Per primera vegada d’ençà de la mort de Franco, les tres institucions autonòmiques del país –les dues Generalitats i el govern balear– són a les mans de l’espanyolisme. Els parlants de català ens enfrontem, doncs, a una situació a què estàvem molt més que acostumats –tenir el món oficial en contra. Però és cert que, com que ens n’havíem desacostumat una mica, s’ha estès molt ràpidament una certa sensació de pànic. Sobretot en els àmbits culturals, tan necessitats de suport públic.

Mentrestant, a Madrid, les necessitats urgents del PSOE s’han unit de sobte a la retòrica plurinacional de Sumar. Siga perquè s’ho creuen de debò –una part de Sumar– o siga perquè no tenen més remei si volen continuar comptant amb uns vots imprescindibles al congrés –el PSOE i la resta de Sumar–, el cas és que el govern espanyol ha emprès una mena d’ofensiva pública en defensa del català, una ofensiva, de moment, bàsicament feta de gests. I d’algun dineret.

Ernest Urtasun, al capdavant del Ministeri de Cultura, ha estat especialment llest i ha començat a repartir diners a associacions i grups que no havien vist mai ni una aguileta de Madrid. Són xifres ridícules si tenim en compte el tant per cent de ciutadans de l’estat espanyol que parlem la llengua de Joan-Lluís Lluís. Però, confrontats al tancament rotund de l’aixeta pública, especialment a València i a Palma –i sense cap previsió que Barcelona complesca el paper compensatori que ha tingut aquestes darreres dècades–, els diners de Madrid salven iniciatives que no poden sobreviure totes soles i que durant els anys de governs progressistes locals no van rebre el suport que els hauria d’haver permès de sobreviure totes soles. És el mannà; eixut, però.

Ara, la cosa té preu, que no s’enganye ningú. Per exemple, que la cerimònia principal del dia del centenari de Vicent Andrés Estellés s’haja fet a Madrid. Cosa que ha convertit el poeta de Burjassot, segons el ministre, en un dels grans poetes espanyols. O en matèria de cita pública pel Borbó. I què voleu que us diga, jo? El president de la Generalitat Valenciana és un borinot impresentable, però jo estic estupefacte de veure tanta Ñ i tant de Cervantes envoltant l’Estellés i em demane què en pensaria, ell que sentia cada nit els afusellaments dels nacionales, que posen coses seues en una caixa tancada a Madrid, amb la llegenda escrita en un rotund i notable castellà i una bandereta dissimulada que és la mateixa dels que disparaven als demòcrates i republicans.

Encara més. Ahir, al parlament balear, Lluís Apesteguia, amb la seua demostrada capacitat, va fer un discurs molt bo defensant el català i parlant de l’emergència lingüística en què vivim. No tinc cap dubte sobre ell ni sobre el seu partit, Més per Mallorca, però em va cridar molt l’atenció, i em va alarmar profundament, que en proposar mesures per a frenar-la proclamàs que calia “una forta implicació de l’estat [espanyol] assumint la seva responsabilitat, en el que podríem denominar la via quebequesa de la recuperació de la vitalitat de la llengua pròpia”.

Alto! Entenc què vol dir Apesteguia, però alto!

Alto, perquè això que ell en diu la via quebequesa entenc que fa referència a la decisió del Canadà, després del segon referèndum d’independència del Quebec, d’acceptar el fet diferencial quebequès i integrar-lo en la cultura federal. Que ho va fer, però com una manera de frenar l’independentisme, aquell independentisme quebequès que havia arribat a poques dècimes de guanyar el referèndum.

El Canadà ha estat hàbil, en això. Ha convertit el francès, que considerava un problema que trencava l’estat, en un instrument per a trencar l’independentisme. I el resultat, dècades després, tampoc no és que siga molt brillant en termes lingüístics. És veritat que els drets dels francòfons del Canadà són inimaginables en les nostres latituds, però a Mont-real, avui, la presència de l’anglès és abassegadora. I l’independentisme polític, tot i que ha remuntat aquests darrers mesos, és molt lluny de ser allò que havia estat a final del segle passat.

Puc entendre bé la posició de qui o accepta l’almoina o ha de tancar portes. Però no en fem una virtut, d’això, ni encara menys ho santifiquem. Aprofitem-nos-en tots plegats, rapinyem tant com puguem, que al capdavall els diners són dels nostres imposts, però no ens confonguem ni ens il·lusionem amb res. El PSOE fa dècades que legisla contra el català i sense fer res que es puga considerar, no pas favorable, sinó equànime amb la nostra llengua. Que ara li interessa fer veure que ha canviat? Molt bé. Però aquesta gent són allò que són i no deixaran de ser-ho. No siguem tan innocents…

PS1. Josep Casulleras ha entrevistat Toni Comín. Serà una entrevista que portarà cua, perquè Comín hi diu que la via més ràpida per a resoldre el problema de la seua representació seria ser amnistiat i que anàs a prometre la constitució espanyola a Madrid. Comín argumenta que és allò que han fet tots els diputats de Junts a tots els parlaments, però la batalla europea es basava, i espere que es base encara, a negar que això siga necessari en el cas europeu i a confrontar en el marc lliure d’Europa mesures que en els parlaments sotmesos a l’estat espanyol són molt més difícils d’evitar. Ací la teniu: “Que s’aixequi l’ordre de detenció i jo pugui anar a Madrid a prometre la constitució”.

PS2. Demà, divendres, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) serà protagonista també perquè ha de donar resposta a una demanda del diari Le Monde contra el Reial Madrid relacionada amb els límits de la llibertat de premsa i d’opinió. Oriol Bäbler us explica en aquest reportatge la interessant i significativa polèmica que, novament, posa en relleu fins a quin punt les coses tenen vares de mesurar diferents si ets a l’estat espanyol o més enllà dels Pirineus.

PS3. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest editorial? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada, i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.