Alerta amb la sedició impròpia: la temptació de Sánchez per l’últim desig del fiscal Maza

Només dues setmanes abans del referèndum del Primer d’Octubre i dos mesos abans d’aparèixer mort en circumstàncies estranyes a l’Argentina, José Manuel Maza va fer unes declaracions en una entrevista a El Mundo que van causar un terrabastall a la Moncloa. Perquè l’aleshores fiscal general de l’estat es queixava que el marc legal actual no permetia de castigar amb penes severes allò que feien els dirigents polítics i socials independentistes. Perquè no hi havia violència. Un procés d’autodeterminació dut de manera pacífica no pot ser castigat ni amb rebel·lió ni amb sedició d’ençà de la reforma del codi penal del 1995, perquè aquests dos tipus penals requereixen que hi hagi violència. Maza, que volia aplicar la mà dura contra els independentistes, lamentava que no disposava de les eines adequades per fer-ho, i proposava que es recuperés el delicte de sedició impròpia, és a dir, sense necessitat de violència. I el debat actual sobre la reforma de la sedició (que no derogació) que proposa el PSOE té el risc que, amb l’argument de la rebaixa de penes, s’acabi fent allò que pretenia Maza, i que un procés d’independència pacífic sigui delicte a l’estat espanyol.

Perquè ara no n’és. No només perquè la sedició i la rebel·lió requereixen de violència, sinó perquè la convocatòria de referèndums no previstos per la llei espanyola no és pas delicte d’ençà del 2003. Maza ho sabia, se’n planyia. “El problema és que el 1995 es va suprimir el delicte de sedició impròpia, que era això mateix que ara passa d’intentar retirar de l’estat espanyol una part de la nostra nació sense violència ni actituds tumultuàries. La meva opinió és que això va suposar que decisions contra la llei tan greus com aquesta quedessin amb penes molt lleus. Però és el que hi ha. Aquesta és la llei jo ni la faig ni la reformo”, es queixava en aquella entrevista.

Les paraules que emprava Maza, “intentar retirar de l’estat espanyol una part de la nostra nació”, feien referència més aviat a la definició que en l’anterior codi penal espanyol, del 1973, es feia del tipus penal de la rebel·lió, que també podia ser castigada com a impròpia, és a dir, sense necessitat d’haver-hi violència. Però amb la sedició passava quelcom semblant, i en la definició del tipus delictiu (que també podia ser castigat sense necessitat d’alçament tumultuari) es preveia el càstig contra aquells que “desposseïssin l’estat d’alguns dels seus béns propis”. De fet, Maza demanava que hi hagués una actualització del delicte de sedició sense violència que hi havia hagut anteriorment, i que preveiés aquesta vegada la pretensió de declarar la independència d’una part de l’estat com un dels objectius perseguits.

Això que deia Maza era un problema per al govern de Rajoy, que ja feia temps que havia decidit que la manera de respondre a l’envit independentista seria amb repressió, tant policíaca com judicial. I si les eines que actualment tenia no encaixaven amb el pla, l’alta magistratura ja s’encarregaria d’adobar-ho, amb la complicitat del president del poder judicial espanyol, Carlos Lesmes, que uns dies enrere de l’entrevista de Maza havia deixat clar que la unitat d’Espanya passava per damunt de la protecció dels drets fonamentals. Que el fiscal general de l’estat advertís públicament, a pocs dies del referèndum, que el codi penal no permetia el càstig per sedició o rebel·lió que pretenien era un problema. Perquè era impossible de fer una reforma exprés i ad hoc del codi penal.

Calia, doncs, rebregar el codi penal. I ja hi havia gent disposada a fer-ho al Tribunal Suprem, començant per Manuel Marchena, president de la sala penal, inventor del concepte de violència ambiental en la condemna dels acusats de la protesta d’Aturem el Parlament. I també n’hi havia al Tribunal Constitucional, on la majoria de magistrats aleshores va impedir, poc abans de la sentència contra el procés, que hi hagués cap desautorització a Marchena sobre l’ús precisament d’aquest concepte que tant servei li tornaria a fer, tot i que amb unes altres paraules (). I van fer passar Maza per l’adreçador, perquè molt pocs dies després d’aquella entrevista ell mateix va signar la querella per sedició contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart per la protesta del 20-S. Ell, que sabia perfectament que la sedició actual no permetia un procediment penal per sedició per una protesta com aquella, ho va acabar fent. Des de la Moncloa (“de qui depèn la fiscalia?”) algú li ho va fer veure.

En certa manera Maza feia nosa, perquè havia alertat de la manca del tipus penal que calia: la sedició o la rebel·lió impròpia. Va fer un darrer servei a la causa, no només amb la querella per sedició contra Sánchez i Cuixart sinó amb la signatura de la querella per rebel·lió, sedició i malversació contra el govern i la presidenta del parlament, Carme Forcadell. El fiscal general s’havia d’empassar allò que havia dit unes setmanes enrere i s’empescava tot de giragonses argumentals per a justificar aquelles acusacions quan no hi havia hagut violència per part de cap dels querellats, ni tampoc de la població, que s’havia manifestat de manera pacífica. La clau fou finalment atribuir la violència de la policia a les víctimes d’aquella violència, i afirmar que els Mossos estaven al servei del govern i disposats a la confrontació armada.

Llarena va estirar aquest argument fins al judici, però en la sentència Marchena va haver de rebaixar en certa manera el to i va condemnar-los per sedició. Però és clar que, com deia Maza, la sedició no encaixava. En la sentència arriba a reconèixer que no hi va haver una violència concreta ni suficient per a poder justificar la violència que requereix el tipus penal de la rebel·lió, i s’empescava que la mobilització de la ciutadania, promoguda pels acusats, constituïa “el fet violent” per mirar d’obligar l’estat a doblegar-se. Aquesta manera tan recargolada d’explicar que hi va haver la violència necessària per a condemnar per sedició ha estat denunciada per organitzacions de defensa dels drets humans com Amnistia Internacional perquè viola el principi de legalitat, que és un dret fonamental. Estableix que qualsevol conducta ha de ser clarament definida de manera que sigui previsible des d’un punt de vista penal. I això no va passar en aquest cas.

La vulneració de drets ha estat tan evident que Pablo Casado mateix demanava que es reformés el codi penal perquè es recuperés el delicte de sedició sense violència. Però també Pedro Sánchez, quan en una entrevista el maig del 2018, només un mes abans d’accedir a la presidència del govern espanyol gràcies a la moció de censura contra Rajoy, va proposar que “s’actualitzés” el codi penal per ajustar-lo als fets ocorreguts a Catalunya. Sánchez parlava concretament del delicte de rebel·lió, que era aquell pel qual Llarena mantenia tancats els presos polítics. “Treballem en una modificació del codi penal, i la presentarem en el congrés dels diputats. És evident que el delicte de rebel·lió, tal i com està tipificat des del 1995, no correspon al tipus de rebel·lió que s’ha patit aquests darrers mesos”, deia en una entrevista a TVE. “Ara som davant d’un fet completament diferent, i és que els responsables polítics al capdavant d’institucions públiques es valen d’aquesta posició per a subvertir l’ordre constitucional.”

🔴 @sanchezcastejon anuncia que el @PSOE trabaja en una reforma del Código Penal para defender la Constitución frente a responsables públicos que violentan el orden constitucional https://t.co/M7BDkpbvGg pic.twitter.com/XbIWRStcIE

— Los Desayunos (@Desayunos_tve) May 16, 2018

Com que la condemna fou per sedició, Sánchez, pressionat ara pel Consell d’Europa, ho reenfoca, però en el fons el plantejament és el mateix. No pot ser que allò que va passar la tardor del 2017 no sigui delicte, o no sigui un delicte molt greu. Per això, en comptes de plantejar-se una derogació de la sedició, i en tot cas una reforma que inclogui una modalitat agreujada de desordres públics, vol mantenir aquest delicte. I amb la proposta de reforma Sánchez vol fer allò que d’alguna manera ja demanva Maza. La qüestió no és si les penes de presó i inhabilitació són més o menys rebaixades, sinó l’existència mateixa del delicte, i que uns fets pacífics siguin considerats un delicte tan greu. Per això demanava a ERC que si volia una reforma de la sedició havia d’assumir que el 2017 es van cometre delictes. Acceptar això seria acceptar la sedició impròpia, i aleshores qualsevol nou intent de fer la independència per vies pacífiques ja seria considerat un delicte amb el codi penal a la mà. Ja no caldrien giragonses dels tribunals. Vet aquí el risc d’acceptar una reforma de la sedició per més que rebaixi els anys de condemna.