Alemanya, Àustria, Bèlgica, Lituània i Suïssa van advertir Llarena que no detindrien Puigdemont

El jutge del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena volia fer detenir el president Carles Puigdemont allà on fos i per més que tingués totes les immunitats que li corresponen com a eurodiputat. Ell mateix va deixar clar en l’ofici que va enviar ahir al Tribunal d’Apel·lació de Sàsser que d’ençà de l’octubre del 2019 l’euroordre contra Puigdemont romania activa i que en cap moment no l’havia desactivada. És a dir, que considerava paper mullat el Protocol sobre Privilegis i Immunitats de la UE que protegeix el president a l’exili i la resta d’eurodiputats. Així es demostra en les comunicacions de l’estat espanyol mitjançant el sistema Sirene per al compliment de les ordres de detenció internacional i les euroordres dins l’espai Schengen. Segons aquesta documentació, a la qual ha tingut accés VilaWeb, uns quants estats membres de la UE, a més de Suïssa, van parar els peus a Llarena i el van advertir que no detindrien pas Puigdemont si entrava al seu territori.

I això va passar en tots els moments en què Llarena va activar i reactivar euroordres durant els quatre anys en què ha maldat sense èxit per a extradir el president i la resta d’exiliats. Fins i tot quan Puigdemont ja havia rebut l’acreditació d’eurodiputat, el gener del 2020, concedida pel Parlament Europeu després de la contundent sentència Junqueras del Tribunal de Justícia de la UE. Llarena va mantenir activa l’euroordre contra ell, és a dir, que la informació per a la crida i cerca del president es mantenia dins el Sistema d’Informació de Schengen de segona generació (SIS II), que emmagatzema les alertes sobre la gent en crida i cerca. I per això hi va haver estats que van advertir el jutge que no complirien les disposicions del sistema per a la detenció.

Fou el cas d’Alemanya. Les autoritats alemanyes van informar les espanyoles, mitjançant el sistema d’intercanvi d’informació policíaca Sirene, que introduïen un indicador de validesa –o flag, en la terminologia en anglès. Quan un país fa això, deixa a la pràctica sense efecte l’ordre internacional de crida i cerca al seu territori per a l’extradició de l’afectat perquè hi veu indicis de possibles irregularitats, perquè no disposa de prou informació o perquè sospita que hi pot haver un cas de vulneració de drets fonamentals.

El 18 de febrer de 2020, Alemanya va avisar l’estat espanyol que marcaven amb indicador l’euroordre amb aquest text explicatiu: “Estimats col·legues, us informem que, segons el Ministeri de Justícia alemany, la persona en cerca té immunitat diplomàtica com a membre del Parlament Europeu fins que no sigui aixecada per l’esmentat parlament. A més, en referència a l’anterior procediment de lliurament del 2018 i d’acord amb la nostra legislació nacional, en cas de localització serà molt poc probable de mantenir aquesta persona en custòdia per a cap procediment de lliurament.”

Quan parlaven del “lliurament del 2018” es referien a la tramitació de l’euroordre contra Puigdemont quan fou detingut a Slesvig-Holstein, l’alliberament posterior i la denegació de l’extradició per rebel·lió a l’estat espanyol.

El 20 de febrer d’aquell mateix any, Àustria va fer igual: va advertir les autoritats espanyoles que no pensava detenir Puigdemont, que deixava sense validesa l’ordre de detenció dins el seu territori. Ho deia amb un text concís i clar: “Si us plau, marqueu una flag permanent per a Àustria, per una ordre directa del nostre Ministeri Federal de Justícia.”

Però els dubtes i les negatives de diversos estats europeus ja s’havien posat de manifest abans, quan Puigdemont ja havia estat elegit eurodiputat, però tant el Parlament Europeu com el Suprem espanyol li negaven aquesta condició i les seves prerrogatives. Quan el 14 d’octubre de 2019, arran de la publicació de la sentència del Suprem contra el procés, Llarena va activa l’euroordre contra Puigdemont, les autoritats espanyoles es van adreçar expressament a Bèlgica demanant, si us plau, que executessin “urgentment” l’euroordre contra el president, perquè era en aquell país. I imploraven: “Si us plau, envieu-nos informació urgentment, perquè, com sabeu, és un cas molt sensible al nostre país.”

Uns dies més tard, el 17 d’octubre de 2019, Puigdemont es va presentar voluntàriament a les autoritats de Bèlgica arran de la reactivació de l’euroordre. Bèlgica demanava si tenia immunitat com a eurodiputat. Llarena va respondre que no era pas eurodiputat i, per tant, que no la tenia. El jutge belga va deixar Puigdemont en llibertat amb mesures.

Aquell mateix dia, Lituània demanava a les autoritats espanyoles de marcar amb un indicador de validesa aquella euroordre contra Puigdemont. Segons la documentació que la Direcció Adjunta Operativa de la policia espanyola va remetre al jutge, aquella decisió de Lituània implicava això: “En cas de localització, solament es farà un esbrinament del domicili i on és el reclamat, en compte de dur a terme la crida i cerca per a l’extradició.” I les autoritats lituanes afegien: “Sembla que el cas l’ha d’estudiar la fiscalia lituana i, si enviessin una informació positiva, demanarien la retirada de l’esmentat indicador.”

I encara més: Suïssa, que és dins Schengen tot i que funciona al marge del sistema de les euroordres, va enviar el tercer advertiment a Pablo Llarena contra la pretensió de fer detenir Puigdemont si hi entrava. “Us informem que els fets descrits no constitueixen, a primera vista, cap delicte extradible, segons el dret suís; els fets descrits semblen ser un delicte polític o un delicte relacionat amb un de polític. Per això, una sol·licitud formal d’extradició probablement entraria en l’àmbit d’aplicació de l’article 3 del Conveni Europeu d’Extradició”, deien les autoritats suïsses, que tant el 2017 com el 2018 havien fet avisos semblants a l’estat espanyol.

Efectivament, el novembre del 2017, amb l’emissió de la primera ordre internacional d’extradició per part de la jutgessa Carmen Lamela, Suïssa va marcar-la amb un indicador de validesa, tot dient: “D’acord amb la llei suïssa, els fets descrits no són constitutius de cap delicte extradible.” I el 23 de març de 2018, quan Llarena va reactivar les euroordres que ell mateix havia retirat uns mesos abans, Suïssa diu, mitjançant el sistema Sirene: “Els fets inclosos en la informació addicional no s’adiuen a les condicions de l’article 16 del Conveni Europeu d’Extradicions. Per a jutjar la mútua criminalitat, si us plau envieu una descripció més precisa dels fets, concretament el modus operandi exacte.” Arran d’aquests avisos, Llarena ni tan sols va provar el procediment d’extradició de Marta Rovira.

Tota aquesta documentació consta en la peça de situació personal de Puigdemont del Tribunal Suprem espanyol i que fins ara s’havia negat a lliurar a la defensa del president. No ha estat fins ara, després d’haver-hi insistit durant mesos i just després de l’alliberament a Sardenya, que no hi han tingut accés. Tanmateix, hi manca la documentació més sensible per al procediment encara obert al Tribunal d’Apel·lació de Sàsser: totes les comunicacions judicials i policíaques, internes i internacionals, relatives a Puigdemont d’ençà del moment que li foren concedides mesures cautelaríssimes per part del TGUE fins que fou detingut a l’Alguer.