[VÍDEO] Àlex Gorina i Vicent Partal: “Faltava parlar també de la masculinitat contra els homes”

L’endemà de l’estrena d’Et faran un home a 3Cat, convoquem dos dels protagonistes del documentari a VilaWeb. Són el crític cinematogràfic Àlex Gorina i el director d’aquest diari, Vicent Partal. Els convoquem per fer-los una entrevista, però ells comencen a parlar i la conversa flueix tota sola. No entren a explicar els detalls de les agressions que van viure mentre feien el servei militar –això ja ho expliquen al documentari, que podeu recuperar a 3Cat–, sinó que van més enllà, reflexionen sobre què van significar aquests abusos per a ells, però sobretot per a la societat. Parlen de la transcendència que esperen que tingui l’emissió d’aquest film. I volen que les seves experiències serveixin per a reflexionar sobre una masculinitat tòxica que l’exèrcit els va voler imposar.

—Vicent Partal [V. P.]: Mentre emetien la pel·lícula, em va sobtar molt, perquè vaig rebre missatges de gent pròxima, de gent que té el meu mòbil, que havien identificat el tinent Baragaño, que jo acuse. I em deien: “A mi també em va fer això. A mi també em va fer allò altre.” Això no m’ho esperava. I d’alguna manera va ser experimentar això que les feministes diuen la sororitat. Hem après filosòficament i intel·lectualment, del moviment feminista, aquesta manera d’encarar la violència. “No estàs sola”, “Et crec”. I de colp, experimentar-ho físicament, en un sentiment real… Ostres, per mi ha estat molt fort.

—Àlex Gorina [A. G.]: T’entenc perfectament perquè durant la pre-estrena que es va fer al cinema Phenomena, vaig fer servir en un moment determinat també l’expressió Me too i em creava com un respecte. Pensava: “No sé fins a quin punt és una expressió que hauria de cenyir-se només a les reivindicacions de les dones. I potser això és un abús, apoderar-te de l’expressió del Me too.” Però, per una altra banda, quan vaig acceptar formar part d’aquest projecte i parlar-ne, vaig tenir com una mica de conflicte mental, perquè pensava: si això és una denúncia a l’exèrcit i una denúncia al servei militar, em sembla poca cosa. Em sembla limitat. Sobretot perquè ara, com que teòricament no hi ha servei militar, és una cosa que queda en el passat i que ja no ha de preocupar tant. L’exèrcit continua existint, però són mercenaris contractats. I jo em deia: no, no, però és que el problema és la masculinitat agressiva, la violència congènita, que precisament forma part de l’essència del que és la vida militar i del sentit de la violència que justifica l’existència de l’exèrcit. Això no és més que una part de tota aquesta masculinitat que s’expressa a través de l’abús de poder. Normalment, cap a les dones, o dels capellans cap als infants. I faltava parlar també de la masculinitat contra els homes, que acaba repercutint en tota la resta.

—V. P.: Sí, té molt de sentit perquè realment era un model de masculinitat tòxic, absolutament tòxic, que podem haver transmès nosaltres, perquè l’hem interioritzat com alguna cosa normal. Jo ho he pensat molt aquests dies: ho vam gravar ja fa mesos; per tant, diguem, el procés per a tu i per a mi supose que ha estat un procés de mesos. Però pensava, per exemple, com a periodista: com és que no se’m va ocórrer mai fer tema d’això? Fins a quin punt tenia interioritzat que això era natural, perquè ni em passara pel cap que aquesta violència era notícia?

—A. G.: Jo, com que de fet ja havia tret el tema aquella vegada en un programa de la Laura Rosel, em vaig espantar de mi mateix, perquè em va sortir… Per tant, he tingut més temps d’anar pensant exactament què m’havia passat. I hi ha una qüestió que també em sembla que és interessantíssima, que és fins a quin punt els homes som incapaços de reconèixer la feblesa viscuda o la feblesa de deixar-te contagiar per determinats aspectes de la vida que també t’han acabat construint, no? És a dir, que jo crec que no soc així, però fins a quin punt allò que un home no plora, un home no es queixa, un home ha de créixer dur, per entendre’ns, no ha format part també del meu creixement.

—V. P.: Això era el que bàsicament ens volien fer. El servei militar formava part d’un procés, i en el nostre cas, a més, d’un procés molt específic. Hi ha un llibre molt interessant d’una professora universitària, Gemma Torres, que es diu La virilitat de l’exèrcit espanyol. És un llibre que explica que al Marroc l’exèrcit espanyol, allò que en deien els africanistes de Franco –que són els que acaben conformant els quaranta anys de dictadura i, per tant, el que vam viure nosaltres–, van crear un model d’espanyolisme colonial que era antihomosexual, perquè entre les poblacions amazigues l’homosexualitat era assumida i normal. Era anticatalà perquè els catalans no havien volgut la revolta per no anar al servei militar al Marroc. Era antifeminista perquè era l’època que les primeres dones es posaven pantalons. Aquest llibre explica molt bé de quina manera això va generar el cor profund de la que acabà essent la ideologia del franquisme, que després té quaranta anys per a perviure, i que per a tu i per a mi, encara que siga en democràcia, s’allarga amb un servei militar. Eren franquistes aquella gent, no hi havia dubte, no? I el paper central d’aquest model de masclisme en aquesta ideologia, no? Que jo pense que és el que ara s’allarga també. Ara, per exemple, m’impressiona molt aquesta separació entre dones i homes que hi ha cada vegada més en la nostra societat. I que tants homes siguen incapaços d’entendre allò que tan clarament plantegen les dones. O que, per exemple, les dones es vagen tornant més d’esquerres i liberals i obertes i els homes més tancats i reaccionaris. Tot això té una profunditat històrica molt gran. Perquè no és que ho hàgem llegit, és que ho hem viscut. És que és el que ensenyaven en aquelles casernes, ens ensenyaven a ser així.

—A. G.: Jo crec que la meva experiència a Melilla, a més, va ser extrema. Perquè Melilla és a l’Àfrica, evidentment. És on va començar tot, per entendre’ns. Però és que a més Melilla és un lloc petit, tancat, habitat únicament en aquella època –i suposo que ara Déu n’hi do, encara–, només, pràcticament, per militars i famílies de militars.

—V. P.: Claustrofòbia total.

—A. G.: Claustrofòbia total, i una societat absolutament definida, uniforme i sistemàtica. Vaig viure l’època posterior a la Marxa Verda, quan la situació de perill era evident. Ens van intentar enverinar l’aigua de la caserna un parell de vegades, va haver-hi atemptats en bars de Melilla. Quan, conduint el Toa, et despertaven de nit per fer maniobres. Anaves a la frontera, no tenies informació per a saber si realment aquella vegada era encara un exercici o és que de debò començaríem una guerra. Però, és clar, a més a més, eren uns militars castigats, és a dir, enviats allà que eren l’escòria de l’exèrcit, pràcticament. I, per tant, eren l’analfabetisme, el feixisme rigorós… I tot això es vivia en el dia a dia del lloc. Allà vaig estar tancat un any seguit sense ni un permís. Res de res, no vaig sortir d’allà. Realment era com la reconstrucció dels homes. Havies de convertir-te no en un soldat disciplinat, no en un obedient, no en un sotmès. Havies de convertir-te en un patriota, en un feixista, en un d’ells, perquè era l’única manera de sobreviure i de suportar-ho. I quan em van violar, aquells sergents eren els que al dia a dia estaven més en contacte amb la tropa d’una manera directa i imposant-te les regles del joc, en què, evidentment, l’homosexualitat o els actes homosexuals, eren completament…

—V. P.: Tabú.

—A. G.: Tabú i enemics. I, pobre de tu. Quan em van violar, no entenia absolutament res, o ho entenc tot, potser, no? Ho entenc tot, és a dir, aquesta hipocresia absoluta.

—V. P.: A mi m’impressiona molt, en el reportatge, quan tu ho expliques en paraules molt precises, quan et visiten els teus pares i la que aleshores era la teua promesa… Hi ha un moment que no sé com ho dius, però parles de recuperar la temperatura corporal…

—A. G.: Sí!

—V. P.: Que és una definició magnífica. És aquesta sensació que et feien viure com vides paral·leles. És a dir, en el meu cas era diferent, perquè em va tocar, per sorteig, fer el servei militar al meu poble, on hi ha un campament militar. Que resulta que era un infern. Però jo en un primer moment vaig pensar: “Ai, quina sort, no?” A mi em passaven eixes coses. I jo des del campament veia les llums del meu poble. I era com una dissociació constant. És a dir, tu eres en un món quan estaves allà tancat en aquelles parets. I el teu món el tenies a tocar. Aquest recuperar la temperatura corporal era qüestió tan sols de donar la mà. Donaves la mà a la persona i recuperaves la temperatura corporal, però era una esquizofrènia completa sempre, constant.

—A. G.: Vam viure una distorsió que algun rastre ha deixat. Per molt que estic convençut que vaig aconseguir tancar-me en una mena d’actitud de resistència. És a dir, pensava que només faltaria que, a més a més d’haver-ho viscut i patit allí, això hagi de marcar la resta de la meva existència. No sé com definir-ho, però em vaig negar a regalar-los, a més, la resta de la meva vida. Però el que realment em preocupa és fins a quin punt, encara que ens hagi semblat que hem progressat moltíssim i que avui dia gran part d’aquests models s’estan superant…, tinc dubtes seriosos que en realitat això, culturalment i familiarment, no s’hagi d’anar multiplicant, tot i que de moment fins ara la gent s’amagava una mica, perquè ara ja no tocava dir segons què. Però ara ja es van atrevint una altra vegada a treure tot allò. Evidentment, no només aquí sinó a la resta del món. I aquesta descarada reaparició de tota aquesta masculinitat, ara ja una altra vegada autoafirmativa, no sé on ens porta. Hi ha algun fracàs, en tot això. Hi ha una cosa que em preocupa molt i és que tots vivim tancats en el nostre petit món d’amics, coneguts, feina, pensament… en què ens sentim mitjanament confortables i convençuts que les coses potser ja són d’una altra manera, però no som més que un petit grup humà –nosaltres, els familiars, els amics i els que pensem igual–, molt petit. I tenim una ignorància total de què passa al nostre voltant, en realitat.

—V. P.: Hi ha una cosa que a mi sempre m’ha impressionat molt. Jo, per exemple, al moviment feminista sempre m’hi he acostat amb molt de respecte, conscient que és un terreny en què jo forme part dels opressors. No és una qüestió personal, no és una qüestió de l’opressió personal o de com et comportes tu, és una qüestió d’estructura. I, és clar, pensant en la famosa frase de Maria Mercè Marçal, jo sóc de classe baixa, sóc de nació oprimida, però sóc home. I aleshores ens costa d’acceptar que les opressions no depenen de la teua actitud personal. Que, òbviament, la teua actitud personal condiciona la vida dels que t’envolten i, per tant, tu has de fer un esforç. Però que tot això depèn d’una estructura i que tombar aquesta estructura és extraordinàriament difícil. I a mi em preocupa això ara, per exemple, aquesta reivindicació del macho que vivim, sobretot entre la gent jove. És una cosa que a mi m’alarma especialment, perquè jo pensava: home, han passat molts anys, el moviment feminista ens ha ensenyat moltes coses, no? I la recuperació del militarisme…: perquè el servei militar a l’estat espanyol no està abolit, està suspès; això vol dir que en qualsevol moment, un govern qualsevol, pot tornar-lo a implantar. Evidentment, no és tan fàcil, necessitarien tindre campaments, armes… No és tan senzill com dir: demà feu la mili. No és tan fàcil com això, però podrien fer-ho. I passa. A Europa en aquests moments crec que ja hi ha set estats que l’han recuperat, el debat és obert a França i a Alemanya. I, tot i que en el nostre cas vam viure un servei militar tremendament agressiu, perquè era feixista i perquè provenia d’un règim feixista, fins i tot en els règims democràtics passa. Hi ha algun cas com l’exèrcit danès, que aparentment se salva. Però és que el problema profund és el militarisme. I fins i tot en un estat democràtic l’exercici militarista és violent i d’opressió. I, com tu deies, allò que tu gràficament expliques, no?: “M’asseuré sobre teu, perquè puc i perquè vinc a fotre’t.” I això en democràcia o en dictadura pot ser igual. I, és clar, si ens encaminem novament cap a una Europa militarista…

—A. G.: Jo crec que en aquests moments precisament el problema és que aquest, diríem, context de masculinitat, de virilitat, d’abús, de “tot m’és permès”, de “jo mano”, de “no hi ha diàleg, tu has d’obeir”…, tot allò que conforma precisament l’anul·lació de la personalitat de la vida militar, és a dir, la disciplina, l’automatisme…

—V. P.: Tallar-te el monyo, vestir-te de militar…

—A. G.: …exactament: la uniformització, la incapacitat de discutir res des d’un punt de vista mínimament intel·lectual, és a dir, convertir els homes en màquines, tot això té un poder polític enorme. Quan els polítics ara redescobreixen la necessitat d’una societat en què consumeixi tothom igual, perquè “mira, tu, que barat que és que no hàgim de fabricar seixanta coses, sinó que només dues i que tothom vagi a parelles”; que a tothom li agradi el mateix, que tothom vegi el mateix, que tothom pensi el mateix, que no discuteixin en absolut… El pas següent és convertir el país en un exèrcit. Ara fa uns dies el president elegit democràticament de Corea del Sud de cop i volta decideix fer-se un cop d’estat per imposar una dictadura. Les temptacions comencen a ser a tot arreu. Això es va multiplicant. És a dir, el bon polític descobreix que voldria no fer eleccions.

—V. P.: D’això, Hannah Arendt en deia el plaer de l’autoritat. Que tu no has d’explicar res, no has de convèncer ningú, ordeno i mano. Aquesta cosa tan terrible. És com una amenaça negra que semblava que havíem superat i que torna a caure.

—A. G.:  Per tant, a mi d’Et faran un home m’agradaria precisament que fos una petita contribució a provocar no només una recuperació històrica i reclamar que surtin a la llum els abusos del passat, sinó sobretot a ser possible que es provoqui un debat perquè la gent ho agafi com un element que pugui explicar també coses que passen avui dia. Per què els exèrcits són com són? Què necessiten? Que existeixi la violència. Com ho aconsegueixen? Exercint la violència. No hi ha res més. I a partir d’aquí hi ha tota una estructura. Jo recordo que t’explicaven que el caporal primer era més que el caporal, que després hi havia el sergent, que en acabat hi havia el tinent… Fins a arribar al capità general, o no sé com en deien, i el ministre. I, per tant, és la piràmide.

—V. P.: Hi ha aquest element que crec que en el reportatge també queda molt ben retratat, dels soldats. De com això traspuava fins a l’interior de soldats que es convertien ells mateixos en agressius. Les seues dues victòries eren: una, convertir gent normal en agressiva; gent que havia entrat amb nosaltres tremolant i que la veiés al final pegant. I dos: el silenci aquest que ha durat tants anys, que ha durat massa anys. I que hem callat en silenci cada un en les nostres històries. I que hem assumit com si fos normal el que ens havia passat, com si no haguéssem de denunciar-ho, com si haguéssem de viure nosaltres amb un pes individual quan és col·lectiu, claríssimament.

—A. G.: Tu estàs content?

—V. P.: Sí, estic trasbalsat, en part. Quan m’ho van dir vaig dir de seguida que sí.

—A. G.:  Jo també.

—V. P.: Tenia claríssim que era una responsabilitat com a ciutadà i com a periodista. Recorda molt, no sé si a tu et va passar, quan vam anar a filmar, perquè ells havien reconstruït una caserna…

—A. G.: Molt impactant…

—V. P.: [Riu.] No havia entrat mai més en una caserna, des que me’n vaig anar. I el primer moment va ser allò… Ai, ai!

—A. G.:  Estava molt ben reproduïda i molt ben il·luminada.

—V. P.: Sí, va ser allò de… Ui! I després, sé que és marca de 3Cat, però jo vull donar les gràcies a la Mireia Prats i al Joan Torrents, perquè han fet un treball molt considerat amb nosaltres. Per exemple, va haver-hi un moment que em vaig desmuntar. Anava explicant-ho i hi ha un moment que la Mireia em va preguntar: “Tu eres conscient que podies haver mort en aquell moment, no?” I no ho havia pensat. És a dir, sí que ho havia viscut, però no ho havia pensat, no sé si m’explique. És a dir, no ho havia racionalitzat. I en aquell moment, ostres, jo sé que quede tocat. I ells han sigut prou delicats per a no posar eixe moment. No fa falta, no es necessita aquest punt que podia arribar a ser morbós. O, per exemple, l’ús del maniquí. Crec que és un recurs cinematogràfic excel·lent, perquè la violència és òbvia, però no és desagradable. No et punxa, però, en canvi, veus perfectament tot allò que ens feien. Quan ens fotien a l’armari, i el tiraven escales avall, n’hi ha prou de veure-ho amb el maniquí, no cal entrar en el detall personal. Estic molt agraït del tracte de TV3. En el teu cas, per exemple, que és molt fort, jo vaig notar un respecte, no?

—A. G.: Totalment.

—V. P.: Un respecte gran pel que significava allò per a tu.

—A. G.: I, encara més, quan em van dir que els mitjans demanarien entrevistes, els vaig dir que el que no volia era anar a entrevistes en què jo sospités o estigués segur que no voldrien parlar de la problemàtica del documental –perquè jo sóc un cas–, sinó que voldrien buscar la morbositat, que voldrien entrar en el detall de què em va passar com a personatge públic, que és evident que podia passar i ha passat. És a dir, hi ha hagut qui ho ha intentat. Jo vaig dir que no hi aniria. No vull convertir l’experiència que explico ara en un espectacle per fer audiència. Jo no vull patir l’abús d’un periodista que ara aprofita això per treure’n un profit, que això també és un abús. I això em va preocupar, i ells ho van entendre. Em van dir que em protegirien i que ho evitarien. I, si em permets, encara diré que d’aquest documental en poden sortir moltes coses… Perquè, per exemple, en el meu cas –ja és una temàtica paral·lela–, jo vaig ser violat tres vegades. Després em vaig casar. Vaig tenir fills. Em vaig divorciar. Ara sóc casat amb un home. I tenim una relació tots perfecta. Tota la meva família ho han viscut d’una manera absolutament natural. Però és evident que en algun moment de la meva vida jo vaig pensar si allò m’havia canviat la vida, en el sentit que et va portar cap aquí, cap allà, potser sí, potser no… És a dir, hi ha molts interrogants que seria interessant que en algun moment també es poguessin desenvolupar. Jo estic convençudíssim que em vaig casar, vaig ser feliç, vaig tenir fills… Cap problema, la meva sexualitat era la que era, i en un moment determinat vaig decidir que la meva sexualitat seria una altra perquè m’havia enamorat d’una persona del mateix sexe. Llavors, per mi l’amor és el fet essencial. Però, és clar, hi ha moments que dius: “Ostres, però hi ha intervingut en algun moment el que va passar allà per conduir-me cap a no sé on?”

—V. P.: Si m’ho permets i em disculpes –que no em toca, no?

—A. G.: No, no, però si el trec jo, el tema.

—V. P.: Ho veig al contrari, com una victòria. És una victòria de l’amor. El que et van fer no tenia res d’amor, era violència i era…

—A. G.: Sadisme.

—V. P.: Però que tu hages estat capaç de superar això per amor és una victòria. En aquesta pel·lícula hi ha algunes petites victòries personals. Hi ha aquestes victòries de dir que no ens han destruït. I al final hem fet coses en la nostra vida que podien haver estat alterades per allò que ens van fer, però que les hem fetes perquè hem volgut i les hem fetes perquè som com som. I eixe missatge, un poc de victòria, m’agradaria també que quedara, perquè no ens han derrotat.

—A. G.: No, és això que jo deia: “No em venceran.” I ho deixo només amb una altra cosa. Precisament, en aquest documental haurien de poder sortir diverses branques, si això fos un arbre genealògic del periodisme, un tema permanent d’investigació o de reflexió, amb diverses branques, perquè té molts continguts que valdria la pena anar perseguint.