Alejandro Font de Mora, d’assaltar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua a crear l’Acadèmia Valenciana de Tango

Al govern de la dreta i l’extrema dreta els agrada molt qualificar de negocis els organismes que, a parer seu, no tenen cap utilitat o són un lloc per col·locar-hi, també en paraules seues, els amics. El catàleg de negocis que, segons Vox, hi ha al País Valencià és extens i variat. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’Agència Valenciana Antifrau, qualsevol oficina o organisme destinat a ajudar les dones maltractades… Per això, un dels seus objectius, ho proclamen sempre que poden, és anar eliminant-los. Amb tot, el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana va publicar fa uns dies la creació de l’Acadèmia Valenciana del Tango, una entitat que, aquesta sí, té el vist-i-plau de la Conselleria de Cultura que ostenta el torero Vicente Barrera.

L’impulsor de l’AVT, que naix per “estudiar els antecedents valencians del tango i la seua pràctica”, segons un dels punts dels estatuts, és Alejandro Font de Mora Turón (Vila-real, 1949). Font de Mora és un personatge polifacètic. És metge forense, pintor i poeta, també canta i escriu tangos. Com a director que va ser de l’Institut de Medicina Legal de València, va ser membre de l’equip de forenses que va fer l’autòpsia a les xiquetes d’Alcàsser. Amb tot, on ha tingut més notorietat és en l’àmbit polític. Ha consagrat bona part de la vida a la política institucional i al Partit Popular. Entre més càrrecs, va ser diputat a les Corts Valencianes, conseller de Presidència, conseller d’Educació, Cultura i Esports amb Francisco Camps, i, fins el 2015, president de les Corts. En aquesta època es va mostrar com algú gens dialogant, amb episodis d’enfrontaments directes amb els diputats de l’oposició, els quals va expulsar manta vegada. Sobretot, quan feien preguntes relacionades amb els casos de corrupció que ja afectaven el moll de l’os del PP.

De totes aquestes activitats, ara és el tango que li té el cor robat. Tant, que fa conferències sobre la història d’aquest gènere, i li ha dedicat dos llibres: Poesia y tango i 30 tangos y canciones y un homenaje a Borges. Les presentacions les aprofita per parlar de la història del tango i lligar-la a la poesia, per parlar dels començaments, que qualifica de grollers, fins que van arribar a la finor i sofisticació amb què ara es coneixen. I en aquests actes, entre amics, no se n’està, de cantar i de transmutar l’accent com si hagués nascut en una de les ribes del Riu de la Plata, i convertir-se en un transsumpte de Carlos Gardel o d’Enrique Santos Discépolo que cantava allò de “Cambalache”, i del “mundo que fue y será una porqueria, que siempre ha habido choros, maquiavelos y estafaos. Contentos y amargaos, valores i doblé”. L’any passat, ho va fer a l’Ateneu Mercantil de València interpretant un tema que va qualificar d’impressionant d’Homero Expósito.

Aquest sentiment que té a flor de pell, el va dur el 17 d’octubre passat a presentar la sol·licitud perquè el Consell aprovàs la creació de l’Acadèmia Valenciana del Tango. Va presentar els estatuts i els currículums de més d’una desena de persones que acreditaven prou coneixements per a formar part d’aquesta nova institució. A banda de l’informe favorable de la conselleria de Barrera, el Consell Valencià de Cultura i l’Agència Valenciana d’Avaluació i Prospectiva també li van donar el nihil obstat.

L’assalt a l’AVL

El pas d’Alejandro Font de Mora, a qui els mitjans de comunicació amics consideren el millor orador que ha tingut mai les Corts Valencianes, per la Conselleria de Cultura guarda un dels episodis més vergonyosos protagonitzats fins aquell moment per un membre del Consell de la Generalitat. Després en van venir molts més, d’episodis vergonyosos, alguns, amb el mateix protagonista.

El 22 de desembre de 2004, el ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) havia d’aprovar un dictamen que consagrava, sis anys després la seua creació, la unitat de la llengua catalana i proposava la doble denominació valencià-català per a referir-se a la llengua pròpia del País Valencià. Tretze acadèmics, dels vint-i-un, hi estaven d’acord. Font de Mora, no, i va decidir d’assaltar el Monestir de Sant Miquel dels Reis.

Amb la més que probable anuència de la presidenta d’aleshores, l’ex-diputada del PP Ascensión Figueras, el conseller Font de Mora va irrompre a la sala de reunions. Alguns acadèmics no se’n sabien avenir. Alguns altres s’ho podien esperar, perquè el vespre anterior havien rebut telefonades intimidatòries de Font de Mora mateix. Tot i que allò era del tot insòlit i irregular, Figueras li va permetre que llegís un text de deu paràgrafs en què deia, entre més: “Esta acadèmia no pot motu proprio emetre dictamen sobre el nom i entitat de la llengua […]. El Consell considera greument lesiu per a l’interès del poble valencià, el qual democràticament representa, qualsevol pronunciament de qualsevol òrgan o entitat […] que incidisca negativament en la solució del conflicte plantejat sobre la nostra llengua i trenque el consens originari.” Després amenaçava els acadèmics amb les accions legals i legislatives que pogués prendre el Consell. Aquest episodi el recull Sergi Castillo en el llibre Operació AVL. El pacte lingüístic dels valencians. També explica que aquest assalt de Font de Mora a l’AVL va provocar discussions molt tenses entre els acadèmics, llàgrimes, amenaces de dimissió i reaccions polítiques molt dures de l’oposició. Aquell acte es va qualificar de cop d’estat i es va demanar la dimissió del conseller i la compareixença de Francisco Camps a les Corts. El conseller no va dimitir, i Camps va ajornar tant la compareixença que ja no tenia sentit.

Entre unes coses i unes altres, es pot dir que Font de Mora va mig guanyar aquella batalla, perquè el dictamen no es va aprovar aquell dia, encara que el 9 de febrer se’n va aprovar un en què també s’admetia la unitat de la llengua, però era prou més descafeïnat que l’original.

El trilingüisme, el xinès mandarí i els barracots

Font de Mora va ser el responsable d’Educació entre el 2004 i el 2011. I en tots aquells anys es va esforçar molt perquè ara se’l recorde com un dels pitjors consellers que han passat pel departament. De fet, el crit “Font de Mora, dimissió!” va ser un dels més freqüents aquells anys. Els seus mandats van estar clapats d’anuncis que tenien la virtut de posar tothom en contra. Va ser idea seua impartir l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania en anglès, cosa que no va arribar a passar mai. Va fer un pla per a estendre el trilingüisme i la inclusió del xinès mandarí en l’ensenyament. Aquesta proposta va causar l’estupefacció del sector educatiu, que la va qualificar de presa de pèl.

Això va ocasionar una mobilització que fins aquell moment no tenia precedents. Es van posar d’acord professors, sindicats, famílies, alumnes i entitats, com Escola Valenciana. La manifestació de final de novembre del 2008 va col·lapsar València, però el conseller no va voler fer-ne cabal. Les amenaces de vaga eren constants i a cada convocatòria, el conseller eixia amb una proposta nova en canvi que es desconvocara.

Però la croada de Font de Mora contra el català a l’educació no tenia aturador i l’any 2010 va voler modificar la llei d’ús i ensenyament per impedir l’extensió progressiva del català com a llengua d’ensenyament a partir de tercer curs de primària. Paral·lelament, va destituir més de la meitat dels assessors de català de la conselleria.

I mentre el tanguista Alejandro Font de Mora pretenia de revolucionar el sistema educatiu valencià, es batia el rècord d’alumnes obligats a estudiar en barracots i aules prefabricades. Les denúncies d’Escola Valenciana perquè milers de famílies no podien escolaritzar els fills en català eren constants, perquè es negava a obrir més línies. Era la represàlia del conseller perquè la Plataforma per l’Ensenyament Públic no havia volgut signar un acord amb el conseller.

Els sobrecosts de CIEGSA

Per a eliminar els barracots, la Generalitat va crear una empresa pública encarregada de construir centres educatius: CIEGSA. Quan el Botànic va arribar al poder, va denunciar irregularitats pel pagament de sobrecosts en la construcció dels col·legis. El departament de Vicent Marzà havia calculat més de mil milions d’euros de sobrecosts i ho va denunciar a la fiscalia.

A més, a les Corts Valencianes es va crear una comissió d’investigació per a aclarir-ho, i una de les persones citades a declarar va ser Alejandro Font de Mora, que en aquell moment era vice-president segon de la cambra. Va dir que tot allò era una exageració perquè “únicament” s’havien pagat 309,8 milions de més, i allò entrava dins els límits legals.

El juliol de l’any passat, el jutge va arxivar el cas tot i que considerava acreditats els sobrecosts de les obres, i veia acreditat el pagament de comissions. Però no podia traçar el pagament entre presumptes corruptes i corruptors. Que ja ho diu el tango amb les síl·labes ben arrossegades: “Siglo veinte, cambalache problemático y febril. El que no llora no mama y el que no afana es un gil”.