Àlex Gutiérrez: “Hi ha hagut visites inquietants i discretes de la Casa Reial a TV3”

Àlex Gutiérrez i Margarit (1974) fa més de vint anys que escriu sobre mitjans de comunicació. Després d’haver dirigit Comunicació 21 i la revista Benzina, i treballat per l’ESCACC, ara dirigeix la secció de comunicació del diari Ara, en què escriu les llegides peces “Pareu màquines”. Gutiérrez ha escrit Objectiu TV3 (Ara Llibres), voluminosa i documentada història dels quaranta anys de TV3. Rep VilaWeb a la redacció del seu diari de l’Eixample de Barcelona.

—Quantes televisions teniu a casa?
—Cap. D’ençà de fa setze anys que visc al pis, cap. Ni antena de TDT. Tinc pantalles, monitors. Unes dotze entre portàtils, mòbils i projector. És per on miro TV3, Netflix, Amazon. Però d’aparell, no en tinc cap, no.

—Què heu descobert, fent el llibre?
—Que quan mires els atacs de l’espanyolisme contra els mitjans catalans, arrenquen fa un segle. Per això dedico un capítol a la República. L’Estatut de Núria s’arrogava de competències i l’estat va dir: “Home, no. Són privatives i exclusives de l’estat, que graciosament et cedim.” Tot avaluant els atacs amb certa perspectiva, t’adones que és una constant. A la República va ser sobretot la dreta, i després, als anys vuitanta, el PSOE. L’enemic principal de TV3 als vuitanta era el PSOE, perquè manava, i el PSC d’aleshores feia equilibris. També he descobert que l’espanyolisme s’ha desacomplexat a l’hora d’atacar TV3. Quaranta anys enrere, l’AP no s’hi atrevia tant.

—I l’altra?
—L’altra constant és l’intent de controlar TV3 políticament. I en algunes etapes, se n’han sortit més o menys.

—Quina por teniu, ara que el llibre s’ha publicat?
—Em fa por que sigui percebut com a tècnic. He mirat de fer un llibre narratiu. És una aventura del país bastant trepidant. No he intentat de fer un assaig. Vol ser una narració. Vinyetes significatives. Anècdotes.

—Per exemple?
—Mònica Terribas sortint per la porta del darrere perquè ha anat a veure Fernández de la Vega, i Rosa Cullell no sap que és allà, i s’ha d’amagar. Delegació catalana de cinc persones al palau de Berlusconi a Milà per a negociar que una empresa italiana els gestioni la publicitat. Berlusconi els toca el piano, els explica les conquestes amoroses, hi ha un capellà present. I aleshores, quan firma el contracte, li diu a Joan Granados, director general de TV3: “Giovanni, ara som amics. Si una clàusula no t’agrada, m’ho dius i la traiem.” Una manera de dir: “He firmat el contracte, però penso fer allò que em doni la gana.” O el sobre ple d’excrements que va rebre el director general quan TV3 va fitxar la Trinca. Amb la nota: “Que votes socialista, ara?” I el secretari general ho va atribuir a una maniobra del partit mateix. Va anar a Pujol i li va dir: “M’agradaria que no es repetís.”

—Què més?
—Al principi, TV3 és molt monàrquica. Però més tard, hi ha hagut visites inquietants i discretes de la Casa Reial a TV3. Un dia es presenta una delegació de la Casa Reial i demanen a Mònica Terribas, directora d’aleshores, quin paper creu que hauria de tenir la futura reina d’Espanya, Letizia Ortiz. Curiós. Una visita que la va deixar a quadres. Va atribuir-ho al fet que volien avisar, marcar territori, coneixedors com eren que es feia un documental crític.

—Exclusives del llibre?
—Joaquim Maria Puyal explica per primer cop per què va dir que no a dirigir la televisió. Diu que és més fabricant de continguts que no pas administrador d’empreses. I insinua que no hi havia les condicions d’independència política que hauria volgut. Li ho ofereixen tres vegades: Pujol, Carod-Rovira –la direcció de la corporació–, i la més formal, clara i directa va ser l’última, Pasqual Maragall.

—El llibre explica que la televisió passa de tenir 458 milions a 300. Com és possible?
—Passen dos fenòmens: arriba la crisi del 2008, i el govern ha de retallar, també a la televisió. I els tallen 100 milions del pressupost. I després, progressivament, la publicitat passa dels 150 milions pre-crisi a 50, 100 milions més que volen.

—La publicitat dels grossos, de les empreses de l’ÍBEX 35, s’ha retirat de TV3 per voluntat pròpia? No posen anuncis per decisió política, quan per audiència haurien de posar-ne? És un càstig per la potència de l’independentisme?
—És un dels descobriments del llibre, passa que aquesta mena de decisions no se solen posar per escrit. Seria inassumible. No envien cartes. Ara, al llibre hi ha un exercici bastant treballat de comparar el nombre d’insercions publicitàries de l’ÍBEX 35 i com evolucionen respecte d’Antena 3 i Telecinco. I quan parles amb la gent de la casa, i no on the record, perquè els fa por que se’n vagin més anunciants que no els que s’han quedat, et diuen, i en tenen el convenciment, que la política n’ha estat un factor. Les xifres demostren anomalia, i la gent ho dóna per fet.

—El departament comercial de TV3 no us dóna les xifres d’aquesta baixada. D’on traieu les dades?
—Les trec de Barlovento, una consultora.

—Fins i tot hi ha l’intent de treure publicitat de la casa.
—Es proposa, i el Grup Godó empeny perquè es compleixi, l’intent de treure publicitat de Catalunya Ràdio. Això era durant el tripartit. Però acaba en via morta.

—En època de retallades es van pactar acomiadaments.
—Són quatre anys o cinc d’una conflictivitat laboral altíssima. Desenes de persones bloquen despatxos, i a final cauen uns 260 treballadors. I tots els que se’n van són voluntaris. Però la ironia és que, tot i haver fet fora centenars de persones, la partida de sous és estable. El 2021, amb indemnitzacions, millores salarials i pagues extra a retornar, no s’ha aconseguit de rebaixar en res allò que es pagava abans dels acomiadaments. I com que unes altres partides sí que baixen, la de personal ha passat de representar el 39% al 57%.

—Sous a TV3: ells cobren uns 52.000 l’any. Elles, uns 49.000. Això és poc o molt?
—Són sous per sobre del mercat, com sempre que comparem sous públics i privats. Però especialment en el camp del periodisme, la professió està precaritzada. I això té un impacte en la qualitat. I en el dret fonamental de la gent de rebre informació de qualitat. Per tant, potser el problema de sous no és el de TV3, sinó el dels altres.

—Té molta plantilla, TV3? Són uns 2.300 treballadors.
—És estructurada de la manera més eficient? Crec que no. Però, per mi, no és tant el nombre com el perfil dels treballadors. Potser encara haurien de ser més de 2.300, però amb perfil digital, que ara no hi són. O els perfils industrials, ara que hi ha indústria, potser no cal tenir-los dins. No és tant el nombre, sinó què fan.

—Un clàssic: “Toni Soler es fa milionari amb TV3.”
—M’ho he mirat. I fins on he vist, les contractacions són normals. Polònia és car, sí, però perquè és car de fer. I hem de saber que, d’ençà del 2012, el marge comercial està prefixat. I això passa perquè abans sí que era una via lliure que permetia tots els tripijocs. Per exemple, l’esquitxada del 3% a partir de la productora d’Oriol Carbó de Triacom.

—Recordem-ho.
—En el passat, hi ha hagut relacions entre TV3 i productores poc decoroses. L’empresari Joan Manuel Parra González va denunciar haver saldat un deute que tenia Convergència amb ell girant factures a la productora Triacom, fundada per l’ex-gerent de la televisió, Oriol Carbó, per feines inexistents i per valor de 750.000 euros. El client principal de la productora era TV3. I que pogués pagar aquests diners suggereix que el marge comercial que s’enduia estava molt inflat per a poder fer front a aquesta mena de pagaments irregulars. La justícia no ha acusat mai TV3 de participar activament en aquesta trama, perquè la televisió contractava un programa i, efectivament, en rebia un. Però és significatiu que Brauli Duart engegui un sistema de contractació amb uns marges comercials prefixats. Ell no ho vincula directament a tot allò que havia passat abans, però estic convençut que ja li anava bé de posar un tallafoc contra possibles temptacions.

—Publiqueu els correus electrònics entre el director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo, i la presidenta del Consell, Núria Llorach. Es discutien sobre qui havia de donar el vist-i-plau a emetre l’anunci del referèndum del Primer d’Octubre. De qui era, la responsabilitat, de Gordillo o de Llorach?
—Amb l’esquema que tenen, crec que és Llorach, legalment. Ara, moralment, Gordillo. No era un anunci qualsevol. Se sobreentenia políticament que eren ells, els directors, els qui donaven la cara. Però Gordillo té raó quan diu que els directors mai no aproven anuncis. No hi té potestat. I això és cert.

—TV3 està polititzada?
—Sí. Com Antena 3 i Telecinco. Els partits maneguen. Cap no fa les coses aïllades.

—Al llibre, poseu èmfasi no solament en els atacs rebuts de fora, sinó en els errors interns.
—Per exemple, cal un model de governança que dilueixi la capacitat d’influència política. És escandalós que els partits decideixin els directors dels mitjans. I es fa el teatre del consell de govern, o que calen tres cinquens del parlament per a nomenar els càrrecs. I això és una mentida. L’autoengany. Tal com passa a Catalunya. Perquè si dissenyes un òrgan amb X nombre de cadires, pots fer dues coses. Noms que ens agradin a tots dos partits, o bé jo trio els meus, tu, els teus, i cadascú pensa com posar la bota al coll. I a Catalunya s’ha tendit a la segona opció. No és un consens, és un repartiment.

—Els castellanoparlants miren TV3?
—Les dades d’audiència de Barlovento demostren que la gent va a un canal o un altre. Catalanoparlants que van a la televisió en castellà, i castellanoparlants, en català. Van i vénen.

—Com veieu el finançament de la casa?
—Som encara als 300 milions. 50-60 de publicitat, 230 d’aportació pública. El món s’ha recuperat més o menys de la crisi, i TV3, no. Algú hauria de posar unes desenes de milions d’euros per a fer un tomb en un any. I la reforma profunda en deu anys.

—Quina importància doneu a la quota de Netflix?
—La quota és important, entre 10 milions d’euros i 20. Però és més important la capacitat legislativa d’obligar a Netflix que tot allò que compri, si ja és en català, ho incorpori al catàleg. Els calaixos de TV3 són plens de doblatges morts de fàstic. Tot i ser de franc, les plataformes no els volen.

—Per què?
—Per no crear un costum, per la molèstia. HBO deia que tècnicament tan sols tenia dues pistes. Per mil excuses. Seria un gran canvi.

—Ja tenim Filmin, en català.
—En sóc fan i devot consumidor. Però no hi trobaràs Harry Potter. I, vint anys després, encara es miren. Molts nens han vist les de Harry Potter en català descarregades, pirates, perquè a Netflix no hi són, tot i que els doblatges existeixen.