Alejandro Fernández, l’home catapulta

El van deixar plantat, i Alejandro Fernández no es va fer enrere. Davant un auditori de militants del Partit Popular, però amb els pesos pesants fent-li el buit, aquesta tardor passada Alejandro Fernández la va deixar anar: no accepto tuteles. En el torcebraç que ha mantingut aquests darrers mesos amb el PP de Madrid, ha guanyat ell, cosa estranyíssima en un partit tan centralista com el seu. Un partit que se’l volia treure de sobre amb la puntada cap amunt (l’enviaven de diputat a Madrid), però s’hi va negar. La seva confirmació com a candidat a les eleccions a Catalunya no va arribar fins el 26 de març. El “part ha estat delicat, però el nen ha sortit sa i combatiu, i us deixarà dormir a les nits” va dir el rebel guanyador. Un cas insòlit, poc habitual, i potser per això Alejo Vidal-Quadras, que Madrid es va treure de sobre amb el pacte del Majestic, ha decidit de fer costat a Alejandro Fernández. S’hi deu reconèixer.

Alejandro Fernández i el PP espanyol tenen discrepàncies, creiem, més de ritme que no de fons. I quan el PP va obrir la porta a parlar amb Junts, Fernández, que anys enrere havia tancat un acord amb CiU a Tarragona que no va reeixir, es va negar a seguir les ordres d’Alberto Núñez Feijóo. Els seus interessos, a Catalunya, eren de plantar cara, res d’obrir portes.

Alejandro Fernández (1976), nascut a Tarragona, de pares asturians, és fill de dona comunista i pare enamorat de Manuel Fraga. Alumne de l’escola pública (Sant Pere i Sant Pau, i després, institut Pons d’Ícar), es va decantar per les tesis del pare, de petit va tenir clar que volia ser polític, va estudiar ciències polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona i té un màster en comunicació política. És un dels millors oradors que té actualment el Parlament de Catalunya. I els seus discursos s’enlairen, s’enlairen, s’enlairen, fins que deixa caure la bomba, talment una catapulta. Ha estat elogiat a les xarxes socials pels independentistes, que veien en els seus discursos àcids contra Aragonès, Puigdemont o Torra les veritats que els polítics independentistes no s’atrevien a dir-se els uns als altres. Fa poc, va defensar la unitat de la llengua catalana a RAC1, en un gest també poc habitual dins el PP. Passa –sempre passa alguna cosa– que els independentistes farien bé de vigilar, perquè Fernández és qui pot fer-los més mal. Només cal escoltar-lo aquests dies per veure que no tanca del tot una aliança amb Illa (PSC), cosa que, segons com, faria possible una investidura estil Collboni a Catalunya (Illa president, amb els vots del PP i els Comuns). I visca Espanya.

Fernández no arriba al votant catalanista moderat, com havia aconseguit Josep Piqué. I sense acabar de donar del tot la imatge de tricorni i caserna militar que sovint té el PP a Catalunya, l’home se centra en el seu espai, i el seu estil, combatiu i espanyolista, molt espanyolista, que allunya segons qui. Fernández és dels qui defensen constantment que el 2017 es van sentir abandonats, en una crítica, també, al PP de Rajoy, i un elogi al rei espanyol. Potser per això ara s’ha plantat, fart que a Madrid s’equivoquin. Seguidor de la música grunge i el cinema, té 1.500 CD i 2.000 DVD a casa seva i ha treballat fora de la política: ha estat professor del màster en gestió i dret local de la UAB i professor d’anàlisis de polítiques públiques i ciència política a la URV. Ha jugat a handbol durant deu anys. Té tres criatures.

Alejandro Fernández camina amb pas ferm cap a catapultar el PP a Catalunya. Ell, que va estar a punt de ser defenestrat per Madrid, surt disparat a les enquestes. Ell, que va portar el PP a les cotes més baixes de diputats (només en va treure tres a les darreres eleccions) ara veu com pot arribar als dos dígits. Moment dolç per a un home de llarga trajectòria política (fa vint-i-cinc anys que s’hi dedica, d’ençà que el 1999 va entrar d’assessor del PP a l’Ajuntament de Tarragona), que pot promoure polítiques molt espanyolistes a Catalunya, teixir aliances amb la resta de partits constitucionalistes, i atacar sense compassió l’equip rival, com fa el seu estimat José María Aznar.

Fernández cau bé als seus rivals (cosa que a vegades en política no va bé) i té, segons la fitxa del Parlament de Catalunya, una casa de propietat de 95.000 euros, 15.000 euros repartits en altres immobles, 30.000 euros al compte corrent, un cotxe Mazda CX7 i un préstec de 7.500 euros.

—Carles Puigdemont, l’home que juga amb la sort i guanya
—Jéssica Albiach o el triomf del sistema
—Laia Estrada, candidata de soca-rel de la CUP
—Carlos Carrizosa, expert en criatures extingides
—Clara Ponsatí, la valentia i els límits de la intel·ligència