Alerta ara amb Puigdemont i preparats per a tot això que ha de passar

Com diu aquell, el poble ha parlat. I ara cal complir el compromís de confiança democràtica entre ciutadania i institucions. La llei de referèndum d’autodeterminació és molt clara. I molt clar va ser ahir el resultat del referèndum. Dos dies després de la proclamació dels resultats definitius? Som-hi doncs. Esperem aquesta proclamació definitiva i convocatòria del ple del parlament. La convocatòria que més s’ha guanyat la presidenta Forcadell. La recordeu liderant la multitud al costat de l’estimada Muriel? No hi vau pensar, en ella, ahir, quan aquelles senyores grans i delicades d’elegants cabells blancs plantaven cara als monstres uniformats? Jo sí. I pensava: mireu quantes Muriels que té aquest país nostre. Quantes llàgrimes, amiga, quants somnis que ja es van complint.

Que demà hi ha una vaga per a aturar el país després d’un cap de setmana de determinació i compromís als col·legis? Després de desenes de milers de cops de porra a les costelles i a les cames? Després de desenes de bales de goma prohibides disparades? Després dels cabells arrencats per sotmetre gent pacífica i digna? Després de dits trencats, d’ulls rebentats, de traus oberts i de sang regalimant pel rostre? Després de l’agressió a una consellera del nostre govern? Després de tantes urnes segrestades? Després de l’emmanillament de membres honorables del nostre govern? Després de tot això hem d’aturar el país? Doncs a aturar-lo! Que no es mogui res! I que es mogui tot!

Vigilància activa i protecció del president Puigdemont, la presidenta Forcadell i el vice-president Junqueras. I tots els membres del govern. L’estat-presó d’on hem decidit sortir ha demostrat que és capaç de tot. Que no li fa por el ridícul ni la imatge que dóna al món. Ni tampoc no li fa res que milers de ciutadans que no tenien gens d’interès en la independència hagin dit: ‘Ja n’hi ha prou!’ Ni drets humans ni punyetes, l’estat espanyol només té un principi. I no és pas el democràtic. L’única cosa que tenen per principi és la sagrada unitat d’Espanya. I aquest és un principi que ha arribat a la fi. I és clar, la bèstia ferida fa els últims cops de cua. Trinxa mentre s’ensorra. Per tant, alerta amb el possible segrest per l’estat espanyol del president i companyia. Si s’atreveixen, no vull escriure la reacció que hi haurà.

Amb la decisió presa, aquí cal anar avançant i no deixar-se enganyar per les tàctiques de distracció –per desmesurades que siguin– del règim que ahir vam abandonar. La proclamació de la independència (ja n’hi ha prou de parlar de DUI, que semblem instal·lats en el procés i en el resistencialisme!) al parlament ha d’anar acompanyada d’algunes decisions específiques. Cal retirar els diputats i senadors de les institucions espanyoles. Com que l’acta de diputat i senador és personal i propietat dels que ho són, cal que siguin ells mateixos que tornin l’acta i que els seus partits acceptin de no substituir-los. Suposo que els grans defensors de les proclames del 15-M no incompliran la decisió d’un poble que ha participat ara de manera descarada contra tota la repressió ordenada per la casta, oi? Suposo que el compromís democràtic prevaldrà per damunt dels seus interessos particulars i privats, oi? Bé, no sabria entendre pas cap actitud incoherent dels grans capdavanters del 15-M. No, oi?

Tanmateix, no han de patir aquests diputats i senadors. Tampoc el diputat que va ser inhabilitat, Francesc Homs. Ara el país necessita representants del govern a molts països del món i a moltes institucions i organismes internacionals. Ambaixadors quan el reconeixement ho permeti, delegats del govern, mentrestant. I aquesta és una altra decisió que cal prendre sense deixar passar el temps. El ministre d’Afers Estrangers, Raül Romeva, haurà de desplegar la diplomàcia catalana amb l’austeritat i la modèstia que ens caracteritza, però sense dilacions. I això vol dir també establir converses amb els organismes de què volem continuar formant part (fins que no es prengui una decisió contrària en el procés constituent).

També caldrà convidar l’exèrcit, Guàrdia Civil i policia espanyola a abandonar Catalunya. I cal anar prenent el control de les infrestructures i els centres neuràlgics del funcionament del país. Ports, aeroports, centres de telecomunicacions, generadors i distribuïdors d’energia, duanes, etc. Ha arribat el moment de ser responsables també de les coses que no són tan agradables i divertides com fer aquests saraus de l’Onze de Setembre. Això ja ho sabíem, oi? Doncs som-hi també. Tot allò que es pugui negociar, que es negociï. I la resta, caldrà ser valents. Això sí, cal demanar i exigir que la comunitat internacional (amb la forma que vulgui i pugui) s’impliqui ara en la vigilància de l’actuació que pugui tenir l’estat espanyol, que no s’estarà quiet.

Ahir Catalunya va guanyar el futur. La seva gent, alçada amb tota l’èpica que reclama una independència, va guanyar amb les mans, els cossos i els cors la llibertat d’una nació sotmesa durant tres segles. El Primer d’Octubre de 2017 quedarà imprès en els llibres d’història i en les nostres ments. Els nostres fills han vist com els seus pares i avis salvaven el futur davant les porres i les escopetes dels enviats de l’estat. Els explicarem que hem arribat aquí per l’esforç i el sacrifici d’aquells que ja no ho han pogut veure. Com tu, Manela; com tu, Jordi-Carles; com tu, Cala; com tu, Marc; com tu, Magda; com vosaltres, Cecília, Quim, Miquel, Joan i Paco; com tu, Pere; com tu, Guillem; com tots vosaltres i molts més que us tindrem presents quan la presidenta del parlament s’alci de la cadira i anunciï: ‘S’ha proclamat la independència de Catalunya, la república catalana.’