Alerta a no fer com ells

Bé, de tant en tant està bé de discrepar, fins i tot d’en Vicent Partal.
Sobre aquest assumpte. Fins el moment , és discrecional la quantia de les subvencions a mitjans de comunicació? Si la resposta és si, jo també seria partidari de no premiar massa els diaris catalans que no s’avinguin a inserir publicitat – !institucional i neutra¡ – del referèndum.
Dit això , estic completament d’acord, i sempre ho reclamo, que no repliquem en la futura república catalana cap mena de sectarisme com sí fa contínuament l’estat espanyol. Però a) encara no som a la república catalana, i b) cal donar mostres de fermesa, un pel de mala llet, i que hem guardat el lliri a l’armari.
En fi, senyor director, no m’ho tingui en compte. Ja està bé de coincidir en un 99% amb el que diu. Si fos al 100% semblaria un assentiment “a la búlgara”.

No ens cal, amenaçar. Segurament, els propis empresaris disposaran d’alguna eina mínimament fiable que els indique l’impacte real del seu mitjà (o mitjans). I també cal, de tant en tant, anar donant mostres de fermesa i d’independència de fet. En qualsevol cas, sí que caldria fer públic el que rep cada mitjà. Això seria molt trencador. Però tenim dos motius per a l’optimisme. Els unionistes sembla que estan molt emprenyats i hem baixat dels noranta. Ja només ens resten 89 dies, per arribar al final de setembre.

Estic a favor en el que dius i al mateix temps en contra. Sent si sóc molt dràstic, fins ara ha estat be fer-ho molt millor que correctament, però senyors ara sóm en guerra (freda), però al cap i a la fi en guerra.
Amb aquestes paraules molts tindran calfreds, però que pensàveu aconseguir la llibertat sense “lluitar”?
Deia que estava a favor, puix jo sóc el primer que voldria fer-ho més que perfectament europeament assimilable, però arribarà un moment on això ja no podrà ser i haurem de continuar endavant igualment… el que succeeix és que igual aquest tema de les insercions publicitàries no s’ho mereix.

Penso que l’error està en la redacció confusa de la moció i en l’aprovació abans de la Llei de transitorietat. Tinguem en compte que només hi haurà referèndum si prèviament hi ha hagut desconnexió.

Hi ha una baula que no s’explica amb claredat ni s’ha d’explicar fins que sigui un fet. És la clau que permetrà passar de la Llei a la Llei.

Sigui com sigui, la nova legalitat tan sols serà si la majoria del poble de Catalunya l’accepta i si sotmet. Seria una greu anomalia que aquells mitjans que no l’acceptin, no publicar la propaganda institucional del referèndum és una manera de rebutjar-la de fet, segueixin cobrant les subvencions.

Del tot d’acord amb tu, Vicent. Quan vaig llegir que era en projecte aquesta moció, em vaig posar les mans al cap. Ingenu com sóc, vaig pensar, però, que era un rumor insidiós que feien córrer els contraris al referèndum, per reforçar aquell malèvol argument seu segons el qual votar sobre la independència de Catalunya equival a un cop d’Estat. Però sembla que, en aquest cas concret, jo estava equivocat. Malament comencem si condicionem els ajuts públics als mijans de comunicació al fet que donin suport a la política del govern. Perquè fer el referèndum d’autodeterminació, per molt democràtic i inalienable que sigui l’exercici d’aquest dret –i saps prou bé que és de fa molts anys un objectiu que compartim–, és una opció partidista al nostre país. Compte amb relliscades com aquesta que poden malmetre, amb decisions demagògiques i del tot prescindibles, la imatge fins ara impecable del nostre procés. Com bé dius: alerta a no fer com ells. Deixem, doncs, a l’imperialisme espanyol el patrimoni de l’arbitrarietat.

Dius que no podem copiar els vicis de l’estat espanyol perquè ens hem passat anys i panys criticant-ho però resulta que aquesta pràctica ja fa molt temps que s’aplica i tant pel cantó unionista com pel independentista, encara que aquest últim, en menor mesura, i si s’aplica descaradament pel costat unionista, la Generalitat no hauria de fer res? No seria descompensada la pressió que rebria la nostra ciutadania perquè només en tindria una versió? No podria ser entès que a la Generalitat no li importa aquesta injusta pressió?

Tampoc en sembla afortunada l’últim paràgraf quan dius que si es fan aquestes pràctiques “ens haurem derrotat nosaltres mateixos abans de començar”. No creus que és massa taxativa i agosarada aquesta afirmació? Vindrà d’això l’èxit o la derrota del procés tenint en compte que només estem parlant d’una actuació que et sembla inacceptable quan el 99 % de les actuacions positives que s’han fet són correctes?

Jo estic en general d’acord amb el que diu l’editorial, però m’agradaria afegir alguna puntualització:
No veig el motiu perquè un mitjà de comunicació pugui negar-se a inserir informació institucional i després esperar rebre recompenses. Els mitjans son lliures de inserir la publicitat governamental o institucional, però el que no poden és fer-ho a la carta o segons els vingui de gust. Els mitjans també tenen obligacions respecte els lectors.
Pensem que el Govern estatal volgués inserir informació institucional sobre la realització del Referèndum. Vilaweb la inseriria? Estic parlant de informació, no d’amenaces ni de que donés opinió sobre el vot.
En tot cas el Govern el que ha d’inserir és informació de utilitat pública respecte al Referèndum, sense pronunciar-se sobre el sentit del vot ni donar cap opinió al respecte.
El referèndum és un acte de la màxima importància per a Catalunya, ja que resulta decisiu pel seu futur i és obligació del Govern que tots els catalans coneguin els aspectes de la seva realització.
El sentit del vot ja el defensarà cadascú tant bé com sàpiga, sigui SI, NO, vot en Blanc o abstenció.

Des d’avui 03 de juliol fins al dissabte 30 de setembre, ambdós inclosos, hi van 90 dies naturals. Una eternitat si no tens paciència, un instant joiós fugaç com la tarda canicular a l’ombra, amb marinada i aigua fresca mirant el blau, si és que no tens pressa i ets conscient del carpe diem.
Malgrat que fa molt de temps que somniem en ser amos del nostre destí, aquest trimestre que encarem , a nosaltres , pacients, sen’s escolarà d’entre les mans com aigua cristal·lina. Em sembla que a “ells”, súbdits temerosos, se’ls escolarà com un líquid tòxic i tèrbola aparença. En tot cas, gaudim l’espera activa i que cadascú acabi de fer allò que l’honra i que el permet de mantenir la mirada neta davant el mirall de la pròpia dignitat. Qui vulgui enfangar-se en la condició de mesell i súbdit vassall, ja l’anem donant per perdut. No serà que no haurà estat convidat a participar del nostre coratge resilient, de la força als braços, i brillantor als ulls. 90 dies, 90 raons.
Quina raó , avui, per votar sí? La honestedat intel·lectual com a capteniment entre administradors i administrats. En motiu de la declaració d’alcaldes fent costat al President Puigdemont i al Vice-president Junqueras, hem escoltat dels nostres adversaris:
“aquesta reunió només representa el 43% de la població” , ” la reunió municipal demostra el seu fracàs” , “que el líder del Psoe sancioni els alcaldes díscols del PSC !”
No calen més exemples. Si us plau, que els governants no insultin la intel·ligència dels governats. Que no ho facin. A veure, “només” el 43% de la població !!!! ?? li sembla poc ? , la resta, els compta contraris ?? els amenaça i els considera dels seus ??, aquest percentatge, li sembla prescindible, menyspreble, inconsistent ?? Si us plau !!!
Els sofismes poden enganyar un cop, però qui es deix engalipar dos cops per les paraules obtuses és un ignorant que no vol deixar de ser-ho. O dit millor : “La immensitat dels fets reals contra la buidor de les paraules”, segons V.Partal, que cita H.Arendt , ” un mentider és derrotat per la realitat”. Això. No podem permetre que el deshonest governi el timó del nostre futur.
Noranta dies, il·lusió, vertigen, determinació d’un poble cohesionat, “unit, alegre, combatiu”.

Suposo que si hi ha gent que s’ha alegrat amb la moció, és perquè en cercles indepes sempre s’ha criticat molt que determinats grans mitjans, que ens han anat sempre a la contra, rebessin subvencions de la Generalitat, especialment en temps pre-2010. Però pots tenir raó, Vicent. I crec que no hem de cometre errors “a l’espanyola”: precisament se suposa que ens en volem anar perquè no ens agrada la seva manera de fer. I per tant hem d’actuar diferent. (Aquí he d’enllaçar amb un dels meus temes de sempre, però per assenyalar que una cosa que hem copiat dels espanyols és la veneració excloent per un grup reduït de grans patums. Pels espanyols aquest cercle són els personatges que surten a l'”Hola!” i la televisió escombraria en general. Per nosaltres, són gent més fineta, però que es decideix a uns pocs despatxos, i així molts d’ells són opinadors, presentadors de televisió i càrrecs polítics. Amb el que pot ser bo canviar d’esquema i deixar entrar l’aire tan bon punt entrem al nostre nou estat, no creieu?)

No puc estar més d’acord amb l’editorial. Un 10. Us doneu compte que estem “tabilbanitzant”( no se si ho dic be) el procés?

Tinc amics que, perquè un article estigui fet en castellà o d’un diari de Madrid no el volen ni llegir. I a vegades hi han articles que ajuden a la reflexió vinguin d’on vinguin Amb aquestes actituds que és preten? Crear una república de pensament únic com s’ha intentat fer en el futbol amb el Barça?

Espero i desitjo que l’esborrany de constitució que publica avui EL PAIS sigui una bomba falsa. Si algun dia em diuen que en el meu futur país els jutges dependran dels polítics el meu vot serà un NO caternalidici. Volem repetir els error de l’Estat central? Doncs anem apanyats.

Las lineas editoriales de los medios de comunicación pueden aceptar o no publicidad institucional o privada , sería más dudoso el caso de radios y tv que dependen de una concesión administrativa de un medio público : las radiofrecuencias, que cuando un empresario coge la frecuencia de radio o tv lo hace con un compromiso de servicio público.

Pero prevalece ante todo la LIBERTAD DE PRENSA para aceptar o no publicidad institucional .

Si quieren los españoles poner publicidad del REY en vilaweb , no hay derecho a presionar , pués al revés tampoco.

No estic del tot d’acord amb l’editorial. Matisadament.

El Govern, qualsevol govern del món, té poder per establir normes sobre publicació obligatòria a mitjans de comunicación. Passa així amb edictes, passa així (encara que no ens agradi) amb el temps que es dedica a reportatges de cada partit polític durant campanya electoral, passa amb les sentències judicials que obliguen determinats medis a publicar una rèplica o una sentencia per a reparació de l’honor de víctimes de difamació, pot pasar en cas d’ordenances d’obligat compliment en cas de catástrofes publiques…
Per tant crec que entra dintre del que un poder públic democràtic pot determinar. I tot el que és de compliment obligat ha de tenir conseqüències quan no es compleix. Sense que hi valguin justificacions de tipus ideològic o religiós o d’altres menes. I no puc deixar de considerar un referéndum, com qualsevols eleccions a un país democràtic, tema d’especial interés públic.

El tema però que s’hi barreja de manera empipadora és de les ajudes publiques, bé en forma de subvencions, bé en la forma més opaca, de publicitat. Com bé remarca l’editorial, no és un tema clar enlloc del món. Caldria una normativa que no deixés zones a l’ombra i uns comptes amb llum i taquigrafs… Dit això, si un medi acepta publicitat institucional i després en rebutja una per motius ideològics, per a mí és trencament de contracte. L’administració, com faria qualsevol empresa privada, té tot el dret a no enviar-n’hi cap més…
En tot cas hem de vigilar de no passar-nos de demòcrates, “som tan demòcrates que ajudem a defensar els drets dels qui ataquen la democracia”: potser sí… però “¿Som tan demòcrates que ajudem els qui ataquen la democràcia a què puguin destruir-la?”. La línea vermella és subtil…