Àlex Rigola: ‘Aquesta obra ha estat obrir en canal el tema de la mort’

El director de teatre Àlex Rigola (1969) té en aquests moments tres espectacles que ronden. Macho Man, instal·lació sobre el masclisme; una versió lliure de La gavina de Thèkhov, que ell ha centrat en la lluita entre generacions que fan tap; i l’intens i celebrat espectacle Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers, que es pot veure fins el 30 d’octubre al teatre Poliorama després de passar per la Beckett. Són els darrers dies per a veure una obra que es basteix a partir de les converses reals que Àlex Rigola i l’actriu Alba Pujol van tenir amb Josep Pujol Andreu (1956-2019), pare de l’Alba, poc abans de morir-se de càncer. Demà passat, 23 d’octubre, farà un any. Són 25 hores d’àudio enregistrades a casa del senyor Pujol, convertides en una obra de teatre que s’assajava quan ell es va morir. La seva filla ara és dalt l’escenari i Pep Cruz fa el paper de pare. En aquesta entrevista, Àlex Rigola parla d’aquesta obra de teatre, sobretot, però també de com la covid-19 ha afectat els assaigs, i tot el sector.

—D’on neix la idea de fer aquest espectacle?
—És un encàrrec que em fa la Beckett, i on agafem de tronc principal les converses que tinc amb el pare de l’Alba Pujol, que s’ha de morir, i amb ella. Hi vam parlar quan Josep Pujol tenia un càncer terminal. Va morir l’octubre passat. Són 25 hores de converses enregistrades a casa seva. Jo reescric un text, on tot són paraules d’ell.

—Que bèstia el paper de l’Alba Pujol: filla i actriu a la vegada.
—Barreja de bèstia i de ‘tant de bo que tots ens poguéssim dir adeu així’. Ells dos em fan un regal, el pare de l’Alba em fa un regal, obrint el seu cor amb aquests últims pensaments. I jo suposo que estimulo un tipus de conversa que tampoc no acostumen a tenir, fins a aquest punt, un pare i una filla.

—Per exemple?
—Per exemple, al pare li pregunto: què t’ha quedat per a fer amb la teva filla. I a ella: què t’ha quedat per a fer amb el pare. Al pare li demano que em digui una qualitat de la seva filla. Coses que no vas demanant al pare que et digui. Si un tercer entra en discussió, et sents abocat a respondre. Nosaltres arribàvem a un coneixement a escala filosòfica, i sobretot poètica, que posem sobre la taula. Vam llegir poemes, ell també. Era un home amb el cap al cent per cent, catedràtic d’història econòmica, i una persona amb voracitat intel·lectual, lector de poesia i de novel·la. Va portar una conversa que ens va fer gaudir a tots. Per a ell també és un moment que li dóna sentit, tot això, perquè busca la utilitat de tot. Va pensar: si m’haig de morir, i pot tenir utilitat, som-hi. I el torna a aixecar, dins el pessimisme que té el fet d’haver-se de morir.

—Aquests mesos devien ser un adeu explícit. Me’n vaig, i ara us diré adeu.
—Totalment. Quan ho accepta sap per a què són les converses. Sap que treballem sobre la mort. Aquesta obra ha estat agafar el toro per les banyes i obrir en canal el tema de la mort. Al final, per descobrir-se més a un mateix. L’Alba, en un cert moment d’aquestes converses diu que d’alguna manera se sent més preparada, ara, que no quan es va morir la seva mare (i ella tenia vint-i-dos anys). Ningú no li havia explicat com es pot acompanyar. Al final, sobre la mort en sabem molt poc. No pot anar separat d’allò que sí que sabem: fa frontera amb una cosa que es diu vida. I per tant la connexió entre la mort i com tu has viscut és molt important. Sempre pots modificar-ho amb el temps que et queda. Hi ha una gran conversa passant per la mateixa vida d’aquesta persona que no té res a amagar.

—Què us ha xocat de tot aquest procés?
—Que t’ensenya les debilitats. Un dels exercicis que vaig fer, personal, era veure per què em feia por la mort. Enfrontar-me a la pregunta. A banda de les respostes òbvies (per exemple, que els meus fills encara són menors i els vull acompanyar), n’hi havia de molt absurdes, com ara si em quedava mort amb la boca oberta. Potser perquè vaig veure morir la meva àvia així, amb la boca totalment desencaixada i em va fer certa impressió. Em torna aquesta imatge. Quina cosa tan absurda: et mors i et preocupa la forma de la boca? Diu molt de la revisió que has de fer de tu mateix. És que vols controlar com quedaràs de cara als altres. T’ensenya moltes debilitats.

—La saviesa dels metges que tracten el càncer.
—Això dels metges és una part importantíssima de l’obra, i va ser part de la investigació. Ens posem en contacte amb Enric Benito, metge que tractava molts casos de càncer i que en un cert moment, tenint la mort tan a prop, decideix que és molt important d’especialitzar-se en pal·liatius. Vol acompanyar millor. I ajuda la gent que hi ha a pal·liatius a tenir una altra actitud. Aquest doctor viu a Mallorca, ens va enregistrar una xerrada sobre això, i nosaltres a l’obra la passem en vídeo. Part importantíssima. Jo vaig posar-li el vídeo a Josep Pujol. Per veure què n’opinava.

—Recordo aprendre els cicles del dol: la negació de la mort,  la ira (vols matar el metge perquè no et salva el pare), la depressió. Els metges ho tenen tan controlat que s’avancen a la teva reacció, i de la resta de familiars del difunt. I et guien.
—Són les ensenyances d’Elisabeth Kübler-Ross, la doctora que va escriure el gran llibre sobre la mort. On Death & Dying, en què parla de les cinc fases del dol. És un llibre que marca tots els de pal·liatius. Que després ha continuat evolucionat. Enric Benito ve d’aquesta formació i la desenvolupa.

—L’obra es representa ara en plena pandèmia. En què han canviat els assaigs, per la covid? Més distanciats i prou?
—Mireu, quan vam començar a assajar aquest espectacle hi havia petons i abraçades. Ara no n’hi ha cap. Per la covid-19 hem hagut d’eliminar els petons i les abraçades de l’obra.

—Hosti.
—És veritat que l’espectacle té un nivell de tristesa que li va bé. Però no sé què passaria en segons quin altre. La covid ha fet que tinguem els equips separats, per no trobar-nos, i si per casualitat una persona l’agafa, no la traspassi. També tenim persones, actors i actrius, doblats. Potser la parella d’un actor agafa covid, i ell ha de fer quarantena. Aleshores el seu paper el pot fer el doble.

—Com ha viscut el sector, més enllà de la vostra companyia?
—Com a sector, havia fet molt mal que ens paralitzessin l’activitat, o ens l’abaixessin al 50%. Perquè les mesures de seguretat són molt superiors a uns altres sectors. Ara han augmentat la capacitat al 75%. I extremem mesures: els equips que treballem en un teatre estem separats els uns dels altres. Amb prou feines ens trobem. Cada dia ens prenen la temperatura abans d’entrar. Fumiguen cada dia entre representació i representació. Tota la sala. Totes les butaques. Hi ha separació entre grups. Tothom duu la màscara posada tota l’estona, perquè dins el teatre no s’ha de menjar ni beure. Jo no sóc expert en pandèmies. I em sembla que en aquest moment ningú no sap res. Però hem vist que mentre uns altres sectors, per urgència o necessitat, permetien certs excessos (si vas al metro seuràs a tocar d’un altre, i en una cadira que ha fet servir una altra persona abans) el nostre sector diria que no és dels més perillosos. Crec que és un sector indispensable. Hem vist, aquests mesos confinats, que l’Skype o el Zoom, la pantalla, no és suficient. Hi ha una trobada que sobrepassa la de les pantalles i es fa més necessària que mai.

—Patiu econòmicament per la companyia?
—Evidentment. Hem demanat préstecs per poder treballar. Tenim tres espectacles en funcionament que només recuperaran els diners a mesura que fem gira. Nosaltres som una empresa petita, que treballa amb gent eventual: els actors que contractes per obra, i els tècnics. Tenim, de fet, tres equips de tècnics rodant. Ara fem tres obres: l’obra amb Pep Cruz i Alba Pujol, una instal·lació sobre violència masclista que es diu Macho Man i una versió lliure de La gavina de Thèkhov.

—Interpretació lliure?
—Aquesta peça s’agafa normalment per a un conflicte amorós, familiar. Doncs nosaltres ens hem centrat en el conflicte generacional: com les noves generacions senten que els de dalt els fan de tap.

—Home, tema candent gràcies al llibre Generació Tap, de Josep Sala i Cullell. O com la generació de la transició ha tapat.
—Però això hi és sempre. Els joves et diran que tu i jo som generació tap.

—No ho sé… Quants anys vas ser Lluís Pasqual director del Teatre Lliure? I quants anys va ser-ho Àlex Rigola? No sé si sou el mateix tap…
—Sí, sí. I de fet vaig ser-ho de gran. Però hi ha aquesta cosa, la por de tothom. La por dels més grans d’estar perdent un cert contacte amb les noves generacions, sensació molt forta, tant si ens agrada com si no. I la sensació de la generació que puja, de no ser res, dins un món ja establert. Aquesta és la confrontació que forma part d’aquesta Gavina que hem fet amb actors, i autors. Per exemple, el personatge original de l’obra, Trigorin, no el fa un actor. El fa un autor, Pau Miró. I Nau Albert, que és jove director, entra en confrontació amb el teatre que fa en Pau. I en Pau, sobre el teatre que fa en Nau. És de les coses interessants que fem aquests últims anys, que és trencar les fronteres entre realitat i ficció. Ells expliquen experiències pròpies des del pensament, la interpretació, expressant què creuen que són maneres antigues de fer, anècdotes posades en escena. La confrontació generacional travessa tota la peça, que moltes vegades queda en segon terme, i aquí realment en fem bandera.

—Els artistes teniu aquesta voluntat d’agradar a tothom. I hi ha pocs casos com el vostre. Amb el risc de no agradar a tothom. Àlex Rigola, pel 155, va decidir que plegava al teatre EntreCanales de Madrid. Com a acte de protesta. Això ha tingut conseqüències?
—Un dia fent un cafè us ho explico. Evidentment, tot això té conseqüències. Però no voldria entrar aquí. És molt complicat. Potser havia d’haver alçat la veu en més ocasions, també.

—Àlex Rigola, un actor que es passa a director. Tornareu a fer d’actor, un dia?
—Jo vaig estudiar per ser actor, sí. Vaig fer mitja dotzena d’espectacles professionals però em sembla que el món no s’ha perdut res.

—Voleu afegir res?
—Diria que personalment us farà bé anar a veure l’obra de l’Alba. Hi ha alguna cosa sobre com encarar aquest tema de la mort. Hi haurà empatia amb l’Alba, i us funcionarà.