Alemanya diu adeu a l’energia nuclear

Manquen molt pocs dies perquè Alemanya s’acomiadi definitivament de l’energia nuclear. L’apagada nuclear, originalment prevista per a final de l’any passat, es va perllongar tres mesos per la crisi energètica actual. Els plans per al tancament de totes les centrals es van fixar l’any 2000, i malgrat que sempre han tingut un suport social ampli, ha estat una decisió polèmica internacionalment en el context actual de lluita contra el canvi climàtic i de crisi energètica. Els crítics sostenen que s’hauria d’haver abandonat el carbó abans, que l’apagada prematura ha causat l’augment de l’ús de combustibles fòssils i les importacions d’energia exteriors, i que es pot posar en perill l’estabilitat de la xarxa. Els defensors argumenten que l’energia nuclear és més cara que no pas la renovable, que és una font molt rígida en un moment en què cal flexibilitat i que és un fre per a expandir més les energies verdes.

En total, Alemanya haurà fet servir l’energia nuclear durant seixanta anys. Ara en restarà la gestió de residus: “Tres generacions han gaudit de l’energia nuclear, però trenta mil en seran afectades”, ha dit Steffi Lemke, ministra de Medi Ambient alemanya. Tot seguit, repassem com Alemanya ha arribat fins ací i quines conseqüències tindrà.

El llarg camí alemany per a l’abandonament de l’energia nuclear

Les arrels del tancament nuclear alemany cal cercar-les a la dècada dels setanta del segle passat, amb un moviment antinuclear molt potent que s’articulava en grups locals i feia protestes contra qualsevol pla de construir centrals nuclears. Un element clau que va ser tot un referent europeu, especialment als Països Catalans, on la nuclear ha representat normalment un 50% de la producció elèctrica. Així, el 1975, 28.000 manifestants alemanys van ocupar els terrenys on es construïa una central a l’estat federal de Baden-Württemberg, al sud-est del país i fronterer amb l’estat francès. Les protestes van créixer considerablement el 1979, amb l’accident a la central nord-americana de Three Mile Island: més de 200.000 alemanys es van manifestar als carrers per oposar-se a aquesta mena d’energia. Una de les conseqüències d’aquest moviment va ser la fundació del Partit Verd alemany l’any 1980.

El 1986, amb l’accident nuclear de Txornòbil, a la Ucraïna soviètica, la por cap a l’energia nuclear es va estendre per tot el continent. Els polítics alemanys van ser conscients de cop dels perills d’aquesta tecnologia. La solució energètica definitiva per a la humanitat, tal com prometia el sector nuclear en aquella època, passava a ser concebuda com una font energètica de transició que en algun moment caldria abandonar. La primera decisió va ser deixar de construir més centrals nuclears. D’ençà de l’any 1989 no se’n va fer cap més de nova. Durant la dècada dels noranta, les protestes antinuclears van continuar, especialment quan es movia combustible exhaurit amb tren cap a plantes de processament o magatzems temporals, sovint mostrades als telenotícies de tot el continent, com ben segur deveu recordar molts lectors de VilaWeb.

Enmig d’aquesta situació, o a conseqüència seva, el Partit Verd va poder formar un govern de coalició amb el Partit Socialdemòcrata (SPD), que havia guanyat les eleccions. Els ecologistes entraven per primera volta al govern federal. Dos anys més tard, el 2000, el canceller alemany Gerhard Schröder (SPD) va anunciar que havia arribat a un acord amb les empreses energètiques per a tancar totes les centrals quan arribessin a una antiguitat de trenta-dos anys. A la pràctica, significava que l’apagada nuclear completa seria el 2022. Les energètiques, a canvi, rebrien una compensació econòmica per tota l’electricitat que haurien pogut produir les plantes tancades i no vendrien, i la devaluació de les inversions fetes pel tancament prematur. Un cost que els experts han acabat situant en uns 2.400 milions, i que ha permès de fer el pas sense oposició per part de les empreses propietàries de les centrals. Cal tenir en compte que l’any 2000, en el moment de l’acord, les nuclears generaven el 30% de l’electricitat d’Alemanya, una xifra molt important.

Aquesta decisió no era compartida pels conservadors de la Unió Demòcrata Cristiana d’Alemanya (CDU/CSU). Després d’haver guanyat les eleccions per segona vegada consecutiva el 2009, i havent format coalició amb els liberals del Partit Democràtic Lliure (FDP), la cancellera Angela Merkel (CDU) va anunciar el 2010 que allargava la vida operativa de 7 centrals nuclears durant 8 anys més, i de 10 centrals nuclears durant 14 anys. Berlín va ser presa per 40.000 manifestants, que s’hi oposaven. El març del 2011 hi va haver el gravíssim accident nuclear de Fukushima. Uns dies més tard, la presidenta Merkel va dir que se suspenia temporalment l’allargament de la vida útil i s’aturaven uns mesos les 7 centrals més velles del país. Al juny, el govern alemany va anunciar que tancava definitivament 8 centrals nuclears, i la resta (9 en total) restarien operatives fins el 2020. Així van recuperar el pla dels socialdemòcrates i verds. El calendari va rebre el suport del 80% dels parlamentaris alemanys i tenia un gran suport social, mantingut fins avui.

De les nou centrals restants, el 2015 se’n va tancar la primera, a Baviera, seguida d’una altra el 2017 en aquest mateix estat. El 2019 va arribar el moment del tancament d’una altra, a Baden-Württemberg. El 2020, el pes de la nuclear a la producció elèctrica d’Alemanya havia baixat a l’11%, un terç del valor del 2000. El 2021, malgrat la crisi per la pandèmia, es van tancar tres centrals més, als estats de Baviera, Hessen i Slesvig-Holstein. Amb la greu crisi energètica arran de la invasió russa d’Ucraïna, i per motius de seguretat, algunes veus van demanar de perllongar la vida útil de les tres últimes centrals nuclears del país. Després de fer proves d’estrès durant l’estiu del 2022, es va determinar que no eren estrictament necessàries (tan sols representaven un 6% de la generació elèctrica), però que podrien ser útils com a suport en cas d’emergència.

El president alemany Olaf Scholz (SPD) va aprovar una extensió d’uns mesos, fins el 15 d’abril de 2023, per assegurar-se el subministrament elèctric durant l’hivern. Més tard, el govern alemany va descartar cap extensió més, i els operadors de les plantes van dir que seria tècnicament impossible d’allargar-ne més la vida útil, encara que el poder polític així ho volgués. Així doncs, d’ací a pocs dies es farà l’apagada nuclear completa i definitiva, planificada durant dues dècades i amb un suport social i polític ampli, en cooperació amb el sector energètic.

El maldecap dels residus

Malgrat l’apagada, Alemanya haurà de fer front a les conseqüències de l’energia nuclear durant molt de temps. És envoltada de països amb centrals nuclears i té set reactors a menys de cent quilòmetres de la frontera. Si hi hagués cap accident, la població alemanya en podria patir les conseqüències. Per això no poden abandonar els programes de protecció radiològica. Tanmateix, el maldecap principal seran els residus, tal com ha resumit la ministra de Medi Ambient Steffi Lemke: “3 generacions han gaudit de l’energia nuclear durant 60 anys, però 30.000 generacions seran perjudicades pels seus residus.” Ara com ara, no hi ha cap solució per als residus nuclears. L’únic avantatge és que Alemanya en sap concretament el volum, i això pot contribuir a fer les inversions necessàries per a trobar-hi una solució, cosa que podria beneficiar la resta de països.

El combustible nuclear exhaurit de les centrals nuclears ha de passar per unes quantes etapes. La primera, submergir-lo en piscines d’aigua a les centrals mateixes durant almenys un any, i fins a deu, atès que el combustible continua essent radiològicament actiu i emet molta calor. L’objectiu és que es refredi prou per a poder ser introduït en uns contenidors especials d’acer, formigó, gasos inerts i més materials aïllants. Aquests contenidors se situen en magatzems a l’aire lliure per continuar refredant-se durant dècades. Tan sols quan arribin a tenir una temperatura exterior de menys de 100 °C es pot valorar de soterrar-los. És en aquesta fase, que pot arribar a un segle, en què els residus nuclears de les centrals poden representar una amenaça més gran. Els experts han denunciat que els magatzems no són prou vigilats i poden ser objecte d’activitats terroristes, hi pot haver incendis o fins i tot un accident aeri que facin emetre gran quantitat de material radioactiu a l’atmosfera. Es calcula que els residus nuclears alemanys hauran de ser a l’aire lliure refredant-se fins el 2150-2170.

L’objectiu final és soterrar aquests contenidors. Però no a gaire profunditat: més enllà de mil metres l’interior de la terra és massa calent. El parlament alemany ha creat una comissió per a trobar un magatzem profund. S’avaluen com a possible magatzem el granit, la sal i les argiles. Aquestes dues darreres tenen l’avantatge que són plàstiques, la qual cosa fa que a grans pressions segellin i aïllin els contenidors, cosa que evita que els residus nuclears entrin en contacte amb aigües subterrànies i passin a la cadena tròfica i alimentària. Cal tenir en compte que la corrosió dels contenidors és inevitable, i a tot estirar duraran uns quants milers d’anys. A uns residus que seran actius durant milions d’anys, cal trobar-los un contenir natural.

Fins ara no s’ha trobat cap magatzem profund fiable, que compleixi els requisits necessaris. Les proves, en mines de sal com ara les de Morsleben (imatge) i Asse, han estat un fracàs, amb una despesa que supera els 2.000 milions d’euros. S’hi van detectar escapaments d’elements radioactius (cesi-137, plutoni i estronci). En paral·lel, el sector nuclear promet que els residus es podran processar per transformar-los (transmutar-los) en uns altres elements radioactius menys perillosos, de manera que “tan sols” calguin 3.000 anys de soterrament. Ara, la tecnologia és incerta, encara no existeix i caldrien inversions molt elevades per mirar de desenvolupar-la. Ara per ara, en el pitjor dels casos (la situació actual), els residus tindran una vida que superarà unes quantes vegades l’existència de la nostra espècie (300.000 anys). En el millor, caldrà tenir-ne cura durant milers d’anys, un període que supera el de l’existència de qualsevol estat actual. Tampoc no hi ha una solució sobre com advertir del perill d’aquests residus a generacions futures. En tan sols unes dècades es pot oblidar el significat dels senyals de perill actuals. A milers d’anys vista, les llengües actuals poden mutar o desaparèixer.

La sorpresa inesperada de la decisió de l’any 2000

Una altra de les polèmiques de l’apagada nuclear és que bona part de la producció ha estat substituïda per centrals de carbó i gas, cosa que ha fet créixer les emissions. Per què no s’ha optat per conservar la nuclear en combinació amb les renovables i així reduir-les? Hi ha diversos elements que han fet inviable i innecessària cap pròrroga més. El més important és que amb l’acord de tancament de l’any 2000 s’hi va aprovar també l’acta d’energia renovable, amb l’objectiu que l’energia verda proporcionés l’electricitat que deixarien de fer les nuclears (30% del país, en aquell moment). En aquest sentit, l’objectiu ha estat superat amb escreix: el 2020 les renovables van produir el 46%.

A més, com apunten molts analistes, aquest acord va tenir unes conseqüències inesperades i que són el detonant de l’actual revolució renovable: va causar una gran demanda de plaques solars, que va ser coberta per fàbriques xineses. L’augment de producció en va abaratir el cost fins a fer-lo atractiu perquè més països comencessin a instal·lar-ne. Entre els quals, la Xina, que en va fer créixer encara més la producció i les va abaratir més. Així, va fer l’energia solar encara més assequible i, ara com ara, la manera més econòmica de produir electricitat.

Els defensors de l’apagada, a més, argumenten que l’energia nuclear és, de fet, un fre a les renovables. El seu inconvenient és la seva inflexibilitat: les nuclears no es poden apagar i engegar amb facilitat, i la modulació de la potència és molt limitada. Això fa que quan no hi ha demanda, continuïn produint electricitat igualment, que es perd, i així es malbarata el perillós combustible. Un concepte conegut com a “càrrega de base”, que no té res a veure amb cap necessitat d’estabilitzar la xarxa, sinó que és conseqüència de les limitacions de la producció nuclear. Avui dia, les xarxes elèctriques necessiten molta flexibilitat per equilibrar les variacions d’oferta i demanda. En moments de productivitat renovable alta, com ara el migdia, les nuclears no es poden apagar, cosa que fa que s’hagin de desconnectar centrals eòliques i solars de la xarxa –un impediment perquè creixin. Paradoxalment, les centrals hidràuliques de bombatge reversible, que serveixen per a emmagatzemar l’excés de producció elèctrica, es van construir justament per aprofitar la producció de les nuclears que es desaprofitava durant les nits. Ara poden ser aprofitades (i ampliades) per les renovables.

Alemanya ha redoblat els esforços per expandir les renovables, especialment amb l’eòlica marina. Tanmateix, i especialment amb la crisi energètica actual, ha hagut d’augmentar el consum de carbó. Els experts relativitzen aquesta pujada, per esporàdica. La tendència a la disminució de l’ús de carbó és clara (gràfic): l’any 2011 representava un 43% de la producció elèctrica, i el 2020 ja havia baixat al 23%, tot i que el 2022 hagi pujat a un 30% amb la crisi del gas rus. No s’ha construït cap central de carbó nova d’ençà del 2007. La intenció actual és tancar totes les centrals de carbó el 2038, malgrat que el govern ha suggerit d’avançar-lo al 2030. Resta el gas fòssil. Alemanya té l’objectiu d’abandonar els combustibles fòssils el 2045, i el gas en serà l’últim. Juntament amb les renovables, el gas fòssil ha estat la gran opció d’Alemanya. Tanmateix, amb la invasió russa d’Ucraïna s’ha vist clar com ha estat de perillosa aquesta decisió, i malgrat que no hi hagi cap marge de reacció immediat, ara sí, les renovables es veuen com l’única sortida viable a la situació energètica del país.