17.01.2022 - 21:50
A mitjan 2015, el Ministeri d’Afers Exteriors d’Alemanya va admetre que la guerra que el país havia lliurat entre el 1904 i el 1908 contra els pobles hereros i nama, i també els damara i els san, a l’actual estat de Namíbia (aleshores anomenada Àfrica Sud-occidental Alemanya) fou un genocidi.
D’aleshores ençà, s’han fet negociacions bilaterals amb el govern namibià per a trobar maneres de superar un dels episodis més foscos de la història de la regió, part d’un passat colonial que uneix ambdues nacions. L’objectiu declarat d’aquestes negociacions era el d’arribar a una reconciliació entre alemanys i namibians.
A mitjan maig de l’any passat, els enviats especials d’Alemanya i Namíbia van rubricar finalment una declaració conjunta. Encara que es preveia que els ministres d’Afers Exteriors respectius signessin l’acord en el termini d’unes setmanes, avui encara no l’ha signat cap dels dos.
Tenint en compte els defectes de la declaració, això no hauria de ser cap sorpresa.
La declaració ha evitat d’establir un precedent que hauria tingut unes repercussions legals molt grans: el genocidi fou reconegut en termes morals i polítics, però no pas en termes jurídics (cosa que lliurava Alemanya de pagar reparacions a Namíbia). És per això que el document ha estat universalment criticat.
Per al Centre Europeu per als Drets Constitucionals i Humans, és una “oportunitat perduda“, atès que els signants ni tan sols s’han cuidat que la declaració compleixi els estàndards bàsics del dret internacional.
Que aquest “acord de reconciliació” s’hagi publicat com una mera declaració conjunta ja ho diu tot. Reflecteix que la reconciliació entre els pobles alemany i namibià –però també dins Namíbia mateix– és més lluny que no abans. Admetre la gravetat de les atrocitats comeses, igual com les conseqüències demogràfiques i materials tan terribles que tingueren, serveix de ben poc si no se cerca una reconciliació.
Què ha fallat?
L’anterior procés de negociació va passar per alt els drets de participació internacionals, que es basen tant en els tractats internacionals com en el dret internacional consuetudinari. Una de les principals crítiques a l’acord fou que tots dos governs “cerquessin el perdó sense escoltar els descendents [de les víctimes]” i que el document ni tan sols esmentés la possibilitat de retornar les terres expropiades als desposseïts com a part d’un procés de justícia restaurativa.
L’actual declaració continua evitant el terme “reparacions”. El document assigna, per a un període de trenta anys, una quantitat total de 1.050 milions d’euros a diversos projectes de desenvolupament a Namíbia en què participaran descendents de les víctimes del genocidi. És, si fa no fa, la mateixa quantitat que hi ha destinat Alemanya en concepte de cooperació internacional d’ençà de la independència del país, ara fa tres dècades.
També es destinarà, per a un període de trenta anys, un fons addicional de cinquanta milions d’euros a “projectes de reconciliació, memòria històrica, recerca i educació”.
És una misèria. Tanmateix, la declaració remarca: “Aquestes quantitats resolen tots els aspectes financers derivats de les qüestions relacionades amb el passat.” Per a molts, un reconeixement material tan minso no fa sinó afegir sal a la ferida.
Les principals entitats de representació dels descendents de les víctimes, els partits polítics de l’oposició i fins i tot les principals figures del partit de govern namibià, el SWAPO (Organització Popular de l’Àfrica Sud-occidental) van trigar ben poc a manifestar-hi el seu desacord. El passat mes de juny, el debat sobre la declaració a l’Assemblea Nacional namibiana va saldar-se amb un escàndol majúscul. En una acció de protesta sense precedents al país, centenars de manifestants –de la mà de nombrosos diputats– van irrompre en la zona barrada de la cambra per expressar la seva frustració per la “traïció“.
El lema d’aquests manifestants era: “Res sobre nosaltres sense nosaltres”. Un clam que reflecteix l’article 18 de la Declaració de les Nacions Unides sobre els drets dels pobles indígenes, signada per ambdós països, segons el qual: “Els pobles indígenes tenen dret de participar en la presa de decisions en les qüestions que afectin els seus drets, per mitjà de representants elegits per ells de conformitat amb els seus propis procediments.”
El debat es va ajornar per l’aturada de l’activitat parlamentària que hi va haver arran de la pandèmia. Reprès finalment el setembre del 2021, la sessió es va allargar fins el primer de desembre.
Els portaveus de tots els grups parlamentaris van expressar preocupació per l’acord i en van rebutjar les deficiències que consideraven que tenia. En nova expressió d’unitat política, tots els grups van coincidir a l’hora de criticar el document final per insuficient.
MacHenry Venaani, dirigent del Moviment Democràtic Popular (el principal partit de l’oposició), va arremetre contra les formes de compensació acordades, les quals va considerar que eren una “mostra flagrant d’arrogància per part del govern alemany”.
Bernadus Swartbooi, dirigent del Moviment dels Sense Terra (el segon partit de l’oposició), va concloure la intervenció amb una referència a l’exclusió dels hereros i els nama de les negociacions, tot i ser les comunitats més afectades pel genocidi. “Aquest estat nació no és pas de tots”, va sentenciar.
Fins i tot, els diputats del SWAPO es van mostrar frustrats amb l’acord final. El ministre de Mines i Energia, Tom Alweendo, per exemple, va expressar preocupació per les divisions ètniques creixents i pel cisma entre el govern i l’oposició: “Em preocupa com ha anat la conversa fins ara. És evident que el debat s’ha anat polaritzant; ens insultem els uns als altres. Ens acusem mútuament de “titelles” i “venuts”. Temo que si anem per aquest camí, continuarà triomfant la filosofia del ‘divideix i venceràs’.”
El debat parlamentari va concloure sense adoptar cap resolució, i el govern anuncià que, vista l’oposició dels parlamentaris, cercaria noves vies d’entesa amb els representants alemanys.
Sense fi a la vista
Una vegada aquest nou acord millorat fou ratificat pel govern, les autoritats van assegurar als diputats que el document es presentaria al parlament perquè l’acceptés. Però a l’octubre, l’enviat especial alemany Ruprecht Polenz va dir en una entrevista que no es renegociaria la declaració.
No obstant això, el nou govern alemany –que va prendre possessió al desembre– s’ha fixat com a “tasca indispensable” prosseguir la reconciliació amb Namíbia. Falta veure si la dirigent del Partit Verd i nova ministra d’Afers Exteriors alemanya, Annalena Baerbock, estarà disposada i serà capaç de trobar una sortida a aquest cul-de-sac.
Finalment, fins i tot en cas que les renegociacions es tornessin a convertir en una opció viable, el desafiament més gran continuarà essent el d’incloure les comunitats namibianes afectades per aquest episodi històric traumàtic. Que això encara no s’hagi fet demostra les limitacions de les negociacions entre ambdós governs, que romandran infructíferes mentre no posin al centre els qui han hagut de suportar el trauma del genocidi.
Segons la declaració conjunta: “Alemanya demana disculpes i presenta els seus respectes als descendents de les víctimes […] El govern i el poble de Namíbia accepten les disculpes d’Alemanya, i creuen que aquestes disculpes aplanen el camí cap a una entesa mútua que consolidarà la relació especial entre totes dues nacions.”
Sense que els descendents dels supervivents del genocidi s’impliquin substancialment en aquest procés i estiguin disposats a reconciliar-se, tot això continua essent tan condescendent i paternalista com ho va ser el colonialisme. Certament, encara hi ha un camí llarg fins a la reconciliació.
La pregunta que l’historiador jueu Yosef Hayim Yerushalmi va fer en el seu llibre Zakhor: història jueva i memòria jueva també és vàlida per a aquest cas: “És possible que l’antònim de l’oblit no sigui pas el record sinó la justícia?”
Henning Melber és catedràtic del Departament de Ciència Política de la Universitat de Pretòria. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
