13.10.2024 - 21:40
No hi ha al món cap moviment polític completament determinat per una sola persona. En realitat, i a tot arreu, el paper fonamental a l’hora d’explicar l’èxit o el fracàs d’una proposta política el tenen sempre les condicions socials, culturals, econòmiques i polítiques. És la base social, en definitiva, l’element essencial de qualsevol moviment.
Ara, dit això, cal remarcar també que hi ha figures humanes que, amb la seua clarividència i els seus encerts, acceleren el creixement d’un moviment fins al punt que es poden considerar també determinants. Alex Salmond era una d’aquestes figures úniques.
Se’n pot opinar què es vulga –especialment arran de les polèmiques que l’han acompanyat aquests darrers anys–, però ningú no pot dubtar que l’independentisme escocès no seria on és avui sense la figura d’Alex Salmond.
Ell va agafar el Partit Nacional Escocès (SNP) als marges de la política institucional i el va saber dur fins al govern d’Escòcia, fins a la majoria absoluta al parlament i, sobretot, fins a les portes de la independència, negociant amb el Regne Unit un referèndum d’autodeterminació que, tot i perdre’l, ha fet avançar dècades la causa escocesa. Perquè el reconeixement absolut de la personalitat nacional diferenciada que implica un referèndum d’autodeterminació pactat i oficial situa un país per sempre en un altre nivell polític.
Salmond ho sabia, i per això, actuant amb la decisió i la clarividència que s’espera d’un líder, va preferir fer un referèndum que tothom estava segur que perdria que no evitar allò que a Londres podien presentar davant el món com una derrota. Ell sabia que reconèixer l’autodeterminació és reconèixer que ets una nació distinta i que això té un impacte que va més enllà dels fets concrets, dels titulars del dia, que dura generacions senceres. Quan a Escòcia li arribe el moment de ser independent, Salmond ocuparà un lloc de privilegi en la història del seu país. No en tinc cap dubte.
I, més enllà d’Escòcia, l’exemple de Salmond ens pot servir a tots, avui, per a reflexionar sobre la importància del factor humà, del factor personal, en el combat per la independència d’un país.
Els líders tenen molts avantatges: són capaços de generar una visió clara i atractiva que aplegue les esperances i les demandes del moviment, fer que les idees prenguen força i es difonguen amb més eficàcia. Generalment, els líders tenen una habilitat decisiva per a mobilitzar persones, recursos i estructures, cosa que sempre és fonamental per a transformar un moviment desorganitzat en un mecanisme efectiu d’acció política. I personalitzen i simbolitzen el moviment mateix, de manera que faciliten la identificació dels qui resten en la perifèria.
L’èxit i la importància històrica d’aquests dirigents van lligats sempre a la seua capacitat d’entendre i aprofitar les dinàmiques col·lectives que configuren el context polític del moment. Però també resten sempre a mercè del seu comportament personal i de les polèmiques o escàndols –reals o inventats– que els puguen envoltar. En el cas de Salmond, el carisma i la capacitat per a encapçalar i mobilitzar el suport popular a la independència van ser elements essencials de l’èxit. I aquests elements, en l’hora de la seua mort, són remarcables per més que les polèmiques que l’acompanyaren aquests darrers anys –algunes de reals i moltes d’inventades i interessades– n’hagen afectat la imatge pública.
En relació amb això, cal ser molt conscients –a Escòcia o als Països Catalans– de per què el poder ataca els líders de qualsevol moviment dissident d’una manera tan descarnada. I de què posem en joc tots plegats cada vegada que neguem als líders, conscientment o no, la capacitat de ser-ho.
Podem discutir, teòricament, sobre la necessitat o no de tenir líders, sobre aquest somni etern de la humanitat d’una societat sense líders –Diògenes o Protàgores, en la Grècia clàssica, ja hi raonaven. Però, en la pràctica, la realitat és que un país sense lideratges reconeguts perd clarament la capacitat d’orientar-se, de mobilitzar els recursos humans i institucionals i de garantir l’estabilitat als ciutadans. Inacció, desorganització i, en darrera instància, incapacitat d’afrontar els desafiaments solen ser les conseqüències nefastes amb què topa qualsevol societat immediatament quan rebutja els líders, quan els nega la capacitat de liderar.
Els líders, sobretot, són referents i tenen la capacitat de motivar i inspirar la gent a actuar en benefici del bé comú. Per això, quan un país manca de líders capaços de connectar amb la població, hi ha el risc que s’origine desafecció, apatia política o desmotivació. I per això la manca d’un referent clar sol desmobilitzar els ciutadans, especialment en moments de crisi o de grans envits.
I, tanmateix, ser un líder no és cosa fàcil ni simple. D’entrada, perquè no es poden imposar mai a la societat de fora estant. Tu no pots dir “aquest és el líder” i ordenar a tothom de seguir-lo cegament. Això no va així. Són ells personalment que s’han de guanyar, a pols, el lideratge, batallant en les situacions més difícils i oferint llum en els moments més foscs.
I encara, tot i ser-ne capaços, no poden esperar mai l’aclamació acrítica de la gent. Recorde molt bé la meua sorpresa immensa quan vaig treballar a Sud-àfrica com a reporter durant el final de l’apartheid: ni tan sols Nelson Mandela era reconegut per tothom com un líder indiscutible, malgrat l’evidència del cas, demostrada de sobres després. Ara, hi ha països i països. I la capacitat catalana –en el curs de tota la nostra història– de destruir els líders propis, de negar-los el pa i la sal, de no voler reconèixer el paper que la història els ha atorgat, és simplement sobrenatural, possiblement un dels nostres defectes més grans.
PS1. Avui comença a tots els Països Catalans la segona Lliga del Paraulògic. Igual que l’any passat, és una gran oportunitat de divertir-se jugant amb la llengua, però també de conèixer i relacionar-se amb gent de tot el país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l’Alguer. En aquest article hi trobareu tota la informació per a entendre com hi podeu participar. I si ens voleu ajudar amb les despeses organitzatives, us agrairem molt que feu un donatiu esporàdic en aquesta pàgina. A jugar! Pel català!
PS2. Avui que fa cinc anys de la sentència del procés, Josep Casulleras analitza si encara és possible una sentència europea contra aquella decisió i quines conseqüències tindria una tal posició: “És possible encara de condemnar Espanya, cinc anys després de la sentència?”
PS3. Les protestes contra la sentència han restat per a sempre com un moment excels de la societat catalana, com un dels actes més dignes en dècades. Avui us oferim aquest recull fotogràfic especial que vol ser un reconeixement i un agraïment a tanta gent que va lluitar a Urquinaona, que va anar a l’aeroport, que va participar en les Marxes per la Llibertat. El Primer d’Octubre i aquells dies es va veure la millor Catalunya; i els esforços per a esborrar-la de la memòria no haurien de reeixir.
