Àlex Castillo (FAPAC) : ‘Amb la segregació escolar, ens hi juguem la convivència’

Àlex Castillo és el president de la FAPAC, Associació de Mares i Pares de Catalunya, formada per més de 2.100 AMPA repartides en més de 750 municipis, que representen més de 400.000 famílies, és a dir, un 66% de les escoles, majoritàriament públiques. Segurament és una de les associacions més nombroses del país i amb més activitat. Sovint són una veu crítica. Darrerament han posat èmfasi en les beques menjador. La conversa, sense temes tabú, aborda els desafiaments de l’ensenyament en aquest moment i també de l’escola pública. S’hi tracten qüestions poc habituals, com ara que hi ha escoles públiques de primera classe i de segona, com és de difícil de fer una escola pública si els polítics porten els fills a la privada i com l’escola pública actual és lluny de la gratuïtat.

—Un dels problemes més greus del nostre sistema educatiu és la segregació?
—Indiscutiblement. La LEC i, anteriorment, la LOE preveien un decret d’admissió d’alumnes que no s’ha fet. Ara en certa manera hi ha algunes escoles que seleccionen alumnes i no a l’inrevés. Diré una frase que no és exacta, però que defineix la situació: la capacitat d’elecció d’escola ve determinada pels diners que té la família. Això vol dir que si tens ingressos de 100 pots triar entre quatre escoles, si en tens de 50 pots triar entre dues i si en tens 0 pots triar-ne 1. Aquesta és la realitat. De la qüestió econòmica, no se’n parla mai. En un prostíbul hi ha una llista de preus; en una escola no. Quant pagues de llibres, de material… no surt enlloc, és un misteri.

—Però l’escola pública és gratuïta.
—No, no ho és, i l’escola concertada encara menys. I aquí és on realment hi ha el problema. Tant que es parla de respectar la constitució i no es fa, perquè allà diu que l’educació ha de ser universal i gratuïta, i no ho és. I això és molt greu. Si comencem a valorar els llibres, el material, les sortides… Això determina molt: uns van a agafar pinyes al bosc i els altres al zoo. La desigualtat és enorme.

—Com es resol la desigualat?
—La solució d’això d’una manera immediata no crec que sigui a l’agenda política de la majoria de partits.

—Per on es pot començar?
—Primer, dir-ho públicament i predicar amb l’exemple. No es pot fer com en Montilla i portar els fills a l’escola alemanya. Això va ser una actitud repugnant. Els governants han de donar exemple. Si tu te’n vas a l’escola alemanya dius que l’escola del teu país i del teu poble no té prou qualitat per a tu. En una democràcia, això no es pot permetre. I venint d’un polític socialista encara menys: no som en un sistema feudal. Ara ens trobem en un gran canvi i tenim una alcaldessa a Barcelona que porta el seu fill a l’escola pública. Crec que això no havia passat mai. L’última referència d’un càrrec públic català que anés a buscar el seu fill a l’escola pública –en aquest cas, néta– deu ser en Macià, que anava a l’escola de la Ciutadella. Són coses que fan mal. Quan el professorat diu que no se sent reconegut, això hi té molt a veure. Això significa que tu com a professional veus que la persona que dirigeix políticament el teu país no confia en tu perquè no porta els fills a l’escola pública.

—Un cop s’ha dit i assumit?
—Hi ha molta feina a fer. Tenim escoles amb un 90% de població immigrada, on cap nen no té per llengua materna una llengua romànica. En aquests casos la primera cosa que s’ha de fer és abaixar el nombre d’alumnes per grup: no hi pot haver 27 nens per aula. En algunes d’aquestes escoles hi ha sisena hora, en algunes altres no. Qui ho determina és el claustre. Falta un suport més definit. S’ha d’incentivar. Ara l’únic incentiu és econòmic. Una escola d’aquestes és més econòmica que una altra. No s’ha de criminalitzar, sinó incentivar. Per exemple, el mestre que porta el seu fill a l’escola pública hauria de tenir un plus d’alguna mena, se li hauria de valorar. L’administració ha de reconèixer que l’escola pública és la seva.

—La gent intenta triar la millor escola per al seu fill?
—Sobre això hi ha molta llegenda urbana. La gent tria en negatiu i decideix amb qui no vol que el seu fill vagi a l’escola. Molt sovint no mira ni la qualitat ni el projecte educatiu.

—La gent a les grans ciutats s’empadrona en llocs on no viu, fa mil i una filigranes per aconseguir una plaça al centre que vol. Això passa sobretot a Barcelona.
—Hi ha frau, però no s’han pres mai mesures exemplars.

—Podeu explicar una mica millor què enteneu per segregació? Parlem d’escoles amb molts immigrants?
—És veritat que hi ha segregació residencial, és a dir, que hi ha més segregació a Ciutat Meridiana que no a les Corts, però, a les Corts també trobarem una escola totalment segregada.

—Sí?
—Sí, a cada barri de Barcelona hi ha escoles totalment segregades. Entre dues escoles públiques a una distància de 300 o 400 metres trobarem grans diferències: en l’una tothom és autòcton i de classe mitjana i en l’altra tot el contrari. Dins la mateixa escola pública hi ha segregació. A Barcelona hi ha quatre tipus diferents d’escoles públiques, que la gent té clares encara que no s’hagi escrit enlloc. Hi ha escoles de primera i escoles de segona. Entenc, fins a cert punt, que la gent triï però no entenc que l’administració no faci res per posar-hi remei. Perquè no hi hagués segregació escolar, totes les escoles haurien de ser bones i no donar peu a les llegendes urbanes d’escoles bones i dolentes.

—Es pot fer?
—Hi ha hagut plans per a fer-ho sí, però no han resolt el problema. En alguns casos s’ha revertit una mica la situació però com que no hi ha un pla conjunt es fan accions concretes, i si hi ha possibilitat de treballar en un lloc es fa. En el cas de les escoles Wagner, fins i tot hi va participar la Fundació Bofill, però no ha de ser així, perquè amb la segregació escolar ens hi juguem la convivència. Hi ha nens a Barcelona que no han anat mai amb un nen català a escola. A aquest nen explica-li que som un país!

—Els mestres se senten sols enfront dels problemes que tenen a l’aula.
—Això és cert a secundària, on hi ha una manca de formació molt gran, però hi ha gent que s’ha espavilat. El professional es pot sentir molt sol i molt poc valorat, però quan es miren les enquestes de quines professions es valoren més veiem que els mestres de l’escola pública són dels més valorats. Hi ha un divorci entre què diu l’enquesta i el sentiment del professional.

—Però a moltes escoles la situació és dura.
—Sí, la segregació escolar fa que alguns problemes s’acumulin en determinats centres, però s’ha de dir que aquest professional que se sent sol no ho està. En realitat està amb uns nens en una aula i els ha d’acompanyar en un procés d’aprenentatge. Si és capaç de buscar contactes i ganes de trobar-los tindrà més companyia. A ningú no li agrada que el seu fill vagi a una escola que no té futur. Tothom que demana suport per a l’escola generalment en troba. És important en aquestes situacions de crear xarxes de famílies que donin suport a l’escola, tant de persones que en formen part com de l’entorn, del barri. Aquest és un dels problemes que no s’ha enfocat bé, no s’hi ha incidit prou. En aquest punt, l’administració hauria de fer més que no fa. De fet, no ha fet res.

—Qui ha de de crear aquesta xarxa?
—Un 80% d’aquesta feina l’ha de fer l’administració. A les escoles hi hauria d’haver més professionals que no fossin estrictament els mestres. Hi hauria d’haver educadors socials al barri vinculats al centre en contacte amb els nens que han deixat els estudis i intentar repescar-los cap al sistema més endavant. El govern aquest o el sistema educatiu que tenim no es pot dir que no fa les coses; algunes les fa, però amb tan petites dosis que no es nota el resultat. Es fan petits plans pilot, però després no hi ha continuïtat i el projecte se’n va en orris.

—Aquesta consellera ha estat més exigent amb els mestres?
—Crec que ha tingut una conjuntura molt difícil. Hi ha hagut més càrrega de feina, els han carregat més feina i els han reduït el sou. L’exigència ha estat per aquí i no tant a fer plans reals on hi ha problemes. En el terreny de les grans xifres, hi ha hagut un parell de coses que les han maquillades.

—Què voleu dir?
—L’abandonament d’estudis prematur s’ha reduït molt. Havíem estat al 30% i ara estem el 23%, hem baixat 7 punts en qüestió de quatre anys o cinc. Això és positiu. Tot això ha passat gràcies al sistema educatiu? Anem a pams. Les proves PISA ens diuen que els alumnes catalans que estan per sota de l’aprovat serien un 15%. Si teníem un 30% de fracàs escolar, vol dir que hi havia un 15% d’alumnes que tenien capacitat per continuar estudiant que no ho feien. Per tant, són ells que han decidit de continuar estudiant. A això també hi ha contribuït la crisi i els pocs llocs de treball. Tenim un compromís europeu per al 2020 de reduir l’abandonament al 10%. Aquí sí que s’hauria de millorar el sistema per aconseguir-ho.

—S’aconseguirà?
—Es pot fer, no quedarem lluny d’aquest objectiu. S’ha millorat en molts aspectes. Un és que socialment es parla molt de l’èxit educatiu. Tota la societat n’està pendent. Hi ha un altre element. Hi havia una excessiva rigidesa, es collava massa els nanos a l’hora de puntuar-los. Això també s’ha relaxat una mica. Això no té res a veure amb l’abandonament escolar, però si amb el nombre de graduats de secundària, un paràmetre que ha anat pujant. L’obtenen un 80% dels qui s’hi apunten. Al País Valencià estan al 63%, aquí un 20% més. Això vol dir aquí s’ha treballat millor.

—El nou conseller del País Valencià tindrà molta feina, doncs!
—Molta, molta. Pel que fa a èxit escolar, el País Valencià és la penúltima de les comunitats autònomes, i això que hi incloem Ceuta i Melilla. Fins i tot Ceuta els supera. És brutal: un 63% d’èxit de secundària és una salvatjada. Jo sóc del Raval. La graduació de secundària en alumnes d’escola pública d’aquest barri, un dels que tenen una problemàtica social més aguda de Catalunya, està al voltant del 60%, a 3 punts de la mitjana d’un territori. És salvatge. Si aquí estem al 80% de mitjana i hi ha llocs amb un 60%, això vol dir que allà hi ha llocs amb un 40%. És inacceptable.

—Abans parlàveu d’abaixar l’exigència. Això no és un error?
—S’ha dit sempre, però és un tòpic…

—Si més no amb l’escriptura no és un tòpic. Ens hi trobem cada dia.
—Però segur que saben fer unes altres coses que gent de la nostra edat no sap fer. Un dels problemes endèmics d’aquest país és la càrrega curricular tan salvatge que tenim. Els alumnes han d’aprendre tants continguts com competències.

—El model que tenim vol potenciar les competències, no?
—En teoria, sí. Ens trobem en un món que viu un canvi profund i hi ha gent que només sap veure’n els factors negatius, que evidentment hi són, però els factors positius són enormes, sobretot perquè qui té ganes de fer coses té molt camp per córrer. Hem de superar el corporativisme i l’academicisme que com a país mediterrani arrosseguem com una pedra enorme que no ens deixa avançar.

—Hem d’anar cap al model de Finlàndia?
—Jo crec que podem anar cap a un model millor, un model més lliure, més viu. Aquí tenim elements molt positius. A Finlàndia fa molts anys que tenen escoles públiques i hi ha una tradició protestant, que ajuda molt. No podem oblidar que els països protestants tenen més bons resultats que els catòlics. No riguis, aquesta diferència es nota dins Alemanya, on hi ha més nivell al nord que al sud. Segurament Bèlgica i Catalunya són dos dels països catòlics que tenen més bon rendiment escolar. Els països mediterranis tenim un punt de creativitat que, si el sabem incloure en el sistema educatiu, ens donarà un plus. Hem de saber apreciar les nostres potencialitats, valorar-les i dur-les endavant.

—Heu presentat molta batalla en les beques menjador. La pobresa infantil ha entrat a l’aula i ha passat a ser una qüestió prioritària?
—En la qüestió del menjador, la situació és molt crítica. Creiem que caldrien unes 320.000 beques menjador i n’hi ha 80.000 aproximadament, vol dir que hi ha un nivell de pobresa extrema que és cobert i una pobresa que no és tan extrem que no, i això és preocupant. La gent que cobra dos-cents euros per sobre del nivell de pobresa no té ajut i llavors s’empobreix més perquè els que hi ha per sota en reben. Són situacions molt tenses que creen friccions entre la gent: jo no i tu si? És un sistema molt complex, amb una càrrega burocràtica molt forta. Aniria molt millor que el menjador l’assumís l’escola. Segurament és una solució més cara, però a nosaltres ens correspon d’aportar solucions. Si ho fessin així s’eliminaria molta burocràcia. Menjador gratuït per a tothom, o també podria ser que els que no ho necessitessin paguessin, però cal una solució no burocratitzada. La solució de la pobresa va molt vinculada a ajuts universals que no siguin burocratitzats perquè moltes vegades els treballadors socials es troben obligats a fer una feina de fiscalització en comptes de fer la d’acompanyament, que és la que fa falta.

—Tothom que vol anar a l’escola pública hi té plaça?
—Ara mateix no, sobretot en ciutats mitjanes i grans. Als pobles és més fàcil. Hi hauria d’haver un mapa escolar més raonable. A Barcelona caldria que l’ajuntament assumís escoles concertades com a públiques. S’ha de mirar si per via compra o com sigui.

—Hi pot haver segones oportunitats per a la gent que ha abandonat l’escola prematurament?
—La nova llei d’FP pot ajudar-hi. No té gaire pressupost, però obre portes que, si les sabem aprofitar, poden servir, pot donar elements positius. Hauria de ser fàcil de donar una segona oportunitat. Aquí, al Raval, és més fàcil de trobar setanta estupefaents que en una escola d’adults. La formació professional històricament ha tingut una taxa d’èxit molt baixa. Caldria donar-li més prestigi. Ara en tenen algunes famílies, algunes altres no… Cal treballar en aquest sentit.

—Les substitucions dels mestres continuen essent un problema?
—Està un mica millor que abans. Vam passar un moment molt crític. Ara, una qüestió que també ens preocupa molt és l’estabilitat de les plantilles; hi ha molta mobilitat. Estabilitat per sota del 40% és molt poc. A l’escola rural la continuïtat és demolidora.

—Hem parlat molt de l’escola a la gran ciutat, però poc de la rural.
—Una de les reivindicacions que ens arriba de l’escola rural és l’excés de normativització que impedeix als pares de col·laborar en coses necessàries. Per exemple, si els pares fan un pati potser després un inspector no ho troba bé. I coses d’aquesta mena. Als pobles petits els ajuntaments estan molt implicats amb l’escola. Sovint, si desapareix, és una sentència de mort per al poble i fan mans i mànigues per salvar-les.

—Podem donar per enterrada la LOMCE?
—Ara la LOMCE és com un malalt terminal. La primera cosa que s’ha de fer és no continuar desenvolupant-la.

—Esperem que sigui així…
—S’ha d’evitar que es facin les proves de tercer perquè no tenen sentit i trenquen amb tot el sistema que es havia fet aquí. Astúries i el País Basc ho van esquivar. Aquí, en canvi, es va fer d’una manera que va ser un cop d’autoritarisme. Hi havia famílies que volien desobeir i no fer les proves. Hi havia un solució senzilla, que era no portar un dia el nen a escola, però en canvi el Departament va dividir les proves en molts dies per dificultar la desobediència. Nosaltres ho vam interpretar com una actitud de menyspreu. El Departament hauria d’haver fet el que creia i deixar que els pares també ho fessin, però no. Es va jugar brut, es van enviar inspectors a les escoles. Això no ho vam acceptar de bon grat. Nosaltres acceptem la discrepància però el Departament es va obstinar a fer veure que no hi havia cap problema.

—Una altra qüestió de la LOMCE que us preocupa és la dels consells escolars.
—La LOMCE va eliminar la possibilitat de democràcia real a les escoles. La primera cosa que s’hauria de canviar és el funcionament del consell escolar de centre, perquè la LOMCE ha introduït una figura d’una direcció omnipotent i omnipresent, encarnada en la figura del director o directora, i ha fet perdre el paper decisiu que abans tenia aquest òrgan. Abans un consell escolar de centre era l’organisme que decidia en última instància les grans línies de treball de l’escola, aprovava el projecte educatiu, el pla anual de centre, el pressupost… Això ara ho aprova la direcció. És una qüestió que ha revertit.

—Però a molts llocs s’ha pactat el funcionament de sempre.
—Molts consells escolars han acordat que la direcció assumeix que és el consell escolar qui té l’última paraula i la direcció no aplica la prerrogativa que li atorga la llei. És un acord intern que, segons com, pot ser paper mullat. Si hi ha una fricció, qui té l’última paraula és la direcció. La democràcia als centres és fonamental. Perquè la participació sigui positiva, la gent ha de percebre quina utilitat té. Sobre el consell escolar de centre, encara que històricament era un element democràtic, en què tothom decidia, la veritat és que no se n’aplicava tot el potencial democràtic.

—Per acabar, parlem una mica de la FAPAC. L’AMPA s’encarrega de molts serveis de l’escola. Però als altres països això és així?
—Què les extraescolars siguin gestionades majoritàriament per les AMPA no deixa de ser una privatització encoberta. Un 50% dels menjadors són gestionats per les AMPA; i les extraescolars, un 90% o més. A molts altres països això no passa. A França, per exemple, és l’administració que vetlla pel menjador. Moltes d’aquestes coses vénen determinades perquè l’escola pública d’aquest país és relativament nova. La més antiga de Barcelona té poc més de cent anys. En canvi, la xarxa de l’església és molt més antiga.

—Això és positiu o negatiu?
—Això acaba fent que la gent que vol participar en l’educació del seu fill acabi assumint tasques com ara veure quin peix comprem o quines empreses fan les extraescolars. L’administració s’ocupa de la neteja, però no del menjador. En comptes de participar en qüestions pedagògiques i d’interès dels nens, et trobes una mica atrapat en com resoldre qüestions molt pragmàtiques. La part positiva és que com t’organitzes i pagues, decideixes tu i això fa que tinguis més llibertat per a fer el que vols en els programes extraescolars.

—Sou molt lluitador, però també us veig optimista.
—Si fóssim pessimistes no aniríem enlloc. El motiu del gran pas enrere en drets que vivim és que les famílies no hem sabut transmetre als fills que molts dels drets els tenim perquè hem estat capaços de lluitar. Per aconseguir coses s’ha de plantar cara, ser valent i no tenir por. Moltes vegades s’ha de dir prou a les coses negatives.