Avui, 18 de setembre de 2024, fa justament deu anys del referèndum d’independència d’Escòcia. Les mirades de mig món eren posades en el primer ministre, Alex Salmond (1954), i en els ciutadans escocesos, que votaven sobre el futur del país. El no a la independència va guanyar. I el sí va arribar al 44,7%, tot i que el 2012 era per sota del 30%. Avui voreja el 50%, segons les enquestes. Catalunya i mig món va estar molt pendent d’aquell resultat, la premsa hi érem, i organitzacions internacionals, començant per l’ICEC d’Anna Arqué, hi enviava observadors. Avui, deu anys després, VilaWeb parla amb Alex Salmond, a punt de fer setanta anys, història viva del nacionalisme escocès, l’home que va forçar el referèndum a Westminster, que el va perdre després, que presentà la dimissió i retornà més tard amb un partit nou, Alba. Poca gent com Salmond pot explicar què va representar aquell referèndum i què representa ara.

—Avui sabem on és Escòcia després de votar no a la independència. On seria si hagués votat que sí?
—Doncs precisament faig una sèrie de televisió sobre això. Escòcia parla amb Alex Salmond (YouTube). M’he mirat l’economia, la política, la societat. I els experts estan d’acord que estaríem millor que ara. Però això no és dir gran cosa. Perquè aquests darrers deu anys estem en una decadència depriment. Si haguéssim votat que sí no seríem a la terra de xauxa, però sí que seríem una terra de petroli, gas i renovables. I això ens hauria deixat en molt bona posició.

—Per què el vau perdre, el referèndum?
—Quan vam començar, l’any 2012, el suport a la independència era inferior al 30%. I, veient que ho vam deixar a 44% al referèndum, doncs va ser tota una fita. I potser veníem de massa enrere i era un pont massa llunyà per a saltar. Dir que vam guanyar la campanya i perdre el referèndum no és cap consol, però té un fons de veritat. I malgrat la incompetència de l’SNP al govern, el suport és del 50%. Fonamentalment, la independència d’Escòcia és més probable ara que no abans. Ara partim de la posició actual, amb un suport més alt que el del 2012, que era inferior al 30%.

—Avui el suport és entorn del 45%. I vós vau començar per sota del 30%.
—No ens discutirem per les enquestes. Però les enquestes diuen que estem tants a tants. I l’enquesta que ens donava 45% no excloïa els “no sap, no respon”. Però la qüestió tampoc no és aquests. La qüestió és que el país està migpartit. I que l’SNP ha anat de desastre en desastre. Han perdut l’habilitat de governar bé i de manera competent. I això és un problema per a l’SNP però també per al moviment independentista. Algú podria recelar de la independència perquè no els agrada l’estupidesa de l’SNP. És en aquestes circumstàncies quan veig els avantatges de tenir més d’un partit seriós donant suport a la independència. Significa que la gent farta del govern de l’SNP encara pot votar uns altres independentistes, i no han de passar-se als unionistes, als laboristes. En la situació actual és un avantatge tenir més d’un partit que doni suport a la independència.

—A hores d’ara ni els partits ni els governs de Londres, ni les resolucions judicials obren la porta a un segon referèndum. Creieu que és possible?
—Aquest va ser un dels molts errors de Nicola Sturgeon. Portar-ho al Tribunal Suprem va ser un acte kamikaze. Una ingenuïtat i una estupidesa increïbles. Com sabeu a Espanya, com sabeu per experiència els catalans, els tribunals suprems dels estats no tendeixen a ajudar la gent que vol dissoldre l’estat. Creure que aquest era un pas intel·ligent és gairebé irracional. I arribes a la conclusió que Nicola, aquells anys de govern, no tocava gaire de peus a terra. No hi haurà referèndum aviat, no. Per tant, has de cercar oportunitats en unes altres votacions. Les eleccions al parlament escocès es regeixen per un sistema en què en el segon vot, el vot regional, pots cercar un mandat per a la independència. Perquè allà es pot votar per principis, a diferència del primer. Per tant, els partits del sí s’han de coordinar per enviar un missatge comú i cercar un mandat. I anar a Westminster amb la voluntat democràtica del poble escocès, amb pressió interna i pressió internacional. Hi ha unes quantes maneres de fer-ho. La feblesa institucional del govern de Westminster és la més gran que he vist en tota la meva vida. Estic convençut que amb una majoria suficient podem forçar Westminster a respectar els drets democràtics d’Escòcia.

—Si ho he entès bé, la idea seria convertir unes eleccions escoceses en un referèndum. Suposem que ho feu i que supereu el 50%. Teniu mandat. Molt bé. Que faríeu l’endemà?
—Mobilitzes els escocesos. I aleshores pots fer un referèndum no d’independència, però sí sobre qui ha de ser l’àrbitre. Qui ha de decidir la independència? El parlament escocès o Westminster? Seria un referèndum sobre els poders del parlament, i això sí que és competència del govern escocès. És només un exemple de què pots fer, institucionalment, per forçar Westminster. Els independentistes catalans solien dir: “Tant de bo el govern espanyol actués com Westminster, de manera tan educada i democràtica.” Doncs sembla que Westminster ha après més del govern espanyol que no el govern espanyol de Westminster.

—I Catalunya què en pot aprendre, d’Escòcia? I Escòcia de Catalunya?
—Catalunya, el seu moviment, sempre m’ha impressionat molt. Per exemple, el fet que el moviment anava més enllà dels partits. I, tot i que el Moviment pel Sí del 2014 a Escòcia es va fer realment molt ben fet, l’estructura i l’organització no s’ha mantingut al mateix nivell. Per mi ha estat un gran error. Ha estat un error plegar veles a la campanya pel si. Dels catalans, m’ha impressionat l’aproximació als ciutadans i tota la diversitat interna.

—I Catalunya, què en pot aprendre d’Escòcia?
—Els polítics que cerquen la independència del país tenen l’obligació d’assegurar-se que poden complir les promeses. I fer creïble el camí cap a la independència. Ha de ser possible. I això és molt difícil. Ho sé. No em malinterpretis. Però has d’enfilar-ho bé abans de disparar. Has de tenir-ho enfilat. I t’has d’assegurar que, organitzativament, tot és a lloc abans de fer el pas. Abans del 2014 vam haver de forçar Westminster a concedir-nos el referèndum. I els catalans poden dir: oh bé, és que a Westminster són gent maca i agradable. Si creus això, no saps què és Westminster. I si van acceptar el referèndum és perquè les alternatives a dir que no eren encara menys acceptables.

—A Escòcia, si més no, els independentistes mantenen el govern. Ací els independentistes l’han perdut.
—Doncs haureu de reagrupar-vos a la següent ocasió. Les institucions, els parlaments, són molt importants per al moviment independentista. I has de governar bé. El 2014 es deien tota mena de penjaments sobre la independència (que si seria un desastre, que si la Unió Europea no ens acceptaria, que seríem marginats, bla, bla, bla). Però una cosa també van dir: fins i tot els unionistes deien que entre el 2007 i el 2014 l’SNP era qui ho havia fet millor. Com es deia aleshores, vam ser irreprotxables. Un dels candidats dels conservadors va dir que el govern de l’SNP del 2007 al 2014 havia estat el millor govern escocès de la història. Has d’emular això. Perquè el missatge aleshores és d’una gran potència. Però has de dirigir d’una manera efectiva.

—“La independència és morta per una generació pel cap baix.” Dit per l’historiador escocès Thomas Divine.
—Thomas Divine és un historiador de primer nivell. I la gent li té un alt nivell de respecte. Però ell mateix ha dit sovint que el seu departament no és el futur, és el passat. Crec que aquestes són paraules sàvies. Hem de deixar la predicció del futur a polítics com jo… Ha!

—Veurem mai la reconciliació de Nicola Sturgeon i Alex Salmond?
—Mai no diguis mai. Però observem que Nicola no continuarà en la política. Per tant, no hi ha problema, tampoc. L’SNP ha caigut en desgràcia per les animalades dels darrers cinc anys, i te’n puc esmentar alguna: l’autoidentificació com a acte de fe. Això és religió, i no allò que s’esperava d’un partit nacional. Fins i tot si creus que la identitat dels transsexuals és la política més important que tens a mà, no és una política que et serveixi per a unir la nació cap a la independència. No pots unir el país dividint-lo. No arribes a la independència alienant el moviment independentista de les dones. És ridícul! Això són errors que s’haurien de deixar enrere. Hem de tornar-ho a deixar en mans dels adults. Necessitem gent que sàpiga portar-ho. Els escocesos poden no estar d’acord en tot, però si posen en dubte la competència i l’habilitat, doncs… I la darrera cosa, i més important, que concerneix tant Catalunya com Escòcia. És com el vell anunci de Coca-cola. Si parlem d’independentistes, vols els autèntics. Vols gent que hi cregui. I no pas gent que fa veure que hi creu.

—Com veieu el Green Party escocès, també independentista?
—La meva resposta final anava per ells. El problema amb el Green Party és que han adoptat una posició independentista per guanyar vots. Però els Verds ja especulen de formar una coalició amb els laboristes després del 2026. Això no és un partit independentista de debò.

—Com és que, tot i el Brexit, no ha pujat més gent al tren del sí a la independència?
—Va haver-hi un augment del sí després del referèndum del Brexit. I en aquell moment era quan l’SNP havia d’haver fet més pressió per al mercat comú. I em fa l’efecte que els polítics de l’SNP (no tot es culpa de Nicola Sturgeon) no van tenir el sentit d’estat ni l’habilitat política necessària per a aprofitar l’oportunitat del mercat comú. Que els catalans entenguin que al Nord d’Irlanda el partit majoritari no volia el mercat comú, i allà van acabar. En canvi, a Escòcia gairebé tots els partits (tret dels conservadors) volien mantenir-se en el mercat comú, i en som fora! Com t’ho expliques si no és per la incompetència política?

—Heu visitat Carles Puigdemont o Pere Aragonès darrerament?
—Depèn de què vulguis dir per “darrerament”. Els he vists tots, en una ocasió o altra. Però no he estat a Catalunya durant els darrers dos anys, diria. Vaig fer una conferència a la Universitat Catalana d’Estiu, i el teu diari hi era. Va ser la darrera vegada. Potser us visitaré a la Champions, si mai el Celtic juga amb el Barça i li fa uns quants gols.

—Bona sort, perquè no sé si és més difícil això o la independència de Catalunya i Escòcia…
—La independència d’Escòcia és més fàcil que no pas que el Celtic guanyi el Barça. Tot i que el vam guanyar anys enrere. El vam guanyar.