Aleix Sarri: ‘Entenem que l’1-O és plenament legal segons la llei internacional’

Aleix Sarri (1985) és biotecnòleg per la UAB, però quan va acabar la carrera va veure que la feina no l’apassionava. I, en canvi, portava a la sang la política internacional. Va fer un màster en Relacions Internacionals per l’IBEI, pràctiques a la consultoria de Xavier Roig i a vint-i-cinc anys es plantava al Parlament Europeu per fer d’assistent de Ramon Tremosa. Hi ha passat vuit anys seguits. Ara, a només trenta-tres anys, és el nou coordinador de política internacional del president Quim Torra. Ha deixat Brussel·les i torna a viure a Barcelona. En aquesta entrevista, parla dels vuit anys al Parlament Europeu, de la nova feina i de la seva evolució.

—A quin col·legi vau anar?
—Sóc del barri de la Sagrada Família, però vaig anar a l’escola  Anna Ravell, a la plaça del Sortidor del Poble Sec, a Barcelona. Dels cinc anys fins als divuit. La meva mare era la professora d’anglès de l’escola. I el meu pare, enginyer de mines, era professor de matemàtiques en un institut.

—Quins estudis teniu?
—Biotecnologia. Però un cop vaig acabar la carrera, em vaig adonar que no m’apassionava. Crec que s’ha de treballar en coses que el diumenge a la tarda no et faci res d’anar a fer-les l’endemà. I vaig voler fer un canvi. A mi sempre m’havia agradat la política internacional. Tinc doble nacionalitat, perquè la meva mare és de Guatemala, i amb el meu pare estàvem tot el dia parlant de política internacional. Potser em ve d’aquí. No ho sé. El cas és que vaig fer un màster en Relacions Internacionals aquí a Barcelona. Després vaig fer unes pràctiques al Parlament Europeu i quan vaig tornar vaig treballar vuit mesos a una consultoria de comunicació política a Barcelona. La de Xavier Roig.

—Xavier Roig porta ara Manuel Valls. I durant molts anys, Pasqual Maragall.
—Exacte. Vaig aprendre’n moltíssim.

—I a Brussel·les, com hi torneu?
—Ramon Tremosa va veure el meu currículum i em va cridar. I allà he estat vuit anys. Treballant per ell allà dalt dels vint-i-cinc anys als trenta-tres, gairebé.

—Quin resum en faríeu?
—Hi he viscut la degradació del Parlament Europeu, i a la vegada he vist com el procés català s’internacionalitzava i es convertia en qüestió europea. De manera gairebé matemàtica, cada any el projecte europeu ha entrat més en crisi. Primer va ser una crisi financera, després econòmica i finalment política, que encara hi és. També he vist com la qüestió catalana primer no era sobre la taula i, a mesura que passaven els anys, anava tenint més rellevància.

—Escenes o personatges que us hagin marcat?
—Evidentment, Ramon Tremosa. M’ha ensenyat com es comporta un càrrec electe. A mi em va marcar molt l’amistat que tenien Ramon Tremosa, Oriol Junqueras i Raül Romeva. Com van ser capaços d’anar junts i superar diferències de partit i ideològiques per tal d’unir forces. Extraordinari. Model a recordar: o estem units o no ens en sortim. I després, Amadeu Altafaj. Era un dels portaveus de la Comissió Europea. Vice-cap de ganivet. Persona amb un gran sentit de la diplomàcia. Va arriscar la carrera professional per ajudar el nostre país. I el dret dels catalans. Persones que es juguen prestigi i patrimoni. Altafaj n’és una.

—I després de vuit anys a Brussel·les, el record més negatiu?
—La pitjor imatge que m’emporto és el 2 d’octubre del 2017, quan el portaveu de la Comissió Europea va ser incapaç de tenir unes paraules de solidaritat amb els ferits del dia 1. I com l’endemà Frans Timmermans deia al parlament que la violència no havia estat excessiva. Crec que és un moment decebedor com a europeu, no únicament com a català. Crea un precedent perillós per a tots: pot ser no condemnable, la violència? Obre portes que haurien d’estar tancades.

—Ara teniu nou càrrec: coordinador de política internacional del president de la Generalitat, Quim Torra. Després d’anys a Brussel·les, ara a Barcelona. Quines funcions tindreu?
—Assessorar el president Torra, en coordinació amb el president Puigdemont i la conselleria d’Exteriors. Hauré de donar suport en relacions internacionals. Organitzar viatges, reunions. Les línies bàsiques seran les dels últims anys, marcades per Exteriors. Haurem d’aprofundir-hi. La cursa és de fons i ens tocarà parlar del primer d’octubre. Aquest és el cor de la qüestió, de cara al món.

—Quins punts a favor i en contra té Catalunya de cara al món?
—Les imatges de l’1-O van colpir a tot el món. No recordo cap altre exemple en què es fes servir la violència per aturar una jornada democràtica. Ni al Kurdistan durant el referèndum de l’any passat. També crec que ha de passar un temps fins que el món, i nosaltres també, païm l’1-O i les seves conseqüències. Què vol dir aquella violència? Què vol dir que enviessin sis mil policies? Què vol dir que hi hagi presos i exiliats? Què vol dir que els acusin de rebel·lió? A Alemanya no l’han vista. Tot això encara ho hem de pair. I el món, també.

—El món no entén la presó. Tampoc no entén la nostra DUI?
—Hi ha gent de tot. Nosaltres ens hem de centrar a explicar per què vam arribar al 27-O. Encara és massa d’hora per jutjar i entendre el 27-O. Hi ha països que en els seus processos van tardar molts mesos a implementar la independència. El 27-O va ser un senyal molt clar que no hi havia marxa enrere cap a l’autonomisme. Ha quedat clar que el poble català es va autodeterminar l’1-O.

—L’Àsia i Amèrica són radi d’acció? O només Europa?
—Volem establir relacions amb tants països com sigui possible. També és lògic que el focus se situï sobretot a Europa. Al capdavall, Catalunya és un país dins la Unió Europea, i som un poble europeista. De vocació oberta al món. I la nostra dependència de la resta de l’estat ha disminuït molt. La nostra primera prioritat ha de ser ajudar a construir una Unió Europea que entengui que el projecte català, i el de l’autodeterminació, fa una Europa millor. Això que fem a Catalunya avui no és important per a Catalunya i prou. Acostar el poder polític a la gent i les regions, fer-lo més local, és una de les claus per a tenir èxit al segle XXI i poder prosperar.

—Mala imatge catalana, hi és?
—No m’he trobat mai amb un polític d’un altre país que m’hagi dit, per exemple, que tenim un problema de populisme. O d’extrema dreta. Això són coses de segons quins opinadors. Sí que hi ha una pregunta que ens fan, i ens continuaran fent.

—Quina?
—Per què voleu ser independents? Quan un europeu veu l’estat espanyol, té la percepció que és més modern que no ho és. Veu autopistes, aeroports, TGV, poca delinqüència i la sensació de modernitat. Passa que no s’adiu amb l’estat de les institucions. La transició espanyola és a l’arrel de les coses que avui veiem al Tribunal Suprem, o la impunitat amb què actuen la policia i altres estaments. Hi ha gent que es pensa que l’estat és seu. I això passa perquè mai no es van prendre mesures per a desfranquitzar l’estat. La transició va tenir molt bona fama. I el catalanisme, en certa manera, el va legitimar. I ara hi ha un procés de fer entendre fora com es va escriure la constitució. I que l’article 2 el van portar els militars. Això és important. Ajuda a fer entendre quines coses fallen a l’estat espanyol d’ara.

—La imatge d’Espanya és bona: gent simpàtica i agradable.
—Des de l’1-O crec que no. La imatge ha tingut un contratemps seriós. I amb un any de presos polítics, encara més. I si són condemnats per rebel·lió, la imatge continuarà empitjorant. Crec que la ronda de Pedro Sánchez va relacionada amb la consciència que la imatge d’Espanya ha quedat tocada.

—Trudeau, el president canadenc, va dir: S’ha de resoldre amb la llei i el respecte a la constitució, i el respecte als drets humans i la llibertat d’expressió. Això va dir davant Sánchez.
—Unes declaracions amb les quals no tenim cap problema. Penseu que Espanya ha ratificat la declaració de drets humans i el tractat internacional dels drets civils. I tots dos reconeixen el dret d’autodeterminació dels pobles. Entenem que l’1-O és plenament legal segons la llei internacional i, a més a més, fer un referèndum és constitucional, a Espanya. Per tant, la solució pot ser perfectament legal. Es pot resoldre políticament.

—No us trobeu amb el cinisme clàssic de dir: mireu catalans, sense força no us en sortireu.
—Els actors som nosaltres. I nosaltres tenim clar que ho farem sense violència. De manera democràtica i pacífica. Ho saben els del sí, els del no, i els qui no ho saben. Hi ha molta gent del no que no li agrada veure polítics empresonats. Les coses que passin a Catalunya, i com, les decidirem nosaltres. La nostra tasca a escala internacional és ensenyar la fotografia de tot això que passa.. Explicar les situacions que pot haver-hi: acusats per rebel·lió, no rebel·lió, Sánchez i el referèndum. I que el poble vol una solució pacífica. Sempre l’hem volguda. És important recordar que l’única vegada que hi ha hagut violència és quan van enviar policies per reprimir l’1-O.

—A banda de la política, què us agrada?
—Viatjar i llegir. Fa poc vaig anar a l’antiga Prússia amb un amic meu, l’Andreu Pujol. A Kaliningrad. I vam visitar el que quedava de Konigsberg. Allà hi havia una civilització que es deia Prússia que va deixar d’existir. Només en queda una catedral que van mig reconstruir. Tota la resta són edificis soviètics. Ara és un enclavament militar. I amb l’Andreu també vam viatjar a Gibraltar. Vam fer Gibraltar i Ceuta. Dos mons, tu. Dos mons.

—Alguna cosa que vulgueu afegir?
—Que Europa necessita dues reformes. Alemanya està poc orgullosa del seu model federal i l’hauria d’exportar més. Europa hauria de reconèixer l’autodeterminació dels pobles en la seva praxi. I l’altra, fer una reforma de l’administració europea. Hi ha un problema greu de politització entre els funcionaris europeus. I té conseqüències en el cas català. S’han de fer reformes per a reduir el nombre de persones que passen de ser alts càrrecs de partits a ser alts càrrecs de l’administració.

—A veure, poden ser funcionaris sense fer oposicions?
—Exacte. Poden ser-ho. Cada any hi ha un paquet de gent que passa del partit al funcionariat. Te’ls trobes i no saps si feia deu anys que eren al PP europeu o al Partit Socialista. I això té conseqüències. Les institucions han de ser tan neutrals com sigui possible. És la gran reforma interna que necessita Europa. Sense això, tindrem problemes seriosos.