Aleix Renyé: ‘Milers de nord-catalans demanaran la ciutadania del nou estat’

El periodista, actor i escriptor Aleix Renyé (Lleida, 1955) explica a les pàgines del Punt Avui des de fa uns quants anys l’actualitat nord-catalana. Ha viscut a Baó, a Catalunya Nord, des de principi dels vuitanta, quan s’hi va instal·lar com a refugiat polític perquè era militant d’EPOCA i de Terra Lliure. Abans havia viscut deu anys de clandestinitat a Barcelona. A Catalunya Nord hi va trobar una societat força diferent de l’actual, amb una llengua catalana encara força viva, però amb un sentit de catalanitat prou atenuat. Amb el pas dels anys, aquesta situació s’ha invertit i ara ho explica en el llibre Catalunya Nord. La llesqueta del septentrió (El Jonc, 2017), una aventura per a descobrir una realitat massa amagada per als catalans del sud. El dijous dia 11 de maig a les set del vespre, Renyé presentarà el llibre a l’Espai VilaWeb en un acte obert a tothom. En aquesta entrevista avança algunes reflexions i comenta aspectes de l’actualitat nord-catalana, com ara les eleccions presidencials i la victòria de Marine Le Pen.

—Com hi vau anar a parar, a Catalunya Nord?
—Hi vaig arribar l’any 81 per la muntanya, enmig d’una nevada. Com a refugiat polític. Estava en una situació insostenible. Havia passat deu anys de clandestinitat a Barcelona. Sóc de Lleida i vaig marxar-ne a principi dels setanta. Em vaig incorporar a EPOCA [Exèrcit Popular Català] i vaig passar deu anys amagant-me de la policia. Quan me’n vaig anar a Catalunya Nord, va ser el moment de la fusió d’allò que quedava d’EPOCA amb el petit nucli que començava a pensar en la creació de Terra Lliure. En aquell moment, van considerar que era un risc massa gran que em quedés a Barcelona. Tenia dues opcions: Nicaragua o Catalunya Nord. Jo no me’n volia anar. I vaig triar Catalunya Nord.

—Què hi vau trobar? Què implicava ser un refugiat polític a Catalunya Nord?
—Per a mi va ser un alliberament total. Personalment, vull dir. Després de deu anys de viure amagat, amb totes les implicacions que té –no poder-me desplaçar, no poder viure la vida de jove– la vida clandestina. Quan vaig marxar de Barcelona tenia 26 anys. M’havia passat dels 16 anys als 26 sense poder viure com un jove. Arribar a Perpinyà, a un lloc on em podia moure lliurement i fer la meva vida de jove, tenir relació amb la gent del meu voltant… Tot plegat va ser un alliberament personal. Continuava fent les meves activitats militants. Vaig trobar-hi una societat totalment catalanòfona. Al cap d’uns anys em vaig casar i em vaig integrar en una família pagesa de Baó. Aquesta família parlava el dialecte rossellonès. I al cap de pocs mesos vaig començar a treballar a Ràdio Arrels. Vaig poder viure a Perpinyà en català i fins al cap de força anys després no vaig parlar francès. Quan vaig arribar-hi no en tenia ni idea. Llavors encara era possible viure-hi en català.

—Es podia viure només en català?
—Ara també, eh? Perquè la gent s’hi acostuma. Qui llegeixi el llibre ja veurà com és la societat actual. A Perpinyà, perquè ja em coneixen i perquè jo hi he insistit, amb gent que un altre no els traurà ni un mot en català, amb mi hi parlen amb naturalitat. Perquè s’estableixen uns codis lingüístics que permeten de viure en català la major part del temps.

—Un cop arribat a Catalunya Nord com a refugiat polític, vau continuar la tasca d’activista polític i cultural?
—Fins a l’any 83 vaig militar a Terra Lliure. Amb en Cala [històric de l’independentisme mort el 2011], vam decidir que s’havia acabat perquè no estàvem d’acord amb la manera com es feien les coses. La reflexió que jo vaig fer era que jo continuava estant en territori nacional. Els mateixos motius que em van conduir, quan me’n vaig anar de Lleida, a implicar-me en la lluita per l’alliberament nacional, aquests mateixos motius m’havien de conduir al nord a ser tan efectiu com fos possible per a construir la nació. I per mi era clar que la situació de Catalunya Nord exigia construir una base social. Calia construir una base social sense entrar gaire en la qüestió política de partits o institucional. Ràdio Arrels va ser una gran oportunitat per a fer això. També em vaig implicar en la creació de l’escola Arrels, que va ser una escissió de la Bressola. I també vaig fer activitats més lligades al periodisme perquè des de sempre havia tingut de fer aquesta professió. Vam crear una revista satírica, el Fiçó, en què ens podíem deixar anar tranquil·lament. Tot això formava part de la mateixa empenta que em va conduir en un determinat moment històric a implicar-me en la lluita armada.

—Aquella societat de principi dels vuitanta ha canviat gaire, des d’un punt de vista lingüístic?
—Ha canviat en dues direccions oposades. En l’àmbit lingüístic, l’ús social del català ha baixat molt. Segons els criteris d’alguns sociolingüistes, està en una situació que nopermet la recuperació social. Això és cert. Però al mateix temps ha crescut de manera bastant espectacular el sentiment de catalanitat de la població. Per diverses raons. Una d’aquestes raons és el procés d’independència del sud. Fa que la població autòctona del nord tingui un sentiment d’orgull i de por.

—De por?
—Sí. Perquè el fet d’encarar-se a l’estat trenca tots els esquemes d’una educació francesa. També ha afavorit aquest sentiment de catalanitat el fet que la reforma territorial de l’estat francès hagi eliminat qualsevol referència nominal catalana. La nova regió Occitanie –en cap cas no en diuen Occitània– ha eliminat qualsevol referència a Catalunya. I més enllà del món catalanista, la societat general ha tingut una reacció força virulenta amb un sentiment de catalanitat que, històricament, havia estat una brasa que algun moment semblava apagada. I ara ha fet una flama. Ens trobem grups de joves organitzats amb estelades que parlen en francès.

—Una situació molt diferent de quan hi vau arribar…
—Als anys vuitanta la situació era inversa. L’ús social del català era més generalitzat, però el sentiment de catalanitat com a element diferenciador del projecte francès no hi era. A mi em va passar amb la família en què vaig entrar. Parlaven un català perfecte –semblava que escoltessis Ausiàs Marc–, però si situaves la qüestió catalana en l’àmbit polític, em deien que, si continuava així, ja podia sortir de casa. ‘Sem francesos i hem donat la nostra sang per França’, era una resposta possible. La idea de la nació francesa comença a perdre força entre les generacions més joves. En aquests darrers deu anys, la crescut de manera espectacular la cosa de reivindicar-se català.

—I aquesta flama no pot afavorir la recuperació de la llengua?
—Ho espero. Però no hi ajuda gens el catalanisme regionalista que aprofita l’onada de protesta contra la regió Occitanie. Ho capitalitza l’ex-Convergència Democràtica, que ha creat el moviment ‘Oui au Pays Catalan’. Aquesta gent ha renunciat a fer servir el català en els seus actes i comunicacions públiques. Volen presentar candidats a les eleccions legislatives del juny. Ho fan tot en francès. Han renunciat completament a la llengua. Cosa que em sembla absolutament escandalosa. Si aquells que es presenten com a catalanistes no reivindiquen l’ús de la llengua, només contribueixen a enfonsar més la situació.

—Al llibre us queixeu de l’hispanocentrisme dels catalans del sud en la nostra mirada sobre Catalunya Nord.
—Així com a Catalunya Nord la gran majoria som francocentrats, al sud sou hispanocentrats. També els independentistes. Alguns amb bona voluntat i alguns altres per desídia, visiteu Catalunya Nord pensant que el codi d’ús social de la llengua és el mateix que al Principat. I no ho és. He sentit a dir ‘he anat a Perpinyà i ningú no parla català’. És que ningú no us parlarà català d’entrada. Perquè la gent té vergonya de parlar el català en públic. I molts han après l’espanyol com a segona llengua a l’escola.

—Tenen vergonya perquè l’estat els ha inculcat que és una llengua de segona…
—Que és una llengua de pagesos i que és de mala educació parlar català amb un desconegut. Com que el domini de la llengua sortint de l’àmbit familiar no és gaire fort, costa més encara que es visualitzi l’ús social. Pensem que hi ha gent que parla un català perfecte a casa seva i que és incapaç de parlar-lo a la feina. Perquè tota la terminologia laboral la sap en francès. Quan es troben que un català de sota de l’Albera els vol fer parlar català, com que no tenen el domini públic de la llengua, se senten en situació d’inferioritat. I prefereixen contestar en el poc espanyol que han après a l’escola o en francès. I així inverteixen aquest complex d’inferioritat. Aleshores és el català del sud que perd el control lingüístic de la conversa. És una situació pròpia de poble colonitzat. Que algú respongui en espanyol o francès no vol dir que no sàpiga parlar en català.

—Com s’expliquen els bons resultats de Marine Le Pen a Catalunya Nord?
—No són pas cap sorpresa. A veure si em sé explicar. Le Pen guanya majoritàriament a Catalunya Nord com guanya a tot l’arc mediterrani de l’estat francès. De la mateixa manera que a la resta de Països Catalans, llevat del Principat, fins fa poc, guanyava el PP, que són els ex-franquistes. El vot al Front National a Catalunya Nord s’explica de dues maneres. Per una banda, hi ha una base electoral molt forta que són els repatriats d’Algèria, els pied noirs, que són una població nombrosa a Catalunya Nord. I després hi ha el vot indignat o antisistema. Els indignats o antisistema nord-catalans tenen una memòria molt curta. I els és igual que el vot antisistema vagi a l’extrema dreta o a l’extrema esquerra. Fins aquestes darreres eleccions presidencials, l’únic vot antisistema amb opcions electorals era el del Front National.

—Ara ha canviat, això…
—Exacte. Hi ha hagut un fenomen interessant. La plana del Rosselló i el litoral ha votat majoritàriament el Front National, però el Vallespir, el Conflent, l’Alta Cerdanya i el Capcir han votat majoritàriament l’extrema esquerra d’en Mélenchon. Curiosament, això correspon al repartiment de població. A la plana del Rosselló i al litoral la població majoritària és gent no autòctona. Són francesos d’uns altres indrets de l’estat jubilats i desocupats amb prestació que s’han instal·lat a Catalunya Nord sense cap lligam lingüístic ni sentimental. A les comarques interiors, la població autòctona encara hi és majoritària. És una població que tradicionalment havia votat el comunisme. El mapa dels resultats electorals ha dibuixat perfectament aquest fenomen.

—I aquest vot antisistema es concentrarà a favor de Le Pen, diumenge?
—Normalment sempre ha funcionat el front republicà contra el Front National. I jo penso que diumenge tornarà a funcionar. Les últimes enquestes assenyalen que n’hihaurà 60 per a Macron i 40 per a Le Pen. No crec que Le Pen tingui cap possibilitat d’arribar a la presidència. En canvi, a Catalunya Nord tenen el punt de mira a l’Ajuntament de Perpinyà. Louis Aliot, company sentimental de Marine Le Pen, fa anys que es va instal·lar a Catalunya Nord i és líder del Front National. És radicalment anticatalà. Com també ho és Mélenchon, per cert. Però Aliot vol governar l’Ajuntament de Perpinyà. I em temo que això ho poden aconseguir. Els republicans i els socialistes, la dreta i l’esquerra tradicionals, estan desfets a Perpinyà. I això ho pot aprofitar el Front National.

—Tornant a la qüestió anterior: si el procés d’independència ha contribuït a la revifalla del sentiment de pertinença, què pot passar amb la república catalana?
—La independència farà créixer les dues posicions antagòniques. Hi haurà un sentiment d’orgull i un interès més gran per la llengua. Però també hi haurà un augment del sentiment jacobí contra el perill que tindrà l’estat francès pel possible acostament de Catalunya Nord a la nova república. I miraran amb lupa qualsevol moviment. Però el futur estat català no ha de tenir la cua de palla. La posició francesa no variarà pel fet que hi hagi més o menys relacions entre Barcelona i Perpinyà en l’àmbit cultural. França escampa la francofonia a tot arreu on pot i utilitza tots els mitjans per a fer-ho. Espanya fa això mateix amb la hispanitat. Per què el futur estat català no ha d’afavorir la catalanitat més enllà de les seves fronteres? Per què no hauria de poder crear un liceu català de la mateixa manera que hi ha un liceu francès a Barcelona? Em fa patir que l’independentisme del sud tingui aquesta cua de palla que li fa dir ‘ai ai ai’…

—Què voleu dir?
—Des que va començar el procés, les ajudes que hi havia per a la cultura popular, als mitjans de comunicació en català, que existien, han desaparegut. Es manté tan sols una ajuda molt retallada a la Bressola. Ràdio Arrels ha hagut d’acomiadar gent perquè ha perdut l’ajuda de la Generalitat. S’han hagut de suprimir cursos de català per a adults. No s’ha de tenir la cua de palla. Alguns som a la trinxera defensant la catalanitat com podem i ens trobem que la rereguarda s’ha oblidat de nosaltres. Al llibre hi ha alguns exemples de moviments del govern que demostren que Catalunya Nord molesta.

—Hi hauria resposta dels nord-catalans si la futura constitució oferís la possibilitat d’obtenir la ciutadania als catalans dels Països Catalans?
—Per a mi serà una sorpresa absolutament agradable veure els milers de nord-catalans que demanaran la ciutadania del nou estat si els l’ofereixen. No tan sols els militants catalanistes. Cal dir que els membres de l’ANC de Catalunya Nord, que va ser una de les primeres territorials que va tenir l’entitat, amb en Josep de Calassanç, ‘Cala’, al capdavant, no podran obtenir la ciutadania si hem de creure el darrer document de l’Assemblea. Això és força trist. Perquè l’ANC ha fet desaparèixer un paràgraf de la proposta de full de ruta que exigia que a la constitució del futur estat hi hagués la possibilitat de demanar la ciutadania per a tots els catalans. L’ANC de Catalunya Nord ha mobilitzat cada Onze de Setembre milers i milers de nord-catalans. Milers i milers de nord-catalans demanaran la ciutadania del nou estat si es permet en la constitució.