01.11.2022 - 21:40
|
Actualització: 02.11.2022 - 08:12
L’escriptor Alejandro Palomas ha escrit el llibre Això no es diu (Columna, 2022), un relat impactant sobre els abusos que va rebre de petit, quan tan sols tenia set anys. Una infància marcada per les violacions que va patir a la Salle de Premià de Mar a mans d’un professor, el germà L., tal com apareix al llibre. El seu nom complet és Jesús Linares i es va morir la setmana passada. Se’n va sense haver estat jutjat, però Palomas, que no coneix el rancor, li resta importància: “El que és important és deixar ben clar que ha existit, que existeix i que existirà. I que hem de fer-hi alguna cosa.”
El llibre no és solament una confessió detallada, sinó una introspecció profunda a les ferides que obre la violació, l’assetjament escolar o les relacions familiars tòxiques. I com, malgrat tot, hi ha recursos per sortir-se’n.
—La setmana passada vau saber que s’havia mort la persona que us va violar, Jesús Linares. Quina sensació vau sentir?
—Doncs mira, et diré com va ser: em va trucar un periodista i em va dir: “He rebut un correu electrònic anònim en què em diuen que el germà Linares s’ha mort.” Ostres… Em va dir que al cap d’uns minuts m’ho confirmava. I m’ho va confirmar.
—On éreu?
—Era a Santa Coloma de Gramenet, on havia de fer una xerrada a la biblioteca. Vaig penjar, vaig anar al lavabo i vaig vomitar. Ho vaig treure tot. Vaig fer la xerrada, però no hi era. Era absent. I pensava: “Ja no hi és més; ja no hi és…”
—Quin sentiment us inundava?
—Sona molt estrany el que et diré, i molt friqui, però hi havia una part de mi que sentia una absència; com si se m’hagués mort algú, però no sabia què havia de sentir. Necessitava que algú em digués què havia de sentir. Perquè no en tenia ni idea. I encara estic així, com un nen petit que no sap què ha de sentir. Necessito trobar una figura que em digui: “Alejandro, tranquil, no passa res si sents això.” Tinc por de sentir alguna cosa que no sigui correcta.
—I què no seria correcte?
—És que ha estat part de la meva vida; una part negativa, però a partir d’aquí he construït, reactivament, moltes coses.
—Us espanta de sentir pena per ell?
—No sentiré mai pena per ell, però sí trobar-lo a faltar. La seva existència, no pas ell, la seva existència física i terrenal, perquè ara ja no hi és, és un fantasma. I ara és més difícil tenir la meva antítesi.
—Al llibre expliqueu que no li guardeu rancor. De fora, per algú que no ha patit una violació, sona molt estrany i és gairebé incomprensible.
—Ho sé, és molt estrany. Saps què passa? Per això al llibre m’hi refereixo com el germà L. No parlo del germà Linares. No volia personalitzar-lo i singularitzar-lo. Volia parlar de tots els germans L., de tots els homes que fan això. I literàriament funciona molt més bé. És com quan parlo de les meves germanes, no dic els seus noms. Són la gran i la mitjana. I tothom ja entén que és l’entorn, no volia singularitzar-ho en les persones que hi apareixen.
—Us costa de pronunciar el seu nom?
—No, no ho faig per això. De fet, em van aconsellar de posar-hi el nom. Quan vaig fer-ho públic, sí que em van recomanar de no dir el nom, però per publicar el llibre, em van recomanar de posar-lo. Però a mi no em funcionava. No volia parlar d’aquest home, sinó de tots. I hi ha molts germans L.
—La vostra confessió va permetre que més gent el denunciés. Concretament, dues ex-alumnes més de La Salle de Premià de Mar. Us sap greu que no s’hagi pogut arribar jutjar?
—El meu cas havia prescrit. Sí que em sap greu per elles, perquè és el que volien i el que es mereixien. Però si he de ser-te sincer, en aquest cas, no crec que sigui important. El que és important és que hagi aparegut i hagi servit per a crear tot això i deixar ben clar que ha existit, que existeix i que existirà. I que hem de fer-hi alguna cosa.
—Hi relateu escenes plenes de detalls que posen els pèls de punta, perquè remarqueu que cal parlar sense embuts de la violació i no fer servir eufemismes.
—És que no se’n parla mai, d’això, quan parlem de violacions. Ens referim a la Manada, però no ens expliquen mai què van fer, no especifiquen. I la gent ho ha de saber, perquè copsa molt i et queda. És molt visual i és real. Si no ho fem, ho amaguem. Per què ho amaguem? Per què? No s’ha d’amagar. Una violació és una violació, i és una violació a un nen. I si no som capaços de dir-ho amb totes les lletres i amb tots els detalls, tenim un problema de base. I és molt complicat de cercar-hi una solució si ni tan sols ens atrevim a dir-ho. És que és brutal.
—De fet, és cultural. A les pel·lícules o als llibres sempre es recorre a aquella porta que es tanca.
—No volem parlar de violacions perquè n’hi ha massa. Aquest és el problema.
—Vau explicar el vostre cas el gener i tot seguit vau escriure el llibre. Però deixeu clar que no ha estat pas terapèutic. Gens?
—No ho sé, encara. Pensava que no havia estat terapèutic, però quan l’escrivia, vaig al·lucinar molt perquè vaig començar a recuperar escenes i coses de l’Alejandro d’abans dels vuit anys. Moltes coses que no recordava. Va ser com obrir portes que no sabia que existien. No sé si ha estat terapèutic, però ha estat un descobriment brutal. Ha estat com recuperar part d’una infància més intacta i més pura. I ha estat un bàlsam.
—En clau positiva?
—Sí, molt positiva. I una cosa que no m’havia passat mai. Quan escrivia el llibre, tenia por de no ser ben rebut. Per part de la gent. Perquè el binomi abús i infància, és molt complicat. Si hi ha gent que no és capaç ni de dir-ho ni de pronunciar-ho, imagina’t de llegir-ho. Em feia molta por perquè no solament és un llibre sobre això; no és solament un testimoni que relata els seus abusos. I això és molt difícil de comunicar.
—Què creieu que és, el llibre, més enllà d’un testimoni? No solament hi parleu del trauma de la violació, sinó també de l’assetjament escolar i la relació difícil amb el vostre pare.
—M’agradaria que canviés alguna cosa. Oferir a la gent, siguin pares, mares, homes, dones, nens, professionals de la salut mental, orientadors, professionals que treballen amb nens, un mapa sobre què són exactament els abusos a la infància. Totes les mirades i totes les perspectives des del punt de vista de què, com, quan i per què es produeixen. Més enllà d’això –i sembla boig que ho digui parlant de mi en tercera persona– és el relat d’un supervivent. Però no és un supervivent que hagi quedat tarat, sinó que malgrat tot, amb les eines oportunes i adequades, es pot viure bé i es poden fer coses perquè els altres també estiguin bé.
—Sempre sereu un nen que va ser violat?
—Sempre ho seré. Però això no vol dir que pugui ser una persona completa. Crec que he aconseguit ser més bona persona en el sentit que es poden tenir més recursos, més empatia, més intel·ligència emocional i més capacitat de gestió que si no hi hagués passat. Tinc més empatia, més capacitat d’entendre el món, d’entendre la condició humana. I més compassió. Però no en el sentit religiós, sinó capacitat de posar-me en el lloc de l’altre i viure-hi.
—I en les relacions sexuals, com us ha afectat?
—M’ha afectat molt. Per mi ha estat una xacra. Però d’això no se’n parla, tothom s’ho amaga.
—Com les dificulta?
—No hi ets. El sexe hauria de ser deixar-se anar i confiar en l’altre i ser una experiència sensorial, i de plaer, de donar-se i de rebre; de confiança plena. Jo això no ho he viscut mai. Per mi sempre ha estat una cosa molt tensa. Sempre ha estat una oposició, pensar que ho he de fer bé, que l’altre ha de quedar supersatisfet i m’ha de donar un deu. Jo he d’aconseguir que ell no pensi mai en mi, que gaudeixi del que faig, però que no em miri perquè no hi sóc. No me’n refio.
—I confieu que això encara ho pugueu arribar a canviar?
—No ho sé, però ja no em preocupa. Per mi és molt complicat. És una part de mi que hauria de ser molt orgànica i de fruir. Però no ho he viscut. No ho trobo a faltar perquè no he viscut.
—A llibre destaca la figura de la vostra mare, que sense ella no hauríeu sobreviscut. Com era?
—Era una persona molt particular i especial, no com a mare sinó com a persona. Era molt forta. Tothom creia que era molt feble, però no. Havia patit molt perquè era albina i des de petita la gent pensava que era idiota, i només tenia una discapacitat. Precisament per això, va aprendre a defensar-se del món rient-se d’ella mateixa. I això era brutal. I també m’ho va ensenyar.
—També teniu un punt sorneguer.
—Sí. Era molt divertida. I semblava molt innocent i càndida, però no ho era pas. Ens vam divertir molt.
—D’ençà del dia que éreu petit i li vau explicar que havíeu estat violat, no vau parlar-ne mai més. Us en penediu?
—Sí, perquè quan vaig escriure el llibre vaig entendre que ella no havia tret mai el tema per no fer-me patir. Creia que no estava preparat per tornar a passar per això. Sempre em va voler protegir. I jo mai no vaig treure el tema perquè pensava el mateix. Ens vam equivocar tots dos. I això em fa molta pena.
—Un altre dels traumes, juntament amb el vostre pare, és l’escola. Com era l’Alejandro de petit?
—Era un nen que tenia tots els punts i les comes per ser abusat i assetjat. Perquè era un nen molt amanerat, molt ros, molt delicat, molt fràgil, hipersensible i molt solitari. M’agradava estar amb els adults, mai amb els nens, perquè amb els adults aprenia. Tenia altes capacitats, això que ara en diuen alta sensibilitat. Ho tenia tot.
—De fet, dieu que els infants que pateixen assetjament poden ser una presa més fàcil per a un abusador. Les escoles han millorat els processos interns per a pal·liar-ho o encara hi ha feina a fer?
—Teòricament, sí, s’han creat protocols per a detectar perills abans d’hora. Però alhora, és molt difícil. Ara són trenta-cinc nens per aula, la ràtio s’ha disparat i és molt complicat, per a un professor, d’estar per tots els nens. Per tant, estic segur que encara passa. No tenim prou eines, ni temps, ni personal. Tot són carències.
—Potser ara tenim un avantatge respecte d’abans: no es venera tant la discreció.
—No sé fins a quin punt la discreció, en aquest assumpte, continua present. Perquè encara es detecten molts casos. I això vol dir que n’hi ha molts que no es detecten. La mesura dels casos que no es detecten és la quantitat de casos que sí que es detecten. I són molts. I és preocupant.
—I què podem fer?
—S’ha de fer molt de soroll. Molt. Campanyes amb molta càrrega. S’ha de posar el plexe en moviment. No això [es toca el cap]. Els canvis no vénen pel cap, sinó pel plexe. I s’han de tocar les emocions de la gent: pares, nens, oncles, tothom. I això requereix una voluntat política i institucional. Generalitat, govern… Quan vaig fer públic el meu cas, vaig parlar amb el president Aragonès i em vaig oferir a ajudar. Li vaig dir que estava disposat a donar la cara si fèiem una campanya de prevenció en què hi hagués recursos de suport, com el que hem vist amb la violència contra les dones. El mateix, però adreçat als nens.
—I aquesta campanya es farà?
—Em va dir que li semblava molt interessant, però no prou interessant, perquè de moment, res. Tant de bo ho faci perquè funcionaria molt. N’estic segur.
—Algunes de les recomanacions que feu també van adreçades a l’entorn dels qui han estat violats i dieu que no s’ha de demanar per què ho expliquen ara.
—Sí, és horrible. Perquè et revictimitza. Sento que no et fies de mi i em preguntes: “Què busques? Què vols guanyar explicant-ho ara?” I la pregunta no hauria de ser aquesta, sinó què ha hagut de passar a la teva vida perquè durant tots aquests anys hagis estat en silenci. Aquesta és la pregunta. Quan parles amb una víctima, no la pots jutjar gens.
—Moltes víctimes s’han posat en contacte amb vós arran de la confessió pública? Us ha regenerat positivament, o emocionalment us ha assetjat?
—D’una banda, he pensat que bé que gràcies a això que he dit, molta gent expliqui que també ha passat pel mateix. No estic boig, no estic sol. I també m’ha generat horror. I veig que no s’acabarà mai, que és la història que mai s’acaba. Miro de contestar-los sempre. Fins i tot quan no hi puc fer res i els dic que truquin a la policia. Però és que no saben què han de fer, a qui dirigir-se, quin pas donar.
—La major part són casos de dins la família?
—El 95% són casos de familiars. És molt complicat gestionar familiarment que un pare violi la seva filla. I això es silencia perquè la mare ho sap. Tu t’imagines que quan el teu fill té set anys, ve un dia i et diu això?
—Que l’han violat…
—Això et canvia la vida com a pare. I m’ha sorprès que em contactin molts adolescents. Nois de setze anys que encara ho pateixen. Molt bèstia. El nou marit de la mare o l’ex-parella de la mare són molts casos que veiem ara.
