, escampats i paralitzats, mentre s’ha anat retardant la càrrega dels vaixells. Això ha creat colls d’ampolla gegantins a la indústria europea, mentre les grans navilieres feien l’agost apujant els preus del transport fins a nivells mai vists, cosa que tenia costs addicionals a les empreses. La solució no és fàcil i els analistes diuen que encara trigarà mesos a regularitzar-se.
I fixeu-vos que no he parlat dels fons europeus Next Generation, que han de ser la salvació de l’economia l’any vinent. I no ho he fet perquè encara en sabem molt poc. N’havien d’arribar 25.000 milions enguany, però, ara com ara, només n’han arribat 9.000 milions a l’agost com a pre-finançament i el 27 de desembre, a última hora, 10.000 milions més. La resta, l’any vinent.
I aquesta és, a grans trets, l’herència que deixem a l’any 2022. Incertesa, com ara fa un any. Sí, hom confia en una millora del consum familiar. Les despeses fetes el novembre semblen assenyalar un camí positiu. El Banc d’Espanya ha estimat que l’estalvi forçat i acumulat a l’estat espanyol durant la pandèmia és d’uns 80.000 milions. Acceptant aquesta xifra, a Catalunya li “tocarien” uns 16.000 milions d’euros. Uns quants diners ja s’han gastat aquest últim mes. Però, i la resta? Com es gastaran i quant? De les respostes, en depèn una part del creixement del 2022.
En definitiva, l’any se’n va i fa una mica de basarda mirar endavant. Pensar en el comportament del virus i en les conseqüències que tindrà per a l’economia; si la inflació continuarà augmentant i fins on arribarà la resistència dels bancs centrals a mantenir tipus d’interès i ajuts; si els turistes tornaran; quin perjudici hauran tingut en moltes empreses les noves restriccions; on aniran a parar finalment els fons europeus i com es repartiran… Tot això avui són interrogants lògics. Però crec que les respostes ningú no les veu pas gaire clares.
